Jordi Font: Eduardo Martín Toval, en els orígens del PSC, del pacte constitucional i de l’Estatut
Era un dels autors de la “Guía jurídica del trabajador”, el vademecum dels sindicalistes sota el darrer franquisme. Venia dels ambients cristians i progressistes de Málaga, havia fet Dret i havia esdevingut inspector del treball. Com a tal, arribava a Barcelona l’any 1967, incorporant-se també a la Universitat Autònoma de Barcelona com a professor de Dret del Treball. De 1970 a 1972 va militar a l’ORT (Organització Revolucionària dels Treballadors), passant després a impulsar el grup “El topo obrero”, dins de les CCOO (Comissions Obreres) de Barcelona, integrat per treballadors d’esquerra no comunista, incipientment autogestionària. A finals del 1974, en contacte amb el Nucli Impulsor de CSC (Convergència Socialista de Catalunya), que havia llançat la crida “Per la unitat dels socialistes de Catalunya”, va pilotar la incorporació de dos grups provinents de “El topo obrero”, que donarien lloc a dos corrents oposats dins del socialisme català: l’“ugetisme” i el “frontisme”.
Érem encara en l’ideologisme propi de la clandestinitat, però s’obria pas a marxes forçades el trànsit de la cultura de resistència, cap a la cultura de projecte. El socialisme català, en aquest context, seria una autèntica escola, amb interaccions especialment fecundes. La més important, sens dubte, la que es produiria entre la gent del catalanisme d’esquerres i la gent d’esquerres procedent de la immigració. Hi havia una clara consciència del gresol que calia bastir en l’etapa d’eclosió democràtica que arribava, de manera que l’espectre polític català resultant garantís la unitat civil del poble de Catalunya. Eduardo Martín Toval ho va entendre i ho va jugar a consciència. Va ser això el que ens va dur a precipitar l’entesa amb la Federació Catalana del PSOE. El lerrouxisme ensenyava la poteta i calia tancar files. La memòria col·lectiva ens deia que era el pitjor dels mals, perquè podia escindir el poble de Catalunya en dues comunitats en conflicte i perquè això podia frustrar també la unitat dels treballador. En va sortir el Pacte d’Abril, amb la candidatura Socialistes de Catalunya a les eleccions del juny de 1977.
Aquesta seria la candidatura guanyadora i resultaria ser la clau per forçar el retorn de la Generalitat exiliada. Sánchez Terán ho explica: no va ser fins l’endemà, amb el resultat de les eleccions a la mà, que Suárez va començar a considerar la carta Tarradellas. Van tenir-hi un paper clau Joan Reventós, Raimon Obiols i Eduardo Martín. Aquest darrer va acompanyar el primer a entrevistar-se amb el Rei i amb Suárez exigint el retorn de la Generalitat.
Aviat, el RSDC (Reagrupament Socialista i Democràtic de Catalunya) s’incorporaria al procés d’unitat socialista, que culminaria amb el congrés del juliol de 1978 d’on sorgiria l’actual PSC. L’Eduardo Martín n’havia sigut, sens dubte, un dels pares. Diputat a Corts, tindria ara un paper important en el pacte constitucional, amb el suport valuosíssim de José Antonio González Casanova. Però eren moments trepidants i, el 1980, Eduardo Martín passava al Parlament de Catalunya, on exerciria de portaveu i tindria de nou un paper decisiu en l’elaboració de l’Estatut de Catalunya (Comissió dels Vint) i també en la determinació del model lingüístic català, amb l’escola comuna com a clau de volta.
El 1981, amb l’Ernest Lluch, assajaria una majoria alternativa dins del PSC, que acabaria en una direcció d’integració i de retrobament. El 1982, tornaria a Madrid, exercint de secretari general del Grup Socialista al Congrés de Diputats i aviat de portaveu i de president, fins al 1993. No deixaria mai d’esgrimir un biaix esquerranós i, en el seu moment, discrepant amb el moderantisme dels que es deien renovadors. Però aquesta és ja una altra història en la llarga vida política d’Eduardo Martín Toval. Sempre, això sí, amb la seva enorme, titànica, capacitat de treball i amb la sornegueria enjogassada dels qui opten per no fer massa escarafalls i més aviat contemporitzar amb l’espectacle de la condició humana.
