Es quasi per tothom sabut que actualment les dones estan més formades que els homes. Aquesta afirmació es reprodueix a tots els nivells educatius, ja sigui en l’obtenció de l’Educació Secundaria Obligatoria, del Batxillerat o d’estudis universitaris. Al seu torn, també es coneixença vox populi que les dones tenen més dificultats que els homes per accedir al món laboral en qualsevol categoría, tant en feines que no requereixen formació com en d’altres professions que calen de formació superior.
En els darrers anys hi ha hagut un esforç des dels governs d’esquerres per introduïr mesures que garanteixin l’equiparació de la dona i l’home. Aquestes mesures s’han centrat en l’àmbit laboral i social. Si bé, han suposat un canvi palpable en l’entorn de l’administració pública i les formacions polítiques, aquesta transformació no s’ha traduït en l’àmbit de l’empresa privada, ni molt menys en un canvi en la mentalitat de la nostra societat.
No només la taxa d’ocupació de la dona segueix sent inferior a la de l’home, sinó que l’ocupació femenina supera la masculina en quant a termes de temporalitat i parcialitat. És a dir, entre les dones és on hi ha més població desocupada i del grup de dones ocupades són majoria les que tenen feines temporals i/o a mitja jornada.
La situació exposada, junt amb les categories profesionals en les que habitualment s’inclou a la dona, són la causa de que les dones rebin salaris més baixos i que, conseqüentment, molt sovint, no siguin el sou principal de l’unitat familiar o la sustentació de la familia. Potser és aquesta mateixa concepció del treball de la dona com a salari-complement el que porta a moltes empreses del sector privat a incloure a les dones en categories professionals menys remunerades que les dels homes, tot i que el treball executat sigui el mateix. Com, per exemple, ocorre freqüentment en el món de l’hosteleria amb els cuiners i les ajudants de cuina.
Fa pocs dies vam viure un espisodi en el què, de nou, s’evidencia la desacreditació de la dona com a profesional (i com a persona). I no per part de quasevol, sinó d’algú que s’ha de mostrar com un model ciutadà i alhora com la representació de la població que governa; sí, parlem de alcalde de Valladolid. Les disculpes emeses de poc serveixen per paliar la humiliació, l’insult al que totes les dones hem estat sotmeses. De poc serveix dir que es lamenta haver dit en veu alta un pensament ja que l’important en aquest cas no són les paraules sinó, precisament, els pensaments.
Com podem confiar l’evolució de la nostra societat envers les dones a uns governants amb la ment infestada de pensaments retrògrads i masclistes? La igualtat de les dones i els homes no pot ser aconseguida amb governants conservadors que no arriben ni tan sols a tenir un concepte digne de dona. L’esquerra ha de fer d’aquest un tema capdalt del seu projecte de futur perquè amb la igualtat entre dones i homes aconseguirem una societat més justa.
El perill número ú és oblidar-se de la dona.
És important que no ens oblidem de les dones. Cal seguir fent polítiques sociales en favor de la igualtat i la no discriminació, i ja sabem que els interessos de certs partits de dretes no tenen en consideració a la dona.
Jo ja em conformaria amb tenir una feina a mitja jornada, però és que ni això. Som en un país on el que importa és el presentisme, i on hi ha una part de la població que no té feina i una altra que treballa més hores i sota més pressió del que voldria. Així és difícil compaginar la cura dels nens, dels avis (o d’un mateix) amb poder ser “un membre actiu de la societat”.