Raimon Obiols: L’apunt del dia/400 (Senyor Feijóo, rectificar és de savis)
Senyor Feijóo, rectificar és de savis
Quan es cometen errors que perjudiquen els altres d’una manera considerable, demanar perdó és obligat. Sobretot si són errors garrafals. Aquesta pràctica, que en les relacions particulars és prescriptiva (per bé que no sempre practicada), en la vida política és inusual. Les esquerres l’exerceixen a vegades, amb major o menor fortuna. Les dretes, gairebé mai. Exasperada per la impassibilitat de Mariano Rajoy, que considerava inoperant i contraproduent (s’hi pot estar d’acord), Cayetana Álvarez de Toledo, segons explica en el seu llibre Políticamente indeseable, li va dir en una ocasió a Aznar: «En lloc de sortir de tant en tant a donar a Rajoy un pessic de monja, hauries de convocar una roda de premsa i demanar perdó per dues coses: el suport a la guerra de l’Iraq i el nomenament a dit del teu successor. I després, si de cas, anunciar la teva tornada».
Sembla que en aquella ocasió Aznar no va respondre, però sempre ha deixat clara la seva posició sobre el tema: “Jo no he de demanar perdó per res”. La seva repugnància a excusar-se no és, ni de bon tros, un cas singular. Tots podem posar noms i cognoms als que tenen la pocavergonya d’anatemitzar els seus adversaris, presumint dels més alts valors morals, quan tothom sap perfectament que tenen un un passat més foradat per la corrupció que un formatge de Gruyère, i més fosc i pudent que una claveguera. L’atac frontal, febril, guerracivilista, exclou del tot qualsevulla admissió d’errors, i configura una situació política de tensió permanent.
La febrada política actual genera una gran incògnita. Què passarà a la tornada de l’estiu? Quina tardor s’acosta? No ho sabem. Fins i tot els mesos d’estiu poden portar sorpreses. En aquesta boira, tres possibilitats per a la tardor semblen entreveure’s:
1) La primera és que continuï la cacera contra Pedro Sánchez, amb la seva correlativa resistència; 2) La segona és que es produeixi una situació de col·lapse, una crisi multiorgànica; 3) La tercera és que davant d’aquesta amenaça se susciti una reacció saludable, un procés de rectificació democràtica transversal.
La primera possibilitat sembla la més probable. Les operacions d’assetjament contra el govern, que s’organitzen retòricament a les Corts, es difonen als mitjans de dretes, s’expandeixen a les xarxes, baixen al carrer en manifestacions, i fins i tot comencen a temptejar la pràctica de la violència, com a Torre Pacheco i altres llocs, tenen, per la seva desmesura, l’efecte paradoxal de mantenir l’agregació parlamentària que sosté el govern de Pedro Sánchez. Aquest és, doncs, l’escenari més previsible: assetjament i resistència, amb costos elevats per a tothom.
La segona possibilitat no es pot excloure. La situació pot degenerar, i un empitjorament bàrbar i irreversible pot produir respostes absurdes, inimaginables. Sense caure en l’alarmisme conspiracionista, seria d’una ingenuïtat imperdonable ignorar que l’extrema dreta desitja i intenta assolir aquest escenari (una mena de cop d’Estat en miniatura, o a càmara lenta) i que el PP no sols no fa res per evitar-ho, sinó que té un sector a l’interior que l’afavoreix, creient que els hi convé.
La tercera possibilitat és un acord majoritari, explícit o tàcit, per rebaixar la tensió i refredar el clima, en benefici de la nostra democràcia. Bastarien uns pocs acords: respectar i exigir respecte, seguir les bones normes i costums de la democràcia, deixar d’embrutar i insultar, combatre amb eficàcia la corrupció (sobretot evitar el ridícul de negar-ne el caràcter transversal i adjudicar-la hipòcritament a l’adversari). En definitiva, bastaria amb ventilar l’ambient, situar els extremismes al seu lloc, i garantir que, en el seu moment, es voti amb la serenitat necessària, i la gent decideixi a les urnes.
La responsabilitat de fer possible aquesta rectificació de conjunt la té, sobretot, Alberto Núñez Feijóo. Els mateixos que en el seu moment el titllaven de ser un dels “barons tous” del PP, ara li prescriuen un tractament d’esteroides trumpistes. Hauria de ser conscient que una musculació fictícia amb falsa testosterona és desastrosa per a ell, per al partit i per a Espanya. Amb aquesta recepta, la tripartició del seu espai polític es convertiria en definitiva, i la hipòtesi del sorpasso de Vox deixarà de ser inversemblant. El problema no el tindria només ell o el seu partit. Seria de tothom.
