Raimon Obiols: L’apunt del dia/97 (Lula de nou)

Lula de nou

25 d’abril de 2023

Demà Lula serà a Madrid i s’entrevistarà amb Pedro Sánchez. Són dos enormes resilients. Però de moment, en resistència guanya Lula. Malgrat que les incidències dramàtiques de la trajectòria política de Sànchez són espectaculars (de la sessió fatídica de Ferraz a la presidència del govern),  les de Lula encara ho són més.   

Va ser candidat a la presidència el 1989, el 1994 i el 1998, i va perdre (recordo que en aquells anys, en un sopar a Madrid, ens va dir: «sempre guanyo a les enquestes i perdo a les eleccions»). Finalment, va vèncer en les de 2002, amb el major nombre de vots de la història brasilera (52,4 milions de vots, el 61% dels vots). El 2006 va ser reelegit per un segon mandat, fins el desembre de 2010. Va aconseguir treure 30 milions de persones de la pobresa. 

Deixà el càrrec amb un alt nivell de popularitat. Però després, durant el mandat de Dilma Rousseff, començà un període de turbulències, amb una amalgama d’oligarques, polítics, jutges i militars d’extrema dreta, i grups religiosos ultraconservadors, que van intentar destruir el llegat de Lula (i de pas destruir-lo a ell personalment), aprofitant els escàndols de corrupció que van afectar el seu partit, el  Partit dels Treballadors (PT).

Ara que es parla tant de «lawfare», la persecució judicial  de Lula podria ser estudiada com un cas paradigmàtic.  El «lawfare» es pot definir com la utilització dels recursos de l’aparell judicial i policial, de concert amb potents mitjans de comunicació, per tal de donar una versemblança de legalitat a una acció sostinguda de calúmnia, descrèdit o persecució als oponents, aprofitant els seus punts febles (en especial els casos reals o ficticis de corrupció). Lula fou la víctima d’un cas espectacular de «lawfare», que començà com un imponent vendaval de reacció contra la corrupció política, encapçalat per un jutge que semblava valent i decidit, Sergio Moro, i que acabà amb moltes detencions i processaments. 

A la campanya s’hi sumaren els sectors ultradretans de l’exèrcit. Quan començà la persecució judicial contra Lula, el propi comandant en cap va piular a Twitter:  “Asseguro a la nació que l’exèrcit brasiler comparteix l’anhel de tots els ciutadans de bé, que rebutgen  la impunitat i respecten la Constitució,  la pau social i  la democràcia, a la vegada que es manté atent a les seves missions institucionals”.  El general de cavalleria Paulo Chagas li respongué amb entusiasme: “Tinc l’espasa al cinyell, la muntura equipada, el cavall preparat i espero les seves ordres”.

El jutge Sergio Moro, que havia perseguit Lula, va ser nomenat ministre de Justícia per Bolsonaro (un ex militar d’extrema dreta) quan fou proclamat president, el gener del 2019.

Lula, que havia patit un càncer de gola, acabà a la presó. « Pres a Curitiba entre el 2018 i el 2019», explicava Anxo Lugilde fa uns dies a La Vanguardia, «Lula da Silva va celebrar un aniversari de la revolució portuguesa del 25 d’abril del 1974 al so de la cançó de José Afonso Grândola vila morena, que va servir de contrasenya per al cop que va acabar amb 48 anys de dictadura. Va fer els sonors passos a l’estil alentejano que serveixen de percussió del tema i va corejar l’’O povo é o que mais ordena’. Explica el seu biògraf oficial, Fernando Morais, que “darrere seu, cantant i picant de peus a terra, en fila índia, el van seguir carcellers, vigilants, advocats i amics de visita”. Abans que Alfonso entonés la darrera estrofa “estaven tots plorant”.

Lula aguantà i es refé («La política viu a cada cèl·lula del meu cos (…), puc fer-ho millor que abans»). A finals  de 2019, la Cort Suprema del Brasil va decidir que el seu empresonament havia estat inconstitucional i va donar l’ordre d’alliberar.-lo immediatament.

Lliure de càrrecs, va ser de nou candidat a la presidència de nou i va guanyar amb un 50,9%  (60.345.999 vots) davant Bolsonaro, que va obtenir un 49,1% (58.206.354). Lula ha tornat a la presidència del Brasil, i aspira a atacar de nou la pobresa. Una dramàtica experiència vital li ha subministrat motius en abundància per a emprendre una altra urgència: recosir un país fracturat, amb una política que «aparqui l’odi i la venjança». Tant de bo s’en surti. 

P.S.- La victòria raspada de Lula, i la polarització extrema de la societat brasilera, s’expliquen en bona mesura per factors culturals i morals (és un fenòmen que es dóna també en molts altres països). Que Bolsonaro (el Trump brasiler) obtingués quasi la meitat dels vots revela l’existència d’un moviment de reacció (un «”on anirem a parar!”), de resistència d’amples sectors socials amb valors tradicionals, contra la “disolució dels costums”, la “disbauxa sexual”, la “crisi de valors”. Les esglèsies evangèliques, en clara expansió, son un motor essencial d’aquesta reacció. A això cal sumar-hi la corrupció i el descrèdit de la política, l’impacte de les xarxes socials vitriòliques, els potents mitjans de comunicació sensacionalistes. Les esquerres farien bé en reflexionar a fons sobre aquestes reaccions, que es donen no sols entre la gent benestant sinó també (tal vegada sobretot) en sectors humils de la població.

CIDOB: Biografia de Luiz Inácio Lula da Silva

CIDOB: Biografia de Jair Bolsonaro

La cançó Grândola, vila morena