Raimon Obiols: L’apunt del dia/399 (La dansa ritual d’una derrota)
La dansa ritual d’una derrota
Si la reunió d’avui fa una setmana a Escòcia entre els dirigents dels Estats Units i la Unió Europea passa a la història no serà precisament per la rimbombant etiqueta usada per Trump (“L’acord més gran mai assolit”), ni pels efectes econòmics de l’”acord” sobre els aranzels (incert i discutit, però segurament perjudicial per a les dues parts contractants), sinó perquè les formes (decorat, coreografia, gestos) han representat una estrepitosa derrota política europea.
La imatge més difosa de l’encontre és la instantània d’una mena de dansa ritual trumpista. El sempre contundent Ignasi Guardans ha piulat que aquesta “estúpida foto” és “un innecessari i vergonyós tribut a l’estètica de l’energúmen”. Tots els participants apareixen fent el gest del polze erecte, amb un somriure de circumstància i un gest triomfal. De fet, no és estúpida la fotografia; es el posat grotesc dels fotografiats.
No de tots, de fet. Si ens hi fixem bé, veiem que no tothom participa en el ritual. Dues dones, Sabine Weyand i Paula Pinho, es resisteixen visiblement a ballar al so del president nord-americà. Són la directora general de Comerç i la portaveu de la Comissió. Amb les mans creuades i posat seriós mantenen una actitud que és d’agrair en aquest temps de grotesques batalles simbòliques. Son dues altes funcionàries que es mereixen el nostre reconeixement.
L’encontre se celebrà a Trump Turnberry, l’hotel de cinc estrelles amb diversos camps de golf que el president nord-americà posseeix a Escòcia. Úrsula von der Heyen i el seu equip van haver de matinar molt aquell diumenge, perquè la reunió, que va ser breu, havia estat prevista al migdia. A aquella hora, Trump ja havia pogut fer una ronda de golf.
Dominique de Villepin, que pot ser candidat a president de la República francesa a la primavera del 2027, també ha usat, com Guardans, el terme de “tribut” per referir-se a l’encontre d’Escòcia. Primer a X-Twitter i després en un article recomanable al digital Le Grand Continent, Villepin ha dit que “la Unió acaba de patir un revés polític, econòmic i moral d’una gravetat sense precedents”, i que “una humiliació col·lectiva d’aquest tipus interpel·la tots els ciutadans europeus, sobretot tenint en compte que la Unió tenia els mitjans per actuar, mentre que cadascun dels 27 Estats per separat no hauria tingut cap possibilitat de resistir la pressió dels Estats Units“. (L’article té per títol “Europa després del Dia de la Dependència”; altres, entre ells Andreu Mas-Colell, han parlat de “Dia de la humiliació”).
En un recordat discurs al Consell de Seguretat de l’ONU, el 14 de febrer del 2003, Villepin es va oposar amb raons convincents al monumental error històric de la invasió de l’Iraq. Molts vam compartim les seves raons d’aleshores i compartim les seves d’ara. Però tenir raó i aconseguir que la raó es materialitzi no és el mateix.
Aquell discurs de Villepin el 2003 va tenir èxit (va aixecar inèdits aplaudiments al Consell de Seguretat i roman a la memòria del món). També va tenir èxit la manifestació que vam convocar en aquelles dates a Barcelona (George Bush pare va dir aleshores que “la política de seguretat dels Estats Units no pot dependre de si surt molta o poca gent als carrers de Barcelona”). Però ni els discursos ni les manifestacions van poder impedir la invasió de l’Iraq, que ha passat a la història com una sagnant estupidesa geopolítica.
La conclusió és evident: a més de raó cal tenir la força, l’autèntica força política per a implementar-la. Aquella lliçó de 2003 ha recobrat una nova i urgent actualitat. A Europa les coses han de canviar perquè l’ statu quo actual és inservible. La derrota política de Turnbery no és simplement un fracàs dels negociadors de Brussel·les. Ho ha assenyalat Olivier Blanchard, que va ser economista en cap del Fons Monetari Internacional: “Abans de culpar Ursula von der Leyen i la Comissió Europea, cal tenir en compte que com més gran és el grup que ha de prendre col·lectivament una decisió difícil, menys probable serà que es prengui. Europa està composta per 27 països molt diferents. És la seva fortalesa, però també la seva fortalesa”.
Aquest fracàs sistèmic, estructural, de la Unión europea, serà un revulsiu, com ho va ser la pandèmia, per avançar en les reformes imprescindibles que permetin que Europa parli amb una sola veu, respongui amb rapidesa a les crisis, i es converteixi, com sosté Villepin, en una “potència d’equilibri” al món, capaç de defensar la pau, el dret internacional i les institucions.
Que tenir raó no sigui sinònim de tenir èxit no significa que sumar raó i èxit sigui una meta impossible. La pròpia història de la construcció europea demostra el contrari. Però ara ens cal una Unió europea capaç d’enfrontar-se amb força als reptes del món de Trump, Putin i Xi Jinping.
Té raó Arancha González Laya, que ha escrit: ““L’hora de la veritat ha arribat. Si Europa no vol ser vassalla ―ni de Washington, ni de Pequín―, només li queda un camí: avançar com més aviat millor cap a la seva autonomia estratègica. Només més Europa ―en energia, en tecnologia, en mercat únic, en integració de mercat de capitals, en defensa― permetrà als europeus tenir veu pròpia”.
Més i millor ambició europea és el camí necessari i possible. “Quan s’imposa la llei de la selva“, ha dit Olivier Blanchard, “els febles no tenen més remei que acceptar el seu destí, però Europa pot ser forta, sola o en coalició amb els altres“. Per aquest objectiu val la pena lluitar.
P. S. – Pel que fa a la foto, no sé si quedarà en la nostra memòria, com ho han fet la del “Trio de les Açores”, la d’Aznar fumant-se un havà amb els peus damunt d’una taula al ranxo de Bush júnior, o la de les vacances al mar d’Alberto Núñez Feijóo. Espero que no.
