A cinc dies del 12è Congrés del PSC no he volgut deixar d’actualitzar el meu Diari a Internet, malgrat la feina que se’m va acumulant. Però tenint present que diumenge vinent no podré fer l’actualització del diari i havent-se celebrat una decisiva cimera europea, he cregut necessari fer l’esforç de l’actualització setmanal. De les moltes coses pendents que tinc per fer hi ha la resposta a la Carta oberta que Joan Ignasi Elena ens ha adreçat als altres candidats en aquest procés congressual. Certament algunes de les precisions que ens demana troben resposta, des del meu punt de vista, en la conferència que vaig pronunciar el passat 24 de novembre al PSC de l’Eixample. Però certament en Joan Ignasi demana precisions i aprofitaré aquesta entrada en el meu Diari per fer-les.
Hi ha dues coses que m’estan sorprenent força d’aquest procés congressual. Una, és la necessitat que els membres de l’actual Comissió Executiva del partit tenen de distanciar-se de l’aparell. Suposo que vist des de fora encara semblarà més xocant perquè lògicament algú es preguntarà si és que els membres de la Comissió Executiva no formen part de l’aparell del partit? I si no són això, què dimonis són i qui diantre és l’aparell? No vull negar que hi ha raons per distingir entre una cosa i l’altra. Jo mateix vaig trobar-me un dia amb un titular de diari que deia literalment “Iceta trenca amb l’aparell”. Com conec bé la professionalitat del periodista que signava la crònica i tinc molta simpatia pel diari que la publicava, estic convençut que havien arribat a aquesta conclusió a partir de les dades que algú o alguns els van proporcionar. En fi, vull tranquil·litzar, o no, els meus lectors i lectores, formo part de l’aparell, al menys fins que la Comissió Executiva del PSC reti comptes davant dels delegats i delegades del 12è Congrés del partit.
Certament els aparells polítics tenen mala premsa, sovint ben merescuda. Però no conec gaire organitzacions sense aparell, és a dir, sense estructures permanents de direcció i coordinació que treballen de forma professionalitzada. Fins i tot les ONGs amb més prestigi tenen importants aparells que desenvolupen amb eficàcia les seves funcions. També és cert que una persona pot formar part de la Comissió Executiva del partit i no sentir-se part de l’aparell, suposo que això dóna més tranquil·litat i més perspectiva. Jo quan assumeixo una tasca política o de representació per elecció dels meus companys ho faig al 100%, tinc el costum de fer-ho des de quan vaig ser delegat de curs a la universitat. Crec que quan em vaig incorporar a la Comissió Executiva devia ser perquè alguns van creure oportú que formés part de l’aparell. I sempre m’he sentit part de l’aparell. Això no vol dir que estigui d’acord amb totes i cadascuna de les decisions del PSC, però sí que em faig responsable de totes elles. No sols de les encertades. Què hi farem, sóc així.
L’altra cosa que trobo xocant del debat precongressual és aquesta apel·lació genèrica sobre la necessitat d’un PSC “més catalanista”. Des del meu punt de vista s’és o no s’és catalanista, no hi ha mitges tintes, no hi ha diversos graus de catalanisme. Si fos així com es mesuraria el grau de catalanisme? En funció de la proximitat a CiU? En funció de la proximitat als postulats independentistes? Hi hauria un tribunal habilitat per jutjar el grau de catalanisme? Qui en formaria part? Les decisions s’haurien de prendre per unanimitat o n’hi hauria prou amb majoria simple?
Sempre he cregut que el catalanisme és un sentiment cívic compartit, difús i transversal, un sentiment d’estima per la terra, la cultura, la història i la llengua catalanes, que pot impregnar projectes polítics ben diferents. El catalanisme és la defensa de la identitat catalana, que té un caràcter plural, però que troba en la llengua i la cultura catalanes un element identificador fonamental, a través de l’autogovern per assolir progressivament majors cotes de llibertat i de progrés.
El PSC és un partit catalanista per definició, vocació, història i convicció. Ja Ernest Lluch distingia clarament entre catalanisme i nacionalisme, considerant el catalanisme com quelcom molt més ampli que el nacionalisme, i atorgant al nacionalisme un caràcter més definit d’ideologia política que situava la qüestió nacional en el centre de les seves preocupacions.
Sincerament crec que el PSC no té un problema de catalanisme, el PSC té un problema de desdibuixament del seu projecte de país i de vegades ha estat mancat de fermesa i de coherència per defensar el seu projecte Catalunya endins i Catalunya enfora.
En efecte, el PSC ha d’esmerçar més esforços en definir el seu projecte de país, on la unitat civil, la cohesió social i l’autogovern formen una tríada indissoluble, i per convèncer una majoria de ciutadans i ciutadanes de Catalunya que el nostre projecte polític defensa millor que cap altre els seus interessos concrets. Si en algun moment una part significativa de la ciutadania catalana ha percebut tebiesa o ambigüitat en la defensa que fèiem del nostre projecte de país, el problema és nostre, no d’ells. I hem de reconèixer que la Sentència del Tribunal Constitucional ha afeblit les posicions federalistes, que cal reprendre amb més força, exigència i ambició.
El projecte de país del PSC incorpora també la nostra visió d’Espanya, i una proposta de fraternitat federal amb la resta de pobles d’Espanya amb els quals compartim un Estat democràtic que ha de defensar els interessos de tots i respectar les diversitats nacionals que integra. Per a nosaltres, Espanya és també un escenari polític on defensar els interessos dels treballadors catalans i l’Estat un instrument al servei de l’autogovern de Catalunya.
Aquest model necessita una entesa federal amb el Partido Socialista Obrero Español. I això pot comportar en alguns moments l’existència de punts de vista no coincidents entre el PSC i el PSOE. I no passa res. És a dir, el PSC ha de defensar el seu punt de vista amb la voluntat d’acordar una posició comuna amb el PSOE, i si no s’aconsegueix l’acord, ha de defensar la seva posició fins al final allà on calgui, sigui al Congrés dels Diputats, al Senat, al Parlament Europeu, o on sigui.
Fetes aquestes dues consideracions inicials passo a respondre alguns dels interrogants continguts a la Carta oberta de Joan Ignasi Elena.
Tema 1. Crec en una organització àmplia, oberta i transparent, que fomenti el debat i el pluralisme intern. Crec que les agrupacions del partit han de ser totalment autònomes en les funcions que els atribueixen els nostres Estatuts. Crec que les federacions del partit han de funcionar de baix a dalt i no a l’inrevés. Crec en el sufragi universal obert a la ciutadania per elegir candidats i en canvi crec que els òrgans del partit s’han de elegir com fins ara, donant oportunitats a la presentació de candidatures diferents amb ple accés de la militància als seus posicionaments polítics (que se suposen diferenciats). Crec que hem de trobar mecanismes de limitació de mandats orgànics i institucionals amb la possibilitat d’excepcions justificades i votades pel Consell Nacional del partit. La invitació d’Isidre Molas a elegir els companys i companyes en funció de les seves capacitats i no de fidelitats personals estava continguda de forma expressa en la meva conferència, i no per casualitat. Crec que haurem de fer una veritable revolució sectorial en el partit, les organitzacions sectorials del PSC són un instrument bàsic per a la renovació programàtica i pel coneixement de problemàtiques específiques. Cal procurar que el pes de les organitzacions sectorials estigui lligat a la seva capacitat de mobilització interna i externa.
M’agrada molt més la idea de Consell Obert o Consell Ciutadà que la idea d’una “quota de membres de la societat civil” (jo deia el juny passat “Cal institucionalitzar mecanismes de diàleg amb els socialistes sense carnet, simpatitzants o votants. ¿Per què no pensar en un parlament socialista, format pel Consell Nacional i un nombre igual de persones que comparteixin la nostra Declaració de principis i siguin membres destacats de sindicats i associacions progressistes, creadors d’opinió o referents ciutadans? ¿Per què no crear mecanismes similars a nivell de ciutat o districte? El Partit Socialista no ha d’estar només al servei dels que en formem part sinó de tots els ciutadans que comparteixin amb nosaltres els objectius de justícia social”).
Ens cal un autèntic pla de xoc. Amb una direcció que treballi molt. Si jo l’encapçalés, regalaria a tots els seus integrants una llibreta per apuntar els deures i poder anar esborrant les tasques ja acomplertes. Caldria que es reunís els vespres, perquè gent no lligada a tasques institucionals pogués participar-hi. Caldria que convidés de tant en tant a responsables territorials o sectorials per parlar a fons dels temes. Que es fes present al territori de forma molt sovintejada. Que atengués els militants, que els preguntés què volen i com ho veuen. Que transformés la seu central en un centre generador d’iniciatives i capaç d’atraure talent i idees, que Nicaragua sigui més la referència d’una xarxa que no pas una fortalesa freda i buida. Ja fa temps Raimon Obiols va proposar rebatejar-la com “La Fàbrica”. Fa ben poc Nichi Vendola ha impulsat una iniciativa similar a Itàlia. Una direcció que unifiqui recursos dispersos per la formació, la innovació i el debat, impulsant el “Laboratori d’idees”, capaç de transformar la nostra web en una revista digital de prestigi i que sigui referència per a la nostra presència i activisme a la xarxa. Hem de fer moltes coses, molt ben fetes, i ens hi hem de posar molt ràpidament. I això no podrà ser una feina a temps parcial pels principals responsables.
Tema 2. Sobre el tema del grup parlamentari, ja he dit en moltes ocasions que el meu model és el de la relació entre la CSU i la CDU alemanyes, que comparteixen un mateix grup al Bundestag amb capacitat d’acció i vot diferenciat quan no hi ha acord. És clar que a Alemanya el paper del Bundesrat fa que les grans qüestions territorials es dirimeixin en aquesta Cambra a partir de la representació dels länder.
El cert és que un cop el PSC i el PSOE hagin fet els seus Congressos caldrà revisar aquestes qüestions animats per l’esperit federal i la voluntat d’acord que ens caracteritza i el debat haurà de ser molt de fons sense prefigurar-ne per endavant el resultat. El fet que CiU sembli monopolitzar la representació de Catalunya en un Congrés dels Diputats en el que dissortadament encara es dirimeixen importants qüestions territorials no és només un problema del PSC, ho és també del PSOE i de tots aquells que vulguin avançar cap a un Estat federal que s’adapti a la realitat plurinacional, pluricultural i plurilingüística d’Espanya. I és en aquest marc que cal situar la discussió i el necessari acord.
Per acabar amb aquest tema he de dir que el PSC ha de voler influir sobre el PSOE no solament en els temes referits a l’autogovern i a l’estructura de l’Estat sinó també en els temes referits al projecte polític i econòmic general que volem compartir, i també la nostra visió sobre el futur d’Europa, la Mediterrània i la governança mundial.
Tema 3. Sobre les aliances. Jo crec que hem d’impulsar una àmplia aliança social pel progrés, a partir del creixement i l’ampliació de l’espai polític i electoral del PSC. Hem de ser més, hem de ser més capaços d’atraure als activistes progressistes i els ciutadans i ciutadanes més conscients i d’incorporar a la política els nouvinguts. Sindicalistes, creadors i emprenedors que comparteixin els valors de la llibertat, la igualtat i la justícia social, han de trobar en nosaltres interlocució i espai obert pel debat i el compromís polític. Ens hem d’adreçar també als catalanistes de tarannà lliberal, als que creuen en la necessitat d’afirmar la unitat civil del nostre poble, el nostre autogovern i una relació fraternal i de respecte amb la resta de pobles d’Espanya. Ens hem d’adreçar també als que volen veure una esquerra renovada, capaç de modernitzar els seus plantejaments, d’adaptar-los a la realitat del segle XXI, de recollir el millor de les lluites per la igualtat de drets, del feminisme, de l’ecologisme polític. Cal que ens adrecem també a sectors crítics d’esquerres, que han trobat fins ara una excessiva complaença de la socialdemocràcia amb respecte del sistema econòmic capitalista que genera desigualtats, desequilibris, crisis i pobresa. I cal que ens adrecem també als sectors federalistes i sobiranistes crítics amb l’actual marc constitucional, que volen donar resposta a la voluntat d’autogovern i de respecte a la personalitat nacional de Catalunya però pensen que la separació de Catalunya de la resta d’Espanya no és un projecte factible. La renovació del PSC ha d’aspirar a recollir aquestes sensibilitats en un projecte polític sòlid, vigorós i d’àmplies fronteres. Des del meu punt de vista, és prematur embarcar-se en un projecte d’aliances amb altres partits d’esquerres, que no nego de cara al futur, però avui la màxima prioritat està en reconstruir el nostre propi projecte polític, renovant les nostres idees, vivificant la nostra organització i reconnectant amb la societat.
Tema 4. Sobre la crisi econòmica no tinc més remei que remetre’m a la conferència que vaig fer al PSC de l’Eixample, de la que aquí destaco uns paràgrafs.
Cal que prioritzem el combat contra la crisi econòmica i els seus efectes, i també contra les seves causes, que tenen molt a veure amb l’hegemonia del pensament neoliberal que de vegades ha contaminat també les nostres polítiques i els nostres comportaments individuals i col·lectius.
Som conscients que l’economia de mercat funciona sobre la base del benefici i l’obsessió per les possessions materials, però no ens volem resignar a una organització social que es limiti a prendre nota de les desigualtats, les injustícies i els desequilibris, a una societat que només trobi satisfacció en el consumisme desaforat. Cal que recuperem la crítica a les desigualtats, les crisis, la precarietat, l’alienació i la pobresa generades pel sistema capitalista. Precisament perquè som socialistes.
La desregulació dels mercats, la financiarització de l’economia i la submissió de la política democràtica al dictat del dogma neoliberal són les arrels profundes de l’actual crisi econòmica, les seves causes. I la seva solució té una dimensió europea i un enfocament global que el nostre projecte polític ha d’assumir i liderar.
Hem de demostrar que hi ha un altre camí, que es pot guanyar la batalla de la productivitat i la competitivitat sense disminuir els drets socials, sense renunciar a una societat més justa i cohesionada. I això s’ha de fer des de la política, reivindicant la política democràtica, fent-la més propera, més transparent, més eficaç, netejant-la de tota sospita de corrupció o abús de poder.
Però no n’hi haurà prou amb un discurs en defensa de la política. Sense assegurar la primacia de la política sobre els mercats no podrem reivindicar la política democràtica. I aquest és un problema de primer ordre.
I no n’hi haurà prou amb un discurs en defensa de l’Estat del Benestar. Sense competitivitat econòmica no hi ha Estat del benestar que valgui. I si l’esquerra no assumeix aquesta realitat es veurà sistemàticament condemnada al fracàs econòmic i també a la irrellevància política.
Per aconseguir-ho cal atacar frontalment la carència més gran i més urgent que tenim: la necessitat de renovar profundament els nostres plantejaments en matèria de política econòmica i fiscal. La provisió universal de serveis públics de qualitat, la reducció de les desigualtats socials i els desequilibris territorials, l’oferiment d’oportunitats a tothom i l’eradicació de la pobresa no depenen solament de mecanismes de transferència de renda des dels sectors més benestants als sectors menys afavorits, tot i que en el centre de la nostra reflexió econòmica caldrà posar-hi una profunda reforma fiscal.
I, per últim, tema 5 del qüestionari de Joan Ignasi Elena sobre temes europeus, em remeto també a la conferència que vaig fer al PSC de l’Eixample en la que parlava d’Europa forta: Estats Units d’Europa, govern econòmic comú, tresor europeu, fiscalitat europea. Amb una participació directa al Partit Socialista Europeu (PSE) per contribuir a l’enfortiment del projecte socialdemòcrata a tot Europa i impulsar el procés d’elecció del futur candidat socialista a presidir la Comissió Europea, amb motiu de les eleccions al Parlament Europeu del 2014. I cal que comencem a plantejar l’elecció d’un president del Consell Europeu a través del sufragi universal. ¿Per què no a través d’una iniciativa ciutadana europea? I acabo mostrant-me partidari de que el PSC formi part com a membre de ple dret del Partt Socialista Europeu, que crec que és una possibilitat de fet recollida en el protocol d’unitat socialista de 1978 que defenso en la seva integritat.
Miquel Iceta, com a bon polític no concreta massa les respostes. Tanmateix, denoto una contradicció entre la resposta categòrica mostrant-se partidari de que el PSC formi part com a membre de ple dret del Partt Socialista Europeu, i la no resposta al grup propi, “a casa”,al Congrés. És òbvi que cap dels candidats, ni cap militant pretén el grup per anar contra el PSOE i que s’ha de negociar, no el quan sinó el com. D’entrada és inajornable no votar una resolució favorable al proper congrés del del PSC! D’altra banda, no he sentit mai ningú dir-se més catalanista que un altre. Se és catalanista i prou.
Per molt que vulgui dir una altra cosa, estic covençut que Iceta coneix perfectament la diferència entre formar part de l’executiva, i formar part de l’aparell.