El papa ja se n’ha tornat. Queden un munt d’imatges, algunes d’impactants –la tele pública s’hi ha bolcat sense mesura–. I queden sobretot les seves paraules. I la seva mirada. Paraules: pau, acollida, dignitat humana, vida. Mirada: neta, càlida, atenta, empàtica.
Les paraules més àmpliament sentides: pau, legalitat internacional, multilateralisme, davant dels clarins de guerra que sonen al món, a cavall d’una nova fase del capitalisme, ja no globalitzador, sinó de nou proteccionista, acaparador i conqueridor, amb una nova generació de cabdills imperials, narcisistes i cruels. Volen que calli, que es limiti a resar… Ell ha respost que no els té por. I apareix com un factor decisiu en la resistència de la humanitat enfront dels designis foscos, de l’aliança impia entre tecnooligarques delirants i pinxos populistes.
Les paraules més exigents: acollida dels immigrants, vinguin d’on vinguin, fugin de la por o de la fam, en nom de la dignitat irrenunciable de la persona humana. És inexcusable acollir, reconèixer, integrar. Ho ha proclamat on té lloc l’ofensiva embrutidora de la “prioritat nacional”, que exaspera els nadius contra els nouvinguts, legitima la discriminació i fonamenta els governs de coalició de PP i Vox.
I també les paraules més divisives: vida, des de l’instant de la concepció fins a l’ocàs natural. En defensa del zigot unicel·lular, tot deixant de banda l’autodeterminació de la dona sobre el propi cos. I en defensa potser dels vells, contra la temptació d’acabar amb la nosa que puguin suposar, però deixant de banda també la seva autodeterminació i la de tothom que vulgui posar fi a la indignitat o el dolor extrems que els hagi tocat patir. És una de les facetes de la vella moral despietada que engavanya l’Església, que ja no imposa com en temps del nacionalcatolicisme (ha après que no té jurisdicció sobre el dret ciutadà), però que fa molt de mal on no se’n saben distanciar (la condemna del preservatiu contra la sida clama al cel). Quin poder exerceix encara aquest llast tenebrós!
I, amb ell, l’escàndol d’homes, homes i més homes, sense escletxes: diaques, capellans, bisbes i cardenals. Ni una sola dona. I, des del segle XII, tots homes obligadament cèlibes! Amb la pulsió sexual sublimada, els que se’n surten. O alleugerida amb una doble vida hipòcrita. O torturadament reprimida i que els sobreïx pertot, fins a ensorrar-los en la pitjor vilesa, contra els innocents… Per Déu! Fins quan?
Enllà de tot plegat, el papa ha cridat a “elevar la mirada” per damunt de les decepcions, les calamitats i la brutícia, i a emprendre el camí de la fe, a vehicular cap a la transcendència aquest estrany i misteriós deler que duu els humans a imaginar i perseguir la rodonesa, la utopia, la plenitud, l’absolut i que –ai!– se’ns podreix entre els dits
A mi, però, juntament amb la moral sense cor, se’m fa massa feixuc el contrast entre els fràgils filaments de la vivència religiosa íntima i l’aparatositat del ritual catòlic (com el d’altres grans tradicions religioses): espectacular, pompós, afaiçonat amb vestimentes i barrets increïbles, si no irrisoris, amb la porpra i el vermell reials, amb ors i pedreries, amb cantarelles impostades i encensos, amb artificis màgics… Com pesa encara l’estètica constantiniana del segle IV!
Resta, tanmateix, la mirada de Robert Francis Prevost, ciutadà de Chicago, graduat en matemàtiques, que va abandonar una prometedora carrera acadèmica per ingressar a l’orde dels agustins i anar-se’n de missioner a terres peruanes: Piura, Chulucanas, Trujillo, Chiclayo…, disposat a viure la follia cristiana, fent-se càrrec de l’altre, al sud del món…
Aquests dies, no he parat d’escrutar-lo (el primer pla televisiu no enganya). Mirada neta, càlida, atenta, empàtica. A estones, un lleu tic facial sembla indicatiu de l’esforç per fixar encara més l’atenció. Quan s’aixeca, poc acostumat a l’enfarfec de les vestimentes, se les estira i allisa amb les mans. Diu coses clares i sense floritures, profundes i entenedores, amb l’energia que dona la convicció i la voluntat de comunicar una certesa. Li agrada la proximitat. S’acosta amb respecte, amatent. Mira als ulls, mira endins, sembla buscar el batec de l’altre. Fa l’efecte de ser autèntic, el papa Prevost.
