Raimon Obiols: L’apunt del dia/418 (L’acord de pau: una interpretació)

En general, ha escrit l’ambaixador italià Francesco Bascone, en un article interessant a Il Mulino, « l’acord per aturar els combats a Gaza ha sorprès a molts, i també la rapidesa amb què ha estat tancat». L’acord es dibuixava ja a començaments de setembre, amb Hamàs resignat a cedir l’administració de Gaza a un govern de tecnòcrates palestins i a restituïr tots els ostatges, a canvi, no d’un alto el foc, sinó del cessament dels atacs israelians. Però Netanyahu es feia el ronso, decidit a “acabar la feina, ” i comptava amb la benevolència de Trump.

Bascone escriu que hi ha hagut quatre factors que expliquen perquè s’ha assolit el pacte. El primer seria l’error de càlcul de Netanyahu quan va decidir, en contra del parer del Mossad, atacar amb míssils el negociadors palestins a Doha (un acte que pretenia sabotejar les converses).

El segon factor seria la reacció de l’emir de Qatar. Hauria pogut posar fi a la seva mediació, donar per acabades les negociacions i posar en qüestió els Acords d’Abraham. En canvi, va aconseguir que Trump obligués Netanyahu a demanar disculpes, i va aprofitar l’esquerda oberta entre ells per ampliar-la i aconseguir que Trump acabés mposant la fi dels bombardejos.

El tercer factor seria l’interès del president nord-americà per salvar i reforçar la cooperació amb les riques monarquies del Golf, la Il·lusió d’obtenir el Nobel de la Pau i la consciència del malestar en el moviment Maga.

‘
El quart factor ha estat l’estructura de la negociació. En lloc d’un únic mediador, hi havia dos equips, una mica com dos àrbitres: l’equip àrab, enfortit per la presència de Turquia, amb vincles amb els Germans Musulmans, i l’equip americà, amb vincles personals i interessos financers comuns amb els emirs del Golf. Això ha generat confiança i facilitat l’acord.

Cal distingir, conclou Bascone, entre els resultats immediats de l’acord de Sharm el-Sheikh i el pla general de Trump, que amaga nombrosos problemes. Per una banda, els beneficis urgents per a Gaza són innegables: la fi de l’operació militar i de l’amenaça de neteja ètnica; la retirada de l’exèrcit israelià de gairebé la meitat del territori; el subministrament de béns de primera necessitat i l’inici de la reconstrucció; l’alliberament de 2.000 presoners a canvi dels 20 ostatges israelians encara eren vius, a més de les despulles d’una trentena d’ostatges morts, molts d’ells per bombes israelianes.

Però els 20 punts del pla Trump són fràgils, imprecisos i criticables. Pretenen una mena de règim colonial, sota la guia de Trump i de Blair, exclouen l’Autoritat Nacional Palestina del procés i redueixen l’Estat palestí a una «simple aspiració». El rebuig de Hamàs a desarmar-se del tot o la rebel·lió d’alguns batallons gihadistes podrien donar a Netanyahu el pretext per reprendre l’ofensiva.

El pla, d’altra banda, no ofereix cap solució per als palestins de Cisjordània. Ignora la seva situació i no fa res per aturar la violència dels colons, de manera que l’«annexió silenciosa» del territori sembla destinada a continuar. Això obre una greu incògnita. Pot existir una pau duradora en una part del territori mentre a l’altra la violència i l’annexió silenciosa continuen sense fre? Em sembla que no.