La nova crisi del diari Avui posa davant del mirall bastant més que la pervivència o la viabilitat del diari en català més antic (en paper i electrònic). És obvi que, amb 64 treballadors menys, el rotatiu llença la tovallola per competir a primer nivell. No sabem en què es convertirà a partir d’ara, però el concepte de premsa en català queda tocat.
El diari pateix una crisi triple: la pròpia, que és endèmica; la de la premsa i l’econòmica general. Massa complicacions per a un mitjà molt fràgil en un sector fragilíssim. El paper es troba en una situació de no retorn, però els digitals són encara molt deficitaris. Entremig hi ha l’abisme. El rotatiu va fer un intent de redisseny i rellançament el 2005 que no va funcionar, i ningú ha pogut albirar cap altra solució.
El degà de la premsa catalana ha arrossegat durant molt de temps un estigma. Des de molt aviat se’l va titllar de conservador, de barretinaire i de subvencionat, i no es va saber desempallegar de la llufa. No cal dir que la brama era interessada, perquè aquests són conceptes discutibles i tots els altres diaris –i mitjans– han viscut també de l’almoina pública. El Grupo Zeta va comprar el Diari de Barcelona i el va fer en català amb una orientació política diferent, i tampoc se’n va sortir.
L’Avui n’és la baula més feble, però tota la premsa catalana –per no anar més enllà– passa per una situació més que delicada. Els mitjans no poden viure sense diners públics i aquests es mouen per interessos polítics. Això és una tragèdia per a les idees, per a la societat i per al periodisme en si.
Quin és el futur? Havent-lo comprat El Punt, té sentit mantenir dues estructures? Però el valor d’un mitjà és la capçalera i matar-ne una comporta perdre’n l’actiu. L’Avui es ven sobretot a la ciutat de Barcelona, un lloc on El Punt no ha aconseguit fer forat. Es pot suposar que els dos mitjans es repartiran Catalunya, però això implica dividir el pastís i perdre influència. Hi ha alguna fórmula per aconseguir un mitjà gran, català i catalanista?
La paradoxa és que la versió més llegida és la digital. El quid està en la reconversió, que els diaris d’aquí han menystingut fins ara. Hi ha experiències reeixides d’adaptació, com la d’un històric nord-americà, el The Christian Science Monitor (fundat el 1908, de gran prestigi i no confessional, malgrat el nom), que des d’abril de l’any passat apareix cinc dies a internet, i dissabtes i diumenges en paper, centrat en política internacional. Estaven ensorrats i han remuntat. Diuen que cal saber transformar les crisis en oportunitats.
