No he llegit el segon volum de les memòries de Jordi Pujol, però he vist que m’esmenta, i no massa bé (és el mínim que es pot dir). Diu Pujol, segons reprodueïxen alguns mitjans:
“A partir del moment que en Calvo Sotelo va haver de formalitzar la petició d’ingrés a l’OTAN, l’oposició de les esquerres es va fer molt virulenta. […] En un debat que va mantenir amb en Miquel Roca i en Joaquim Molins, en Raimon Obiols, el líder del PSC, va arribar a dir: “Aquests senyors de CiU estan disposats a permetre que els míssils de la Unió Soviètica amenacin els nostres Jordis i les nostres Núries”. Aquestes paraules em van fer molt mal”.
No diré que aquest fragment de les memòries de l’expresident m’hagin fet molt mal, perquè exageraria. Però francament, no m’han agradat. No m’haurien agradat ni tant sols si aquesta citació textual que Pujol fa de les meves paraules fos mínimament aproximada. Essent, com és, una citació completament falsa, comprendreu que m’hagi desagradat profundament. Al llarg de la meva vida he dit sens dubte algunes tonteries, i el qui no estigui en el meu cas que m’ho comuniqui. Però això que Pujol posa literalment a la meva boca, jo no ho he dit mai. Expressions com “aquests senyors de Convergència” o apel.lacions més o menys demagògiques als nostres “Jordis i Núries” no formen part del meu estil, com poden testimoniar els qui han tingut la santa paciència d’escoltar-me al llarg dels meus anys de vida pública.
Però és que, a més, recordo bé aquell debat del 26 d’octubre de 1981, en el que per cert participava també (Pujol l’oblida), en Josep Verde i Aldea. Va ser una discussió molt animada. En cap moment vaig dir res del que Pujol diu que vaig dir. En un moment donat, vaig dir (ho reprodueixo de l’hemeroteca de La Vanguardia) que “per a nosaltres i els nostres fills volem que CDC canviï d’opinió“, no donant suport a la decissió de Calvo Sotelo d’entrar abruptament a l’Otan (seqüel.les del 23 – F!). D’aquesta frase a la que “cita” Pujol hi ha, em sembla, una distància sideral.
Hi ha una cosa desagradable que en política es fa massa sovint: deformar les paraules dels adversaris, o inventar-se-les. És el que féu Miquel Roca, dies després del debat, donant a la premsa una versió malvada de les meves paraules que Pujol ha cregut convenient d’utilitzar ara, ell sabrà per què. Allò sí que em va doldre, ho reconec: vaig pensar fins i tot en anar als tribunals. Un dies després, vaig trobar-me, en el quiosc de premsa de la Placa de Sant Jaume, amb Joaquim Molins, que em donà la raó però es negà a dir res en defensa meva, per raons òbvies: aquell any, enmig de l’ensulsiada de la UCD, va ingressar a CDC. Vaig girar pàgina.
La tornà a obrir Pujol en una roda de premsa ressenyada a La Vanguardia de l’1 de marc de 1986, on va afegir, pel broc gros:
“M’agradaria saber perquè el senyor Obiols va dir fa tres anys que l’Otan representava la mort dels nens i nenes de Catalunya. Recordin. Va dir que els Jordis, les Montserrats, les Núries sucumbirien sota els míssils de la guerra“. Aquí ja s’hi van afegir les Montserrats.
Citar, després de quasi trenta anys, i entre cometes, aquelles preteses frases que Roca m’encolomà sense escrúpols, en el llibre de memòries d’un expresident de la Generalitat, un text destinat a ser – és un dir – un document de referència… És, no sé com dir-ho, una cosa que mereixeria uns qualificatius que no vull utilitzar.
Lamentablement el que queda és el que hi ha escrit. Això ho sabem prou els historiadors. No hi ha cap font que no s’hagi de considerar de manera crítica, i la nostra feina el que ha de fer es contrastar. Aquesta com tantes d’altres coses. Qui coneixem a Raimon Obiols sabem que aquest estil de “punyalada” no és el seu; jo afegiria: de vegades l’hi hauria calgut una mica més d’estil “assassí”, però aquesta és una altra qüestió i tothom és com és. Però tornant al principi, la conclusió que jo trauria és que una memòria falsa només és pot replicar amb una altra memòria. Raimon, anima’t a escriure les teves!
Quines collonades, ara el Sr. Obiols es pica per unes paraules no dites, o per un estil que no es el seu. L’estil a vegades es important però el fons sempre ho es més. Al final els socialistes van convocar arreu del estat espanyol concentracions en contra de l’entrada d’Espanya a l’OTAN. OTAN NO, dient. Jo hi vaig ser-hi a la concentració contra l’entrada a l’OTAN, amb el meu fill gran, ara te 30 anys, que d’aquelles era petit. I jo encara creia amb l’honestetat dels politics Tinc foto inclosa, era a València. Però poc desprès el primer govenr de Felipe Gonzalez ens hi va posar de cap a l’OTAN. Això no li pica al Sr. Obiols, ni tan sols ho deu recordar, o no era socialiste, o no era del PSOE, pot ser era del PSC. Quina mala memòria, no recordo que el PSC si oposes, a l’entrada d’Espanya a l’OTAN i aixo que si recordo que el PSC governava a Madrid juntament amb el PSOE. ¿No son el mateix?. Això no li pica, oi?