« L’estranya premonició | Inici | Flandes »
Entre Arcadi Espada i els tòpics
Per Raimon Obiols | 24 March, 2008
Imprimir
Sóc un lector fidel d´Arcadi Espada. Llegint-lo i escoltant-lo, m´he demanat sovint com era possible escriure i enraonar de manera tan intel·ligent i entretinguda (tan brillant, en ocasions) i al mateix temps pensar, políticament, d´una manera tan incommovible i tòpica.
Des del restabliment de la democràcia fins ara mateix, hi ha hagut un cert periodisme barceloní que s´ha anat alimentant d´uns quants tòpics que han servit de suport a una incommensurable mandra mental. Seria fàcil confegir, a la manera de Bouvard i Pécuchet, el diccionari d´aquestes idees fetes del periodisme més desmenjat, interessat i crèdul: Jordi Pujol hi figuraria com un petit gran estadista, adequat a la talla del país; Reventós hi seria un burgès acomplexat, enganyat per la dreta després de les eleccions de 1977 i amb una “por de guanyar” que explicaria el resultat de les de 1980; Roca hi tindria el seu lloc destacat de polític de subtil habilitat florentina; el PSC hi seria un partit congènitament “hamletià”, eternament indecís entre les seves “dues ànimes“; etc. De la mateixa manera, no seria difícil desmentir cada una d´aquestes veritats revelades (curiosament totes elles pro business), que han servit de combustible (durant dècades!) a comentaristes sense ganes de llegir-se els papers i de contrastar empíricament els tòpics amb els fets concrets de la vida real.
Sé perfectament que seria totalment injust arranar Espada en aquesta categoria periodística. Per això m´ha sorprès el seu comentari sobre el resultat de les eleccions del 9 de març a Catalunya. De la perplexitat post-electoral d´Espada emergeixen, en efecte, alguns dels estereotips que han anat alimentant la rutina del periodisme barceloní més impermeable a l´argumentació política articulada, a les anàlisis d´una mínima originalitat i a l´estudi de les dades empíriques.
Escriu Espada: “Tú sabes que yo he utilizado más de una vez en nuestras conversaciones aquella imagen impactante de la investidura electoral de Jordi Pujol (en 1984, en el contexto de la querella de Banca Catalana), cuando el entonces líder socialista, Raimon Obiols, bajó la cabeza y entró en su coche, en medio de una lluvia de huevos e insultos podridos. Yo vi en aquel gesto huidizo e impotente la razón poética por la que el socialismo no desplazaba a Pujol de la Generalitat. Tarradellas lo había dicho antes: “Los socialistas no ganan porque no quieren”. De hecho Tarradellas ya lo había dejado dicho en 1980, al filo del alba electoral: “Esta noche hay dos personas que no duermen en Cataluña. Una es Jordi Pujol, que teme perder las elecciones. El otro es Joan Reventós, que teme ganarlas”. Tarradellas y yo pensábamos en lo mismo: los socialistas catalanes no ganaban porque eran incapaces de articular un discurso al margen del catalanismo. Sería de una ociosa melancolía el examinar ahora hasta qué punto era ése, entonces, un planteamiento correcto. Pero lo cierto es que los socialistas catalanes han conseguido el triunfo más espectacular de la historia con un discurso que no ha tenido una sombra de concesión españolista.“.
Tenim ací, en una quinzena de ratlles, tres dels tòpics als que he fet esment abans. El primer m´afecta a mí i és fals. Espada ha fet en més d´una ocasió una narració literària d´aquell vespre lamentable, quan uns centenars d’heroics “defensors” de Pujol penetraren en el Parlament, vagament controlats per un “servei d´ordre” de CiU amb braçals de boy scouts. Vull dir-li a Espada, per única vegada, que pel que fa a mí, la seva versió pot ser tot el poètica que vulgui, però és mentida. És el meu un aclariment amistós i sense petulància: no inflo el pit ni exhibeixo muscles o altres atributs (gestualitat pròpia de combats tribals a la selva de Borneo, però fora de lloc en el meu país). Però deixo constància, pour la petite histoire, que no he acotat mai el cap davant de cap energumen, de la corda que fós (i no me n´han mancat enfront). Per això em sento legitimat a la següent maledicció gitana: cada vegada que entris en un cotxe i acotis obligadament el cap, pensa en això que t´he dit, Arcadi.
Pel que fa a les poques ganes de guanyar les eleccions d´en Reventós, tinc poc a comentar. Tarradellas, a qui vaig apreciar i servir (i a qui els socialistes vam retornar al Palau de la Generalitat), es repetia en els seus comentaris i anècdotes, com li succeeix a tot polític vell (i com em passarà a mi un dia d´aquests). Tenia una cita de Montaigne que no fallava mai; deia dia sí i dia també allò de que “Catalunya és prou petita per a què tots ens necessitem i prou gran per a que hi hagi lloc per tothom“; etc. És sabut que no li agradava Pujol i, com que estava perfectament informat i tenia nas, temia que guanyés les eleccions, com de fet succeí. La interpretació taradelliana dels resultats del 80 fou “psicologista” i evità així, prudentment, la referència als dos fets determinants del resultat: la mobilització extraordinària de recursos financers, mediàtics i demagògics de l´establishment burgès de l´època, extremadament atemorit; i, la menor motivació pel vot autonòmic, per motius obvis, en els sectors més populars.
Resta el tercer tòpic: “Tarradellas y yo pensábamos en lo mismo: los socialistas catalanes no ganaban porque eran incapaces de articular un discurso al margen del catalanismo” . “Pero lo cierto“, diu després Espada, “es que los socialistas catalanes han conseguido el triunfo más espectacular de la historia con un discurso que no ha tenido una sombra de concesión españolista“. Exacte.
Durant quasi tres dècades s´ha anat repetint aquesta història: el PSC havia de triar entre el papa i la mama. En sentirem a parlar, potser, durant més temps encara, perquè aquest partit no farà mai aquesta tonteria. El PSC és un partit “estratègic” (vull dir que, en general, és més intel·ligent en l´estratègia que en la tàctica), que ha respectat els sentiments personals i intransferibles d´identitat dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya i no ha practicat mai ni la instrumentalització ni la gesticulació identitaristes.
Per aquesta raó (i perquè ha treballat molt i a molts nivells) s´ha guanyat un cert respecte en una àmplia majoria de Catalunya que rebutja les divisions i confrontacions internes i externes per motius d´identitat (i a la que repugna immensament, per aquesta raó, la demagògia cínica de la dreta espanyola amb els seus rampells anti catalans). El socialisme català ha representat i representa, en la seva pròpia composició i en les seves polítiques, aquesta “utopia menor” d´una societat catalana unida i respectuosa, avançant cap a majors nivells d´autogovern, de progrés pels fills, de cohesió social, treball i benestar. Em sembla que ací no som en el tòpic sinó en el moll de l’os.
P.S. – D´aquests tòpics als que he fet esment, el més sorprenent és el que atorga categoria d´estadista a Pujol. Amics i adversaris li han fet aquest reconeixement, impressionats sens dubte per la seva capacitat de resumir l´editorial del dia anterior del Corriere della Sera o del Frankfurter Allgemeine Zeitung. Però la qüestió que es planteja és la següent: ón dimonis és la seva obra d´estadista, disposant com va disposar de prop d´un quart de segle de governació a la Generalitat?
Categories: General, Política catalana, Política espanyola, Semblances | 9 Comentaris »
March 25th, 2008 a les 10:19
Crec que el nacionalisme català al capdavant del qual hi ha CiU ha obviat o tergiversat la història recent de Catalunya. D’aquí la seva obsessió pel 1714, en lloc de parlar del 1939, ja que la primera data els permet presentar l’acció política actual com un xoc de fronts: els “bons” tots aquells que són nacionalistes i els “dolents” els espanyolistes o botiflers. Dins d’aquesta categoria hi han posat els Socialistes Catalans, que haguérem d’aguantar anys de plom. Per això crec que seria bo que aprofundissis aquesta líniea inicada en aquest article, quan fas referència als tòpics de la vida política de la Catalunya actual, i que vénen de fa una vint anys.
March 25th, 2008 a les 10:29
És evident que no fa falta ningú per afegir un mot més a aquest article. Tanmateix m’agradaria recordar un fet, un sol. La nit del 23F, amb els tancs de Millán del Bosch pels carrers de València i els representants de la sobirania popular segrestats per Tejero a l’emicicle del Congrés, uns quants la vam passar al despatx del president de la Diputació de Barcelona Francesc Martí Jusmet. Varem tenir l’ocasió de veure algun polític català -avui desaparegut- blanc de por; un polític –cal dir-ho- que havia estat condemnat a mort per Franco i per tant una por més que justificada tot i que a Barcelona es tenia el temps de veure-les venir.
Què va fer Raimon Obiols en aquelles circumstàncies que no diu en aquest article? Agafar l’avió i anar a Madrid, a la gola del llop. Va considerar que si tots els màxims dirigents dels partits estatals eren presoners dels colpistes, el seu deure, com a responsable polític, era donar la cara i presentar-se a la seu del Partit Socialista a la capital de l’Estat, pel que fes falta.
No he conegut cap altre polític capaç de fer un gest semblant tan responsable i definitiu. Potser un altre, el president Tarradellas: apartat del govern per divergències polítiques, el 19 de juliol de 1936, Tarradellas es presentà al despatx d’un president Companys isolat per posar-se, en aquells moments també incerts i dramàtics, a la seva disposició.
Reconec la teva ironia Raimon condemnant Arcadi Espada a aquesta maledicció gitana: “cada vegada que entris en un cotxe i acotis obligadament el cap, pensa en això que t’he dit, Arcadi”.
March 25th, 2008 a les 18:58
Apreciado Sr. Obiols: desde el respeto y la admiración que su conducta pública siempre me ha suscitado he de decirle que a tenor del archivo de El País no parece que la crónica de Espada difiera mucho de lo que escribió José Antich el 31-5-1984. Hay varias formas de entrar en los coches y la descrita no es la habitual que usted sugiere como recuerdo al periodista.
Y lo siento, no creo que haya desmentido usted en su post ninguno de los tópicos a los que alude.
De todas formas, le ratifico mi admiración y espero que algún día no muy lejano pueda contarnos desde Bruselas qué pasó entre los dirigentes socialistas catalanes la noche del 1 de noviembre de 2006. Respetuosamente.
El ‘calvario’ socialista
31/05/1984
Los insultos a los socialistas en el parque de la Ciutadella -pero no durante el recorrido de la manifestación- fueron el único incidente que se registró en el acto multitudinario de ayer en apoyo a Pujol. El alcalde de Barcelona, Pasqual Maragall, tuvo que soportar fuertes silbidos y varios insultos, al abandonar el Parlament en su coche oficial después de la intervención del dirigente socialista Raimon Obiols, y, consecuentemente, antes de que fuera elegido Pujol como presidente. Obiols salió del Parlament poco después del término de la sesión, acompañado de varios diputados socialistas. También fue abucheado y hubo de ser protegido, al entrar en el coche, por la Policía Autonómica.El clima antisocialista que se registró ayer era palpable en los gritos, las pancartas y las pegatinas de los concentrados. “Borde, borde, borde, del PSOE el que no vote”, gritaban los miles de manifestantes. “PSC, botifler”, (PSC, traidor), exclamaban igualmente. “En monarquía o en república, los socialistas contra Cataluña”, rezaba una pancarta. “Felipe V, 1714. Franco, 1939. Felipe González, 1984″, decía otra.
March 26th, 2008 a les 12:50
“El PSC és un partit “estratègic” (vull dir que, en general, és més intel·ligent en l’estratègia que en la tàctica), que ha respectat els sentiments personals i intransferibles d’identitat dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya i no ha practicat mai ni la instrumentalització ni la gesticulació identitaristes.”
Curioso como después de afirmar esto mete usted a toda la “derecha española” en el mismo saco y la acusa de “anticatalana” para acto seguido hablar de una “societat catalana unida i respectuosa”.
¿Pero no había dicho usted que no había una única identidad catalana sino muchas y diversas? ¿Qué le hace pensar que no hay muchas identidades distintas dentro de la derecha española? ¿Por qué “de puertas para adentro” habla usted de respeto a la diversidad identitaria pero de puertas afuera hay una única identidad españolista (e inevitablemente anticatalana, según usted) y hay una única sociedad catalana y no muchas (como debería ser lógico en un lugar del mundo que, como casi todos, tiene ciudadanos diversos con sentimientos identitarios diversos)?
¿En qué quedamos, Sr. Obiols?
March 26th, 2008 a les 13:58
Poques vegades els “comentaris” al teu bloc son més de 1 o 2…
Aquest cop 4 (el meu en fa 5)
Bravo Raimon… Això belluga!
March 29th, 2008 a les 12:17
[...] leído, sino que la ha contestado. ¡Como si J. fuese un genérico! Puedes ver su respuesta aquí: http://www.noucicle.org/obiols_cas/?p=198. El señor Obiols, a quien aprecio, empieza con unos elogios a mi trabajo que le agradezco, incluso [...]
March 30th, 2008 a les 20:40
De fet en son 7 de comentaris: el doble blog en català i castellà m’ha despistat (i em sembla que no soc l’unic) i vaig penjar el meu comentari a l’altre cantó. Per no repetir-el, l’enllaço; es aquí:
http://www.noucicle.org/obiols_cas/?p=197#comments
April 2nd, 2008 a les 16:04
Benvolgut senyor Obiols,
Ja era hora… Fa molt de temps, ja tenim una edat, oi?, que vaig seguint les seves intervencions més o menys públiques. I he de dir que em fa molt de goig que, sense treure pit, sense “marcar atributs”, i amb zero petulància, doni finalment la seva versió d’aquella tarda. Però és una llàstima que digui, també, que ho fa “per única vegada”. Escrigui més, senyor Obiols, i escrigui més sobre aquell període, que aquí tothom hi ha dit ja la seva, i qui sap si vostè podria contribuir a aigualir tòpics que, i això ho tinc constatat, es perpetuen i perpetuen entre les generacions més joves.
En definitiva, un gust, aquest bloc seu.
Rebi una cordial abraçada.
April 4th, 2008 a les 21:05
El futur no es fa amb el passat; el passat serveix per recordar moments claus en períodes adequats; viure sempre recordant i rememorant el passat és aturar-se en el present i deixar de treballar pel futur.
Sol cal parlar del passat quan cal, parlar sempre ens frena qualsevol acció d’avançar.
Gracies Obiols per fer-me memòria als moments crucials.