Pere Garcia: La Generalitat evita les pressions dels mercats financers

El govern de la Generalitat s’ha negat a pagar els tipus d’interès que exigeixen els agents econòmics internacionals, prenent una iniciativa que ha posat nerviós a més d’un (CiU), i que ben aviat prendran altres administracions públiques europees, igualment afectades per la situació: buscar el finançament corrent, no entre els agents dels mercats financers, sinó en la mateixa població. De manera que sigui el ciutadà l’agent que contribueixi al finançament públic, amb el seu estalvi, comprant bons públics, remunerats a un  tipus d’interès raonable, per unes quantitats que permetin el funcionament ordinari dels dos propers anys fins el 2013.

Des dels primers símptomes de crisi econòmica, les administracions públiques han quedat en mans dels agents dels mercats financers que estan en l’origen de la crisi econòmica. Aquest agents venen a dir (diu un conegut analista):

“Donat que la crisi econòmica que nosaltres mateixos hem provocat (com a detonant, la circulació d’actius ficticis i productes especulatius en el sistema financer, i la consegüent limitació creditícia), i la baixa de la producció, comporten que ara no podeu ingressar els recursos fiscals que ingressàveu (perquè produïu menys), és necessari que reduïu els nivells de la despesa pública de manera dràstica i us llanceu a una política de sacrificis de serveis i personals. Si no la reduïu (la despesa pública), no us prestarem el finançament corrent que necessiteu pel funcionament ordinari de els administracions, perquè no podem confiar en vosaltres. I encara que feu sacrificis, i reduïu la despesa pública habitual, en qualsevol cas, ens haureu de pagar més, a un tipus d’interès més alt, perquè no ens fiem gaire de vosaltres ni dels vostres nivells de solvència actual (que hem provocat nosaltres mateixos). És a dir, que feu el que vulgueu, però ens heu de pagar més”.

La posició dels govern de Catalunya, mirant de resoldre el finançament corrent, s’emmarca en una política econòmica que ve determinada en part pels organismes de l’Estat, i alhora deriva d’unes indicacions, d’uns principis, i d’unes accions, d’àmbit europeu, i internacional, que marquen algunes de les institucions econòmiques més influents com el Banc Central Europeu, la Reserva Federal Nord-americana, i determinats governs amb més capacitat de fer prevaldre els seus criteris, particularment, els de França i Alemanya.

Aquesta dependència regional, i internacional, de les decisions econòmiques, gairebé sempre en mans d’àmbits polítics de la dreta, comporta algunes incongruències. Per exemple, el mes de gener els responsables econòmics governamentals afirmaven amb encert que era necessari mantenir els nivells de despesa pública, i consegüentment, un cert nivell de dèficit corrent, almenys un temps -dos anys, deien-, mentre es recuperava l’economia. Si no es mantenia el nivell de despesa pública hi havia el risc de produir una senyal negativa en termes de demanda, i consegüentment, de creixement. És a dir, el manteniment de la despesa pública era una necessitat inherent al nou estímul de l’economia, que d’altra banda, exigien les institucions internacionals.

Privava l’estímul del creixement per sobre d’altres consideracions. I es citava la doctrina de Roosevelt en la crisi del 29 com una un exemple del que no s’havia de fer. Es deia que un retall significatiu de la despesa pública va provocar una recaiguda, una segona crisi econòmica. I que havia estat un  error. Que en situacions de crisi, l’Estat ha de mantenir la despesa pública si es vol reemprendre el creixement, i que calia assumir transitòriament situacions de dèficit públic (sempre i quan fossin controlades i proporcionades). Per tant, deien al gener, no al retall de la despesa, sí a un dèficit controlable. Sobre aquesta base es varen aprovar els pressupostos del 2010 dels països occidentals, també el d’Estat Units, i els de Catalunya i Espanya. Totes les entitats internacionals i els governs occidentals compartien aquest criteri. No reduir la despesa pública, i assumir un dèficit transitori, per no refredar l’economia, en un moment de crisi de creixement.

Cinc mesos més tard, el mes de maig, els responsables econòmics es varen veure obligats a canviar de discurs, i varen començar a dir, que s’havia de reduir la despesa pública perquè calia que desaparegués el dèficit públic transitori. És a dir, l’analogia negativa amb Roosevelt, segons la qual era negatiu reduir la despesa pública, compartida pels països occidentals, es fa esfumar en pocs dies. Què va passar en tan sols cincs mesos, entre gener i maig del 2010, per aquest canvi radical d’opinió? Doncs que hi va haver un problema sobrevingut. Va aparèixer un problema nou. I era que els mateixos que havien provocat la crisi econòmica (successivament, crisi dels actius ficticis, crisi creditícia, crisi de producció, crisi dels ingressos fiscals, crisi dels pressupostos públics) deien ara que hi havia un problema de confiança, no cap a ells, que havien provocat la crisi, sinó cap els poders públics, per declarar dèficit públic. És a dir, van olorar una nova manera de fer negoci. Que consistia en pressionar els poders públics dient: com que no ingresseu els mateixos recursos, a causa de la crisi que nosaltres mateixos hem provocat, ara us cobrarem més pel finançament regular, perquè no ens fiem gaire de vosaltres.

I en aquest moment, diferents àmbits polítics europeus, en consonància amb aquest interessos, equívocs i turbulents, bàsicament els governs de la dreta a França i Alemanya, amb l’excusa del soroll organitzat amb els rescats (de Grècia, principalment) -denunciats per l’esquerra europea, i també entre altres per Cohn-Bednit, en una divulgada intervenció, vinculant l’estratègia del rescat en funció d’interessos financers i militars dels mateixos governs de la dreta-, varen assumir que s’havien de prendre mesures de retall dràstic. Si no es feia així no hi hauria suport financer del sistema financer internacional i alguns governs podrien veure’s col·lapsats en els pagaments corrents.

El govern espanyol, aplicant una màxima de política realista, d’acord amb el context del moment (com a mal menor, i per evitar mals majors), va prendre la iniciativa de retallar la despesa pública de manera dràstica. Era això o l’amenaça formal d’una guerra financera internacional que no estava en condicions de guanyar. Les exigències financeres internacionals venien avalades per França i Alemanya, i aquest fet, ben real, obligava a unes mesures possibilistes, que evitessin una crisi major, ara en terme financers, o el qüestionament d’altres aspectes de la política exterior relacionats amb la presència internacional espanyola.

En aquest marc, va reaparèixer el debat sobre el sistema de pensions -assumit de manera crítica per la població-, es va refer la política per una reforma del mercat laboral -que ha tingut com a conseqüència la darrera vaga general i un divorci amb els sindicats-, s’ha produït l’embarcament en una política de reducció de salaris públics, i es manté un atur important com a conseqüència de la crisi general, i una relatiu estancament del creixement econòmic, encara que s’intueix una inflexió positiva, ajornada pels experts fins al 2013.

Una darrera paradoxa és que, un cop preses totes les mesures, gairebé al dictat del sistema financer internacional, s’ha produït encara un altre fet. Els mateixos agents que exigien el retall de despesa pública, com a garantia, i un cop embarcats els poders públics en un seguit de mesures de limitació pressupostària, han dit ara que tampoc prestaran als poders públics, si no es a uns preues igualment astronòmics. És a dir, amb retall o sense retall, volen fer negoci de nou, a costa de tots, sabent que és un moment delicat en les finances públiques, i que tenen per ara la capacitat de pressionar. Aquesta és la realitat del moment.

Front aquesta pressió, el govern de la Generalitat s’ha negat a pagar els tipus d’interès que exigeixen aquests agents econòmics internacionals, prenent una iniciativa que ha posat nerviós a més d’un, i que ben aviat prendran altres administracions públiques europees, igualment afectades per la situació. Que és buscar el finançament corrent, no entre els voltors de les finances internacionals, sinó en la mateixa població. De manera que sigui el ciutadà l’agent que contribueixi al finançament públic, amb el seu estalvi, comprant bons públics, remunerats a un  tipus d’interès raonable, per unes quantitats que permetin el funcionament ordinari dels dos propers anys fins el 2013.

I tornem al començament. A aquestes mesures, realment interessants, que protegeixen l’erari públic, i que beneficien al ciutadà, els ha sortiu un crític inesperat: CiU, que diu que no ho veu clar. Però a aquestes altures de la batalla, els bans estan ja molt ben definits, i la critica de CiU, en aquest moment, sembla més motivada per la defensa d’algun interès de “patriotisme aparent” que no pas per la voluntat de solventar la realitat de les finances públiques catalanes. D’una banda, tenim  un govern de la Generalitat batallant cada dia per l’equilibri polític i econòmic, i d’altra, uns personatges de casa bona, preocupats per no perjudicar el dividend del banc, que venen a dir que no s’hauria de finançar el dèficit corrent (fins el 2013) d’una situació pressupostària que han causat els seus propis amics polítics i agents dels mercats financers internacionals.

Per resoldre aquesta situació calen solucions d’abast internacional. No és possible una solució econòmica per un sol país. I hi ha d’haver una certa determinació. A la mateixa França hi ha antecedents de polsos entre el sistema financer i els poders públics. De Gaulle va exhibir en una ocasió l’eventual nacionalització del sistema bancari. I Mitterrrand també. Potser no es tracta d’arribar a aquest extrem. Però sí de reregular les condicions generals del finançament internacional (els mercats financers). La qüestió però és que els fòrums internacionals, dominats en aquet moment per la dretes nacionalistes i conservadores (amics de CiU), no hi ha una majoria socialista que permeti una actuació efectiva. La prioritat doncs, com deia Rasmussen aquest estiu, parlant d’una taxa sobre les accions especulatives del sistema financer (àrduament combatuda pel mateix sistema financer), és la construcció d’un discurs alternatiu, i la urgència de bastir les bases polítiques necessàries per la recomposició d’una esquerra eficaç.