Raimon Obiols: L’apunt del dia/242 (No som algoritmes)

No som algoritmes

30 de setembre de 2023

Com que estic jubilat, passo bastantes estones mirant el mòbil o la tauleta. Al carrer, veig els joves que fan el mateix mentre caminen, i recordo amb nostàlgia que a la seva edat jo ho feia llegint el diari o un llibre.  Tinc compte a X-Twitter, Facebook i Instagram, escolto música i veig vídeos a YouTube, i cada vegada veig més TV via Internet. No escolto podcasts ni ràdio  però  quan condueixo utilitzo  Waze i Google Maps. La navegació GPS em sembla un colossal miracle tecnològic. Que un satèl·lit et localitzi i et guiï a tu, en persona i personalment, entre els 8.000 milions de persones que poblem la Terra, posa en quarentena el meu vell escepticisme sobre la viabilitat pràctica del Judici Universal. 

Ens connectem cada vegada més, i ens connecten cada vegada més. Utilitzant aplicacions i registrant-nos en els serveis en línia, cedim informació personal sense saber amb certesa qui en farà us, i quin us se’n farà, a la llarga o a la curta.

Ens hauria d’inquietar, però en general no ens inquieta massa. Només comença a preocupar-nos quan, per exemple, rebem trucades de publicitat o promoció de gent que, tot i trucar des d’un país exòtic, sembla estar perfectament al corrent dels nostres interessos i preferències.   Mirem aleshores de tranquil·litzar-nos, pensant que de nosaltres només saben coses superficials (el telèfon, l’edat, quins articles cerquem a Google o comprem on-line, quina música escoltem), i que mai no podran conèixer la nostra «vida interior», personal i intransferible.

Definir el concepte de «vida interior» no és fàcil. En un cert sentit, té a veure amb «com ens sentim», amb la nostra edat i condició, el funcionament de la nostra ment, l’estat del nostre cos. Més interiorment encara, és la nostra història personal, allò que ens han ensenyat i hem après, les experiències que hem viscut, els records i valors que per a nosaltres compten.  Per sort, els algoritmes ho tenen molt dificil a l’hora de penetrar en aquest reialme, per molt que la intel·ligència artificial faci grans salts endavant.

Un cosmòleg britànic, John D. Barrow, va posar un exemple amb xifres, que impressiona: la probabilitat que un exèrcit de simis o una bateria d’ordinadors arribin a escriure aleatòriament un poema de Shakespeare (A Lover’s Complaint, una seqüència de 13.940 caràcters combinant les 26 lletres de l’alfabet anglès), és de  26 ³⁹⁴⁰. Per fer-se una idea: el nombre d’àtoms existents en l’univers visible es calcula que és de 10 ⁸⁰.

Més que la Intel·ligència Artificial generativa, allò que ens hauria de preocupar és la qüestió de quines «vides interiors» es generen en les noves generacions, a partir de la bigarrada i laberíntica explosió de connexions virtuals a la que són sotmeses en el món d’avui.

P. S.- A Barrow li agradava citar el còmic Peter Cook: «M’interessa molt l’Univers: m’estic especialitzant en l’Univers i en tot el que l’envolta».