Democràcia i prosperitat fan bona parella
Els lapsus dels polítics són freqüents. És comprensible, perquè solen dur una vida atrafegada i sovint agitada. La majoria d’aquests disbarats passen desapercebuts, sense més ni més, i no deixen record, però alguns romanen a la memòria. Dels darrers anys, recordo que Núñez Feijóo va reclamar el cessament del ministre Albares “per haver posat els interessos d’Espanya per damunt dels del PSOE”. Abans, Federico Trillo havia fet cridar “Viva Honduras!” a una companyia de disciplinats soldats salvadorencs; María Dolores de Cospedal havia dit que “hem treballat molt per saquejar el nostre país”; Pablo Iglesias havia canviat una consonant en parlar de les “manadas”; Pedro Sánchez, a Kènia, havia dit dues vegades que es trobava al Senegal, etc.
De vegades, els lapsus són tan esplèndids, tan reveladors que deixen empremta durant molt de temps. A la meva ciutat, els més grans encara recordem algunes frases i expressions memorables d’un alcalde del Partit Republicà Radical de fa un segle: “¡Barcelona, la gran ubre!”, “Per fi m’han ajusticiat!”, “llengües vespertines”, “llums genitals”, “pescados capitales”, etc.; un no parar de relliscades verbals, un seguit d’ocurrències involuntàries, algunes d’autèntiques i d’altres apòcrifes. Amb els anys aquests records desapareixen, i ho fan tristament; no com llàgrimes sota la pluja, sinó, ben al contrari, com a motiu de petites diversions.
En un acte recent del Partit Popular Europeu, Alberto Núñez Feijóo va pronunciar unes frases que van cridar l’atenció: “Europa s’ha despertat. Ha sortit de la presó ideològica d’una esquerra que li deia que era bo empobrir-se, que era bo estancar-se i que era bona la democràcia més que la prosperitat.”
Presentar com a termes oposats “democràcia” i “prosperitat” va despertar les lògiques alarmes. El president del Partit Popular, escrivia el periodista Eric Juliana, venia a dir que caldria triar entre democràcia i prosperitat, que per viure millor seria necessari perdre democràcia.
Al carrer de Gènova van respondre dient que es tractava d’un “lapsus” i que allà on Núñez Feijóo havia dit “democràcia”, en realitat volia dir “burocràcia”. Pot ser. La lectura pública de discursos escrits per altres té un cert risc. Pedro Sánchez es va embolicar parlant de “xarxes ultraràpides de cent megapips”. Un president dels Estats Units va interrompre un discurs electoral exclamant “Discrepo totalment del que acabo de dir!”, i va explicar després, a l’auditori atònit, que no havia tingut temps de llegir prèviament el text que li havien preparat.
Tanmateix, en el cas del discurs de Núñez Feijóo subsisteix el dubte de si va ser un error o un assaig. El mateix Juliana, que va publicar a les xarxes l’aclariment dels assessors de Núñez Feijóo, no sembla gaire convençut.
El problema no rau a confondre burocràcia i democràcia. Que la burocràcia té mala fama des del mateix moment en què va aparèixer el concepte és evident. La burocràcia és com el colesterol. Molts funcionaris són bons, fins i tot excel·lents, fantàstics; els vam ovacionar repetidament des dels balcons i terrats durant la pandèmia. D’altres no tant. Essent ministre d’Exteriors, Francisco Fernández Ordóñez va preguntar al seu col·lega de l’Índia quants funcionaris treballaven al seu ministeri. “Aproximadament la meitat”, va ser la resposta. Podria tractar-se d’una veritat universal, afegia Fernández Ordóñez en explicar-ho.
El problema és oposar democràcia i prosperitat. Tant si fou un error com si fou un assaig, el missatge de Feijóo, tal com va ser formulat, qüestionava radicalment el principi d’unió indissoluble entre democràcia i prosperitat sobre el qual s’han construït tant la nostra transició democràtica com el procés d’unitat europea.
No és fàcil precisar què s’entén per prosperitat. Però tots la podem calibrar i valorar. “La reconeixes quan la veus”, escrivia Alfredo Pastor en un article recent. Implica una perspectiva de benestar compartit, de millora progressiva del conjunt de la societat, de superació de les desigualtats intolerables. La prosperitat no és la riquesa, no és el creixement del PIB, de la renda per càpita o de la productivitat. “L’hàbit de mesurar l’èxit de la política econòmica només per la riquesa i la renda”, concloïa Pastor, podria dur-nos “a una societat invivible”.
És paradoxal i significatiu que Feijóo plantegés que els drets i garanties democràtiques poden ser un llast per al compte de resultats d’alguns, al país de la Unió Europea on el creixement econòmic del qual triplica avui la mitjana comunitària. Què diria en el context econòmic actual d’Alemanya o França?
Els mal pensats tenen motius per creure que el seu “lapsus” no va ser un error, sinó un assaig d’estratègia comunicativa, adreçada a l’electorat de Vox i de la dreta del PP, així com als sectors més embogits del poder econòmic. El missatge, gairebé no dissimulat, seria el següent: “estem disposats a rebaixar els estàndards de la nostra democràcia”.
No sé si el missatge del líder del PP va ser un error momentani o una primera indicació pública d’un gir estratègic, on la democràcia comença a ser presentada com un obstacle econòmic. En tot cas, en un món on bufen vents autocràtics, el discurs de Núñez Feijóo va ser profundament inquietant.
