Ahir i avui, un obsequiós ABC dóna una inenarrable entrevista-sabó al president del govern. Entre la faramalla de mentides, enganys i mitges veritats que conté destaca una afirmació despreocupadament que conté la clau no de la política del PP o de Rajoy , sinó del conjunt del sistema polític espanyol. Diu el president del govern que CiU és un partit nacionalista i el PP no és nacionalista.
Es tracta d’una convicció que diuen compartir els partits dinàstics espanyols: nacionalistes són el PNB, Bildu, CiU, ERC, el BNG, CC i algun altre. Les altres forces polítiques, el PP, el PSOE, IU, UPyD, etc. no són nacionalistes.
Al PP s’integren totes les energies del nacionalisme espanyol més exaltat, des de l’extrema dreta al neoliberalisme que, per cert, tenen molts elements en comú. Però el PP no és un partit nacionalista. En les seves manifestacions solen onejar més banderes vermelles i grogues que les de la gavina. Però el PP no és un partit nacionalista. El mateix Rajoy afirma que Espanya “és una gran nació” i, quan a Zapatero se l’hi acut dir que “el concepte de nació és discutit i discutible”, salta ell immediatament sostenint que el concepte de nació (el seu concepte de nació) és indiscutible. Però el PP no és un partit nacionalista.
Una de dues: o no sabem què és el nacionalisme o algú, per variar, menteix.
Si per nacionalisme entenem aquella ideologia que posa els suposats interessos de la Nació per sobre de qualsevol altra consideració, així com la idea que tota nació té dret a tenir una Estat propi, el PP (igual que les altres forces polítiques espanyoles) és tan nacionalista com el PNB, CiU, etc. Si no, més. Per descomptat, no és nacionalista basc, català, gallec o canari, no. És nacionalista espanyol. L’única diferència amb els altres és que compta amb un Estat propi i que les persones han d’acontentar-se amb ser part d’un Estat que no senten com a propi de les seves Nacions.
Perquè aquest és el material bàsic del nacionalisme: el sentiment.
Per descomptat que el PP és nacionalista fins als ossos. Per què afirma que no és així? Doncs perquè tot el que diu no tracta de convèncer sinó de vèncer, tota afirmació (o negació) és una arma per destruir algú. En aquest cas el PP o Rajoy, tant se val, en negar el nacionalisme, ho fa de menys i tracta així desqualificar els nacionalismes aliens. Fins i tot el nacionalisme espanyol que no és destructiu, el nacionalisme espanyol dels que, com Palinuro, són respectuosos dels drets dels altres nacionalismes no espanyols. I és ben clar: Palinuro és nacionalista espanyol perquè prefereix que Espanya estigui formada com fins ara per castellans, catalans, bascos, gallecs, andalusos, etc. Però que ho estigui voluntàriament, per l’acceptació lliure de les parts. És a dir, Palinuro és un nacionalista espanyol que reconeix el dret d’autodeterminació de les altres nacions a Espanya.
“Ah, però això no pot ser!” rugeix la dreta “no nacionalista” “Perquè suposa relativitzar el concepte de Nació espanyola i ja sabem per ciència infusa que el concepte de Nació (el de la nostra Nació) és indiscutible. La nostra Nació és l’única que hi ha a Espanya i el garant últim de seva unitat, ull, és l’exèrcit”.
Per això sosté Rajoy l’evident falsedat que el PP “no és un partit nacionalista”, per tal de combatre els nacionalismes no espanyols així com la possibilitat que s’articuli una visió democràtica i liberal del nacionalisme espanyol, l’únic que té una fórmula eficaç de resoldre el problema nacionalista espanyol a través del lliure pronunciament dels pobles.
El fals “no nacionalisme” espanyol és, en realitat, un nacionalisme impositiu i excloent que no s’atreveix a manifestar-se com a tal ja que el que li importa és mantenir l’statu quo, encara que sigui injust, acceptant els nacionalismes no espanyols mentre no passin de ser sans regionalismes, a l’estil de Fraga i rebutjant de ple un nacionalisme espanyol que no nega ser-ho però no coincideix amb la idea indiscutible de nació de Rajoy i la dreta.
