Els dies i nits de Can Vies han estat seguits per l’abdicació de Joan Carles I. Quan les cròniques del futur parlin del final del monarca de la Transició es referiran com a context a diferents fets que l’han acompanyat: un d’ells ha estat la setmana de ràbia i foc de Sants. Si Can Vies ha estat un altre pregó, un més, dels canvis en curs en el teixit social i la seva expressió pública irada, la retirada real és l’anunci d’un canvi de focus que està per veure què il·luminarà a partir d’ara.
Dimiteix el cap dels socialistes, dimiteix el director general dels Mossos, dimiteix el Rei. El de Sants ha coincidit també amb l’aparició en el tauler de Podem, el triomf electoral d’Esquerra i de Bildu i també amb les condemnes a Millet i a Blasco, que no obstant aconseguiran eludir la presó. I amb l’esclerosi dels partits majoritaris fins ara, també CiU i PNB. Però anem a Sants.
Un barri de tradició obrera i associativa es debat per mostrar les raons per les quals un edifici ocupat durant disset anys no és un accident. Però els mitjans no saben amb qui han de parlar. Els portaveus de Can Vies són dos joves amb sobrenoms (Pau Guerra i Marc Justícia) i no van amb eufemismes per explicar les seves raons ni canvien el seu llenguatge davant d’una càmera. Can Vies, diuen, és un espai de lluita, que ho entengui qui pugui i vulgui. Josep Maria Domingo, president del Centre Social de Sants, intenta intervenir entre els joves i l’Ajuntament i es retira quan els joves leguen que després de la demolició no hi ha res a negociar. Els joves i els avis, les generacions que es comprenen bé. Seguim. Davant els disturbis que segueixen, el regidor del districte que va ordenar el desallotjament i la demolició, Jordi Martí, no sap on ficar-se. Quan els mitjans per fi coneixen als seus interlocutors joves, el llenguatge d’uns i altres no coincideix. Hi ha alguna cosa de fallida moral en aquesta incomprensió. Crema una unitat mòbil de TV3, la televisió pública.
Els violents, la violència al carrer i en els arguments, com a únic llenguatge comprensible. El foc, les pedrades i els cops de porra s’apoderen de Sants i, al seu torn, quan les televisions es posen a explicar el que passa, reprodueixen al plató el mateix. No raons i errors, sinó que escenifiquen la mateixa violència. Quan una periodista que es pateja el carrer exposa la base dels fets, al seu costat un altre periodista comença a llançar crits contra la violència per no deixar parlar. Caldria debatre quina violència és pitjor. L’alcalde Trias ha necessitat que passi tot això per prendre consciència que els seus regidors de districte no s’assabenten de res, el que és en si mateix una violència institucional: ignorar el barri. També és violència l’argumentari periodístic que sense saber què passa en un altre lloc que no sigui el propi despatx té receptes per acabar amb els violents. Crits d’algú que es diria un infiltrat del regidor de districte cec i sord encara que no mut ni manco. O dels Mossos.
És de sentit comú pensar que si Can Vies existeix des de fa disset anys és que no hi ha violència en la seva gestió, res resisteix tant si el porten violents. Els veïns es queixen del soroll de les seves festes nocturnes i de brutícia en acabar, no d’una altra cosa. Però quan la violència esclata es manifesta una cosa que costa d’assumir. L’ideari de la classe mitjana en desaparició resisteix tant com Can Vies.
Els ponts del llenguatge s’han anat trencant, per la qual cosa cal celebrar que l’alcalde Trias hagi reaccionat callant quan la gent de Can Vies va començar a formar una cadena de braços per netejar la casa de ruïnes. Tot estava anant a pitjor.
La nit del dissabte els Mossos es van permetre canviar les formes de l’Estat de dret en una manifestació. Malgrat les seves transformacions tolera l’Estat de dret que la policia pugui gravar en vídeo el DNI d’un manifestant i fotografiar-lo, fins i tot posant-li una dessuadora per veure si així s’assembla més als sospitosos que el policia fotògraf té en ment? Si hi ha suport legal s’ha aplicat amb nocturnitat i traïdoria, igual que la demolició de Can Vies.
La maniobra d’encapsulament dels manifestants va durar tres hores i va ocupar a 300 policies que van tractar així a 225 manifestants. Una jutge ha recordat a més que la policia no pot prohibir a un encausat que es torni a manifestar. Però el debat sobre què pot fer la policia ha estat aparcat en saltar la notícia d’aquesta setmana: el Rei abdica.
Preferim tenir joves desesperats o narcotitzats sense fer res o expatriats a tenir-los ocupant locals públics a la seva manera. Però no tots els joves estan disposats a deixar-se fer. La institució municipal va haver de reconèixer ahir i transigir. Joan Carles I no hi haurà pensat a Sants en escollir la data però sí, també ha abdicat a causa de Can Vies. Generacions.
