No em preocupa en absolut que al president Mas se li hagi precipitat el seu particular i poètic desig de viatjar a Ítaca. Legítim, principalment perquè sembla ser que són molts els catalans i catalanes que estarien disposats a acompanyar-li. Fins i tot jo estaria disposat a compartir somni i viatge sinó fos per la meva tendència al mareig cinètic, pel tuf messiànic del comandant i perquè com el propi Kavafis ens suggeria “has de pregar que el camí sigui llarg” . La veritat, si el viatge ha de ser llarg l’edat em constreny en altres direccions. Antropològicament somiar amb un viatge cap a terrenys desitjats és quelcom tan noble i antic com el propi origen de l’home. Fins i tot en això s’equivoca el cinegètic Borbó penalitzant semànticament coses tan belles com les “quimeres”. Si Raymond Carver ressuscités bé li podria dedicar una segona recopilació d’aquella sèrie de genials relats curts titulats “Vols fer el favor de callar, per favor?”. Dedicatòria que també hauria d’incloure als senyors Monago i Fernández Vara, prestigiosos separadors.
El problema és una mica més profà. Sempre he pensat que la política hauria de ser la suma simpàtica de dues coses: d’una actitud propositiva i estratègica des del punt de vista ideològic i de l’ambició de posseir una organització que la faci creïble.
Crec sincerament que a l’Honorable li falla estrepitosament la credibilitat de la seva organització. D’una banda la intel·lectualitat, la veritable i la impostada mediàticament. Aquesta que de manera sospitosament incondicional li recolza en un viatge legítimament nacional però que sovint hauria de ferir-los en la seva sensibilitat social. I la impostada. Basti recordar que un dels nostres principals líders d’opinió és un actor de segona que competeix en estultícia amb Leticia Sabater, una altra compatriota. I què dir de la mediàtica expolítica disfressada ara d’intel·lectual, a la qual la seva credibilitat l’hi va portar la grua, i per a qui fins i tot la mort de Manolete va ser culpa dels socialistes catalans.
Per un altre, l’escandalosa i poc subtil apropiació ideològica i funcionalista (la funció ho justifica tot) dels mitjans de comunicació públics. I finalment la seva pròpia i contradictòria federació política: Convergència i Unió.
Sóc dels qui creu fermament que Catalunya no és una realitat acabada, que ha de continuar lluitant per allò que ens correspon. Però també afirmo que Catalunya no pot ser simplement una realitat simbòlica, panacea del mal govern i de foscos interessos. Haurem d’estar atents perquè el vaixell d’aquest bell i desitjat viatge cap a Ítaca no amarri en un Estat no desitjat. En un estat de malestar social i divisió civil. En un objectiu nacional indesitjable. En definitiva, atents al fet que una noble i legitima estelada no acabi com a cavall de Troia d’aquella “teranyina pujolista” que al maig de 1996, en una conferència organitzada per la Fundació Encaix i celebrada en el Palau de la Música, que gran ironia històrica, tan bé ens descrivia Àngel Colom explicant els eterns interessos d’una certa burgesia catalana més interessada en la seva pròpia cartera que en l’interès comú. Faríem molt bé a aprendre del passat el polisèmic significat de la paraula pàtria.
