Explica un empresari català que el més independentista dels seus fills li va preguntar si li preocupava la independència. “No, perquè crec que tot això acabarà en res. Si no ho veiés així, segur que em preocuparia”, li va respondre. És probable que la Via Catalana i les enquestes que s’han publicat recentment pertorbin la tranquil·litat del nostre empresari. En qualsevol cas, haurien de fer reflexionar a aquells responsables polítics que han optat per l’immobilisme convençuts que el fenomen es diluirà per si sol.
Les dades que s’han anat coneixent aquests dies es poden resumir així. Des de la gran manifestació de fa un any, l’independentisme ha seguit guanyant terreny en la societat catalana i avui és l’únic projecte polític realment existent. La convocatòria d’un referèndum sobre el futur de Catalunya és el punt d’acord d’una amplíssima majoria de ciutadans catalans. Les solucions intermèdies -millora del finançament, d’infraestructures, reformes en matèria de llengua i cultura- ja no sedueixen. Ni tan sols l’equiparació al concert basc motiva els que estan per la independència. El mapa polític català està en plena mutació. Els partits tradicionals pateixen grans retrocessos electorals. CiU segueix en caiguda, el PSC i el PP passen a cinquena i sisena força. L’unionisme queda en mans de Ciutadans, que puja a costa de socialistes i populars. Naturalment, les enquestes no són fotografies definitives, les societats són vives i es mouen molt. No és el mateix expressar la intenció de vot en un referèndum que no té ni autorització ni data que fer-ho quan el referèndum ja està convocat. Però els senyals que emet Catalunya anuncien temps d’alta tensió política. Diuen que els problemes indivisibles són impossibles de resoldre. Com convertir l’indivisible en divisible? Si a Catalunya es veu el referèndum com a única via de solució possible, perquè és el seu reconeixement com a subjecte polític, i el Govern i els partits espanyols consideren que el referèndum és impossible, perquè hi ha un sol subjecte polític, com es resol l’aporia?
Estratègia calculada, mandra, irresponsabilitat, desconeixement de la realitat, incapacitat d’imaginar una solució o simple autoritarisme constitucional, potser aquests i altres factors expliquin l’immobilisme del Govern espanyol. Fa la impressió que la mirada del PP sobre Catalunya està llastrada per algunes idees rebudes del passat: se segueix confonent Catalunya amb CiU, es continua creient que CiU té autoritat per imposar un canvi de rumb i es continua pensant que els nacionalistes conservadors mai s’apartaran de la voluntat del món empresarial. Per això, l’estratègia ha estat deixar que CiU es debiliti perquè ella mateixa rectifiqui. Però el que està passant a Catalunya és que s’ha anat desenvolupant un poderós moviment social, sorgit de les classes mitjanes, però guanyant transversalitat, sense una correlació exacta amb la representació dels partits polítics, que en molts moments van a remolc del procés. I no hi ha en aquest moment a Catalunya ningú amb l’autoritat que va poder tenir Pujol en el passat per convertir en èxit una rectificació del full de ruta sobiranista. Alhora, les alternatives a la independència s’han quedat sense una altra veu que l’encara imberbe de Ciutadans. El PSC està completament desubicat. I el PP més aïllat que mai.
La pregunta per al dia després és: què és el que es pot negociar? He escrit moltes vegades que en el fons de l’assumpte hi ha una qüestió de reconeixement. Catalunya vol ser un subjecte polític complet, no el braç d’un subjecte polític. I aquest reconeixement només el pot donar un referèndum. Es tracta, per tant, de negociar les condicions del mateix: la pregunta, la participació mínima necessària, les majories exigibles per a un canvi en l’estructura de l’Estat, etc. Però el Govern del PP i el PSOE es neguen rotundament a contemplar aquesta hipòtesi, amb l’argument de la inconstitucionalitat. Legalitat o por? No se senten capaços de competir amb èxit en un referèndum a Catalunya? Els dos grans partits espanyols no tenen un projecte polític que proposar que pugui resultar atractiu per als catalans?
La qüestió catalana exigeix una solució política. En democràcia, les solucions polítiques passen per la confrontació de projectes i pel vot dels ciutadans. Parapetar-se darrere de la Constitució per negar el referèndum només condueix a l’agreujament del conflicte. En democràcia, la Constitució no es pot utilitzar com una presó. Cal trobar sempre una porta perquè la voluntat popular pugui expressar-se. Així ho va entendre en el seu dia el Tribunal Constitucional de Canadà. I a més al Govern canadenc li va sortir bé. Qüestió de coratge democràtic.
