Raimon Obiols: L’apunt del dia/281 (Tarradellas: Realitzar en comú coses considerables)

Tarradellas: Realitzar en comú coses considerables

23 de novembre de 2023

El llibre Tarradellas, una certa idea de Catalunya, de Joan Esculies, acaba amb aquestes línies: 

«Potser com a ressò inconscient de la frase de l’escriptor Maurice Barrès, “donar a França una certa idea ens permet fer un cert paper”, el general Charles de Gaulle va començar les Memories de guerra amb la seva frase mes famosa: “Tota la vida he tingut una certa idea de França”. El conseller primer que havia defensat la Generalitat de Catalunya durant la Guerra Civil, el politic que va mantenir la flama i el prestigi de la institució durant la major part de l’exili republicà, l’estadista que va contribuir de manera decisiva a la recuperació de l’autogovern català i a l’estabilitat democratica d’Espanya, s’hi identificava i la feia seva, amb tot el seu potencial i ambigüitat. Josep Tarradellas tambe tenia una certa idea de Catalunya, perquè desitjava que pogués exercir un cert paper». 

Tenir «una certa idea» sobre una cosa és una expressió alhora gràfica i imprecisa. Conté a la vegada  «potencial i ambiguitat», com Esculies comenta encertadament. Seria interessant un estudi de la seqüència que va de la «certa idea» de Barrès a la de de Gaulle i a la de Tarradellas. 

Amb Barrès succeeix una cosa notable. Les seves formulacions nacionalistes no van resistir la  prova de foc de la Gran Guerra (1914–1918). Ell, tan fascinat pels cementiris (deia que la nació era «la terra i els morts») va ser enterrat pel terrible  conflicte europeu.  Quan va morir, el 1923, Ortega y Gasset va escriure a la Revista de Occidente: «Diez años antes de morirse, Barrès no significaba ya nada importante para las nuevas generaciones».

El nacionalisme de Barrés partia de la lamentació per la pàtria en declivi, descerebrada, «feta a miques (émiettée)» a causa de la desnacionalització d’un poble oblidadís dels seus orígens i tradicions, i de la traició dels «altres»: els enemics interns i els «estrangers que enverinen com paràsits». Era un nacionalisme essencialista, religiós, que adorava la nació, en sacralitzava la  identitat i la  història,  i diabolitzava els seus «enemics», sobretot els interiors, als que negava la condició de francesos (en ple afer Dreyfus, Barrès digué d’Émile Zola: «miro les seves arrels: aquest home no és francès»). El seu identitarisme denunciava també «la casta» de polítics i oligarques «que tenen el poder que corromp», contra els quals s’havia d’aixecar «el poble que conserva la sang de la nació». Exhortava la joventut a «entrar en la vida amb la injúria a la boca». 

Els sona? Aquesta narrativa i aquesta emotivitat han deixat de ser obsoletes.  Són la gramàtica i la política actuals de Trump, Bolsonaro, Milei i d’uns quants més. Com si haguessin passat la quarantena, després de la gegantina purga de dues guerres mundials i d’una globalització problemàtica, les idees de Barrès ressuciten, a França i a altres països, inclòs el nostre,  amb polítics nacionalistes que parlen la seva mateixa prosa sense saber-ho. 

De jove, de Gaulle s’abeurà en els textos de Barrès. «Els meus tres germans, la meva germana, jo mateix, teníem com a segona naturalesa un cert orgull angoixat pel nostre país», deia. Però essent un lector compulsiu, va beure en moltes altres fonts, per sort, i es construí  la seva pròpia idea de França. A diferència de Barrès (que no hauria fet gaires escarafalls al terme «anarco-conservador», avui en boga), de Gaulle afirmava que França era França gràcies a la legitimitat republicana, i a les institucions i el funcionament de l’Estat. Una «certa idea de França» era, fonamentalment, una  certa idea de l’Estat.  

Únicament així era possible la grandesa (la «grandeur») de la nació. La convicció que els Estats nacionals eren els subjectes únics i indefugibles de la vida internacional, i que França podia jugar un paper de potència principal, va ser, com ha observat Jean-Louis Bourlanges, una «combinació de rigidesa i quimera», que acabà situant la  política de de Gaulle en un carreró  sense sortida.   

I quina era la «certa idea» de Tarradellas sobre Catalunya?  En alguns aspectes essencials, i salvades totes les distàncies, era la mateixa de de Gaulle sobre França. «Tarradellas no va ser un home de teoria política, sinó de pràctica», ha dit Josep Maria Bricall, un dels seus col·laboradors més propers: «Si es vol, es tracta d’un possibilisme intel·ligent, d’una certa idea sobre el que és l’estructuració d’un estat (…) Tarradellas també tenia l’experiència de França, perquè França és un Estat en estat pur».

Em sembla que hi ha dos altres aspectes, com a mínim, que configuren la «certa idea» de Tarradellas: l’obsessió per la unitat política i civil de Catalunya, i una visió d’aquesta, no com una comunitat nacional en declivi, sinó juvenil, en fase d’aprenentatge.

D’una banda, Tarradellas era, per experiència, un ferm partidari de superar, en interès del país, les consideracions de part, els egoïsmes corporatius, les divisions i exclusions, i, per damunt de tot, d’evitar el risc d’una divisió identitària, etno-lingüística, del país (tots, «ciutadans de Catalunya»).  

D’altra banda, i també per experiència, Tarradellas era conscient de la necessitat de superar les  límitacions i contradiccions de Catalunya en el camp (pràcticament vedat i ignot durant segles) del poder polític i de l’acció de govern. Catalunya havia d’aprendre a governar, a autogovernar-se.

Ultra la referència a «una certa idea de Catalunya», Tarradellas comentava sovint que «les coses s’han de fer d’una determinada manera». També aquesta és una expressió a la vegada potent i ambigua. Jo penso que volia dir que en l’acció de govern cal fer les coses amb rigor i sentit institucional. I que només sobre aquesta base d’unitat i excel·lència (i no sobre l’obsessió identitària, la retòrica o les fugides endavant), Catalunya pot pensar en realitzar en comú coses considerables, en acomplir-les concretament.

P.S.-  «El patriotisme és estimar el teu país. El nacionalisme, és detestar el dels altres» («Le patriotisme, c’est aimer son pays. Le nationalisme, c’est détester celui des autres»), Charles de Gaulle.