Raimon Obiols: L’apunt del dia/409 (L’«aspra veritat» de David Uclès)

Dues coses em van predisposar a llegir aquest estiu La península de les casas vacías (Siruela, 2024), de David Uclés: un dibuix de Rafael Zabaleta a la portada i una cita de Max Aub al primer epígraf.

Tot torna. Zabaleta va ser bruscament menystingut a finals dels anys cinquanta del segle passat, com també Benjamín Palencia, Ortega Muñoz i d’altres bons figuratius coetanis. El foc creuat del nou ’“establishment” estètico-comercial, les modes, i la batalla cultural de la Guerra Freda, els van fulminar. Que la seva pintura torni, com l’obra de Max Aub (que encara segueix essent el menys conegut dels grans escriptors coneguts), és una bona notícia.

La novel·la d’Uclés és la crònica d’una família, els Ardolento, i del seu poble fictici, Jándula (Quesada, el poble de Zabaleta, de fet), durant la guerra civil. L’autor l’adscriu “realisme màgic”; un recurs que “facilita el viatge i el fa menys dur”. El necessitava, perquè la narració és tràgica: cap dels quaranta membres de la família sobreviu al 1939.

Quan la imaginació no és gaire viva (com a mi em passa), la novel·la històrica o la bona pintura t’ajuden a endinsar-te en el passat, millor que un llibre d’història. Et fan sentir una època. És més fàcil aleshores acceptar que fets i dades d’una narració se situïn en segon pla, si no hi ha greus incongruències o mentides interessades.

És habitual buscar errors en les novel·les històriques, i això genera debats, sobretot entre historiadors i escriptors. A les pel·lícules les falsedats poden passar més desapercebudes: Roberto Benigni va fer alliberar Auschwitz pels nord-americans i no pels soviètics, i així va pavimentar el camí perquè la seva pel·lícula La vida és bella guanyés tres Oscars el 1999.

La discussió sobre les fronteres entre el rigor històric i la ficció literària és intermitent però constant. No hauríem de concedir als historiadors el monopoli de la veritat. Poden pecar, com la resta dels humans. La cèlebre historiadora Hélène Carrère d’Encausse, una gran especialista en Rússia, mentia en la seva vida privada fins i tot quan li demanàven l’hora, segons el seu fill, l’escriptor Emmanuel Carrère.

Són discussions interessants quan no es tracta de detalls de connaisseurs, sinó d’interpretacions del passat. Robert Paxton, historiadot del nazisme i de la França de Vichy, va criticar la novel·la L’ordre del dia, d’Éric Vuillard, que mostra Hitler reunint-se amb grans patrons alemanys, el 1933, que fan un entusiasta ús del talonari . Paxton opinava que, tret d’excepcions notables com la del magnat Fritz Thyssen, la gran burgesia no va ser nazi, sinó que finançava tots els partits de dretes en general. És un debat que té ressonàncies actuals: no amaga el fons del passat ni el risc del present.

Paxton lamentava que el lector de la novel·la de Vuillard no pogués distingir, entre què era inventat i què estava basat en documents reals. En el llibre d’Uclés aquest risc és mínim: poques de les nombroses cites de polítics i personatges tenen certificat de garantia. La majoria són invencions, però mai incongruents. Un exemple: el mateix Franco, mirant amb un telescopi els bombardejos sobre Madrid, exclama somrient: “¡Ahí tenéis, madrileños! ¡Muerte y lucecitas!”.

Fins i tot el recurs al realisme màgic li permet a l’autor viatjar al passat i intervenir dins la seva novel·la: envia telegrames al Caudillo, visita Unamuno a Salamanca, encarrega a Zabaleta el dibuix de la portada del llibre, intenta parlar amb Azaña al cim de Mulhacén i fins i tot passa informació militar als republicans. Es comprendrà que, amb el llistó tan alt, la qüestió del rigor factual és més que secundària.

Allò que realment es planteja és la qüestió de la veritat, sense adjectius. Stendhal, cita Danton en un epígraf d’ El roig i el negre: “La veritat, l’aspra veritat”. La frase és apòcrifa, i probablement inventada per Stendhal. Importa poc: és una declaració d’intencions; l’autor es compromet a una veracitat aspra, no edulcorada.

Javier Cercas, conversant amb l’historiador Justo Serna, deia que la “veritat literària” és diferent però complementària de la “veritat històrica”. La ficció pot construir una novel·la, però si pretén canviar el passat pot convertir-se en “una gota de verí en un got d’aigua”.

Tot i les seves pocions màgiques, el llibre d’Uclés es pot llegir amb confiança. No enganya en l’essencial. Sap de què parla i podria fer seva la frase d’un dels Ardolento: “No sé per què, però ho sé”.

Pel que fa als detalls, podem compartir l’exclamació que Uclés posa en boca d’una Mercè Rodoreda exasperada, a la Barcelona derrotada del gener del 1939, abans d’emprendre un exili de 33 anys: “A la merda el narrador! Que se les arregli amb els historiadors!”.

P. S. – La pintura de Rafael Zabaleta mostra una Espanya que ja no hi és, però que jo he conegut.