Entrevistat al diari El Punt, el portaveu de la CUP a Arenys de Munt, Josep Manel Jiménez (que va portar al ple la moció que ha generat la consulta independentista), afirma que “el que tenim por ara és que les formacions polítiques acabin cremant la proposta, i ja n’hem vist alguns intents. Se n’haurien de quedar al marge.”
Jiménez afegeix: ” Els d’ERC són uns aprofitats, uns paràsits que s’ho volen fer seu. Però ningú sap la feina que s’ha fet els últims dos anys per preparar l’estratègia.”
Sorprèn és que, dit això, Jiménez afirmi que els independentistes “hem d’anar tots junts.”
La batalla no és la independència. A part d’escollir la violència -rebutjada justament per tothom- la primera batalla a guanyar és el dret a l’autodeterminació que sumarà l’adhesió de moltíssims més ciutadans. A partir d’aquí, l’opció per la independència tindria possibilitat d’expressar-se a tots els efectes; i no com ara que a part de crear ambient, poca cosa més aconsegueixen. Alguna cosa se’m deu escapar per què una estratègia de principis tan elemental, capaç d’entendre-la tothom, que permetria “anar junts” federalistes, nacionalistes, independentistes, i si m’apures simplement demòcrates, sense hipotecar les opcions de cadascú, no interessi ningú. Algú m’ho pot explicar?
A veure si ens aclarim, nomes hi a dues opcions reals: acceptar per impossició seguir com ara en el marc constitucional interpretat a la baixa pel TC, marc que nega a Catalunya la condició de nació, i per tant el dret a decidir , o exercir el dret a decidir, obviament al marge de la constitució, la qualcosa suposa forçar democraticament la creació d’un estat independent en el marc de la UE.
Juanjo Lopez Burniol planteja federlisme o independencia. Es falsa l’opcio federalista perque per federar-se amb catalunya han de voler-ho altres. I espanya no s’ofereix a federar-se amb catalunya. Mes fort encara: li nega la seva condició de subjecte politic, no la reconeix com a federable. Es el mateix que les culures que neguen l’autodeterminació de les dones, que son considerades mers apendix del pare o del marit. Espanya mante un possició indigna de ninguneg de Catalunya, considerant-la una simple autonomia com les 17 restants. Es una broma pretendre que ens federem amb la Rioja o Murcia, la hipotetica hispafederacio seria entre les 4-5 o 6 maxim comunitats politiques amb certa consciencia nacional , mai 17. L’estat autonomic en 17 es en si un punt de partda toxic per parlar de federacio iberica, perque conté d’arrel la negació de la condició nacional de Catalunya. Com diu Rubert de Ventós : cal separar-se per pot-ser un dia des del reconeixement mutu poder abraçar-se. Fariau be en deixar de crear confusió des dels espais del psc oficialista en aquests temes. socialdemocrates i socialistes hi haura e una Catalunya estat de la UE, igual que en tots els estats nou d’Europa creats en les darreres decades. Altre cosa es que aposteu per la nació espanyola como unica nacio de l’estat, pero llavors parleu clar : us sumeu a la negació de Catalunya com a comunitat politica amb dret a decidir perque la considereu un tros simplement d’espanya que a sobre exerceix e dret de pernada i maltracte com es evident en el temps i queda pales continuadament. ¿us agrada ser ciutadans de tercera , en un estat que us viu com a realitat a conllevar en el millor dels casos?. ¿Quin es el redit a obtenir per aguantar aquest sense sentit? . Si sou fedralistes aposteu per l’eurpa federal i deixeu l autopia hispafederal que sona a somiar en clau massoquista. Salut
Estic segur de poques coses. Això sí, si d’una cosa estic segur és que o anem tots a una, o en tenim per temps amb el tema Catalunya. He arribat a la conclusió de que, justament, d’això es tracta per alguns, d’un costat i l’altre de l’Ebre, enviar el tema a les calendes gregues, o al trenta de febrer com diem per aquí.
Que Catalunya és una nació, ho pensen catalanistes, nacionalistes i independentistes. Que l’autodeterminació d’una nació és un dret democràtic, ho pensen tots els demòcrates, i qui no ho pensi, qui tingui por a una consulta popular, és que no és demòcrata. Que Catalunya no disposi d’aquest dret no és admissible.
Per què no comencem per aquí? Per què no demostrem tots plegats a l’Estat i al món aquesta exigència de Catalunya de poder ser consultada.
Si t’he interpretat correctament Sergi, tu confies amb que la UE imposi a un dels seus Estats membres que respon formalment a allò que s’ha convingut nombrar democràcia, la separació d’una part del que consideren un tot? Potser sí. Em permetràs que en dubti, a menys d’un gran clamor de la societat catalana unida. Cosa que ara per ara no es dona, i tu ho saps, ni de lluny.
I posats a confiar amb Europa, perquè no li ho posem més fàcil no “forçant democràticament la creació d’un estat independent en el marc de la UE ” com tu dius, sinó exigint el dret a l’autodeterminació, primer pas imprescindible a qualsevol solució de la qüestió nacional per la via democràtica? Tots els partits, els catalanistes, nacionalistes i independentistes i els democràtics de debò no s’hi podrien negar a menys de veure’s “retratats”.
Saps per què no es fa? Perquè trencaria inèrcies i conveniències i no interessa a ningú, ni als mateixos independentistes.