EL TRIBUNAL SUPREM FRANCO EN EL SEU 50è ANIVERSARI
Calen poques paraules. El 20 de novembre de 2025, quan les televisions i altres mitjans de comunicació havien d’obrir els seus programes informatius recordant el que va suposar la dictadura de Franco per a la gent que poblava Espanya, les malifetes i els crims que va cometre i va emparar, la corrupció que va generar i de la qual es va beneficiar, i el sofriment i la injustícia en què es van basar els seus 40 anys de dictadura, el Tribunal Suprem, a la seva sala penal, ha decidit amb presses donar a conèixer el contingut infamant de la seva decisió majoritària —cinc a dos— en la qual es condemna el Fiscal General de l’Estat, avalant una de les operacions més menyspreables i desestabilitzadores que la dreta i l’extrema dreta havien impulsat contra el marc institucional democràtic.
En efecte, el Tribunal Suprem festeja Franco amb el vot majoritari de la sentència de condemna al Fiscal General de l’Estat, un home bo i digne que ha estat condemnat vulnerant la seva presumpció d’innocència —una constant del franquisme— davant d’una llarga sèrie de declaracions de testimonis que asseguraven que la divulgació de secrets no va ser obra del Fiscal sinó d’altres persones. Unes declaracions que no podien ser tingudes en compte perquè s’havia determinat d’antuvi qui era el culpable. Com es feia en el franquisme.
Tota la ciutadania ha pogut veure les declaracions i les intervencions més rellevants del judici al Fiscal General. Tothom sap per aquell acte públic que l’acusat era innocent. Tothom menys la majoria de la sala que l’ha jutjat, per a la qual ja estava condemnat abans de ser jutjat, ell i el govern que l’havia designat, al qual el Tribunal Suprem ha declarat, des de fa molt de temps, la guerra. És l’enemic a abatre, encara que sigui a costa de vulnerar els drets inviolables de les persones que s’oposen a aquest designi.
Totes les persones que hem seguit aquest terrible procés inquisitorial i prescriptiu en què el processat estava condemnat d’antuvi, sabem que aquesta condemna empara directament un defraudador que va mentir deliberadament sobre l’actitud de la Fiscalia i que va haver de ser desmentit per defensar l’actuació d’aquest òrgan. Avui el Tribunal Suprem ha emparat la mentida i ha protegit el delicte. Més encara, fixa una indemnització al delinqüent per haver desautoritzat la mentida que aquest havia muntat en la seva defensa. Indemnitzar qui defrauda perquè vol encobrir el seu delicte!
La sentència de la majoria que ha conformat la Sala és una infàmia que danya irreparablement la imatge d’una persona digna i compromesa democràticament amb la seva posició institucional. La sentència ha fet molt més que qualsevol libel contra la imparcialitat dels tribunals. Avui sabem que la sala penal decideix al dictat d’una posició política que només busca enderrocar el govern democràtic. És l’expressió perfecta de la dependència ideològica de la reacció antidemocràtica. Busca la desestabilització del govern i la seva deslegitimació i utilitza la seva posició institucional com a eina per substituir-ne la permanència, que depèn de les majories parlamentàries. Empara la mentida i reforça la impunitat del delinqüent. Noli me tangere, criden somrients Ayuso i Miguel Ángel Rodríguez.
La substitució de la voluntat democràtica pel decisionisme polític en suport de l’opció de la dreta i l’extrema dreta s’inscriu, a més, en un supòsit en què es castiga la rectitud de l’actuació de la Fiscalia davant un fet doblement delictiu i la maquinació mediàtica per emmascarar-lo. Amb això, la sentència empara aquesta manera d’actuar: delinquir i mentir per disfressar el delicte. Tot un programa d’acció per al futur i una pauta de conducta per a futurs governants. Aquells que descaradament promociona la sentència del Tribunal Suprem.
Álvaro García Ortiz no es mereix el menyspreu de la justícia, l’assetjament d’institucions que suposadament representen interessos professionals susceptibles de protecció —què hi fa el president del Col·legi d’Advocats de Madrid com a acusació privada en aquest judici? quina deontologia de l’advocacia defensa aquest personatge tan sinistre com ridícul?— ni l’acarnissament d’un sistema judicial que l’ha privat de les garanties processals elementals amb la finalitat predeterminada de declarar-lo culpable abans de ser jutjat. És evident per a tothom —també per als qui l’han condemnat— que obtindrà l’empara del Tribunal Constitucional, però l’objectiu d’acabar amb ell era prioritari. I dic acabar amb ell perquè amb aquesta sentència es pretenia també la seva cancel·lació com a funcionari públic exemplar, que serveix lleialment els interessos generals i el sistema democràtic. Qualitats horrendes per a la sentència del Tribunal Suprem, que amb la seva decisió les combat amb intensitat, perquè no concep que aquest càrrec institucional pugui ser ocupat per algú amb aquestes característiques.
Però és un esforç inútil. Qui demostra la seva infinita capacitat d’infàmia són els cinc magistrats que condemnen, i l’ultratge democràtic de la seva decisió serà recordat com un episodi nefast del decisionisme polític contra el govern democràtic, un cas oprobiós de lawfare que s’estudiarà a les aules i a les escoles judicials. I que al final d’aquest procés, quan el condemnat d’avui recuperi el ple gaudi dels seus drets, dels quals ha estat privat injustament, servirà per enfonsar en el més profund dels menyspreus aquells que es van plegar a aquest acte de submissió dels jutges a la desestabilització del govern democràtic, mitjançant la negació conscient del respecte que havien d’haver tingut envers un servidor exemplar de l’Estat que només va voler fer respectar la veritat i el bon nom de la institució que encarnava.
Un dia horrend per al Dret. Una data que tampoc no oblidarem, com la memòria fatal dels crims del dictador.
