Portada

Olivier Roy: Una comunitat imaginària

charlieL’atemptat que ha patit a París la revista satírica Charlie Hebdo ha reactivat el debat que ja suscitava a França la compatibilitat entre l’islam i Occident. La qüestió és més delicada a Europa occidental que als Estats Units a causa de l’enorme quantitat de musulmans que no només resideixen aquí, sinó que també són ciutadans.

Una estranya coincidència va fer que el mateix dia del mortífer atemptat contra Charlie Hebdo es produís la llargament esperada publicació de Submissió, l’última novel·la del sempre exitós autor francès Michel Houellebecq. El llibre s’imagina la victòria d’un partit musulmà moderat a les eleccions presidencials i generals franceses de 2022.

La qüestió de la compatibilitat entre l’islam i la cultura política francesa o occidental ja no només atreu l’atenció dels sospitosos habituals: la dreta populista, cristians conservadors o laïcistes acèrrims d’esquerres. Convertida en una cosa que desencadena passions, ja ha calat en tot l’espectre polític. Ara, la població musulmana -que no s’identifica amb terroristes- es tem una virulenta reacció antimusulmana.

A grosso modo, dos són els relats que s’enfronten a la qüestió sobre la compatibilitat entre la cultura musulmana i la societat francesa. Segons el dominant, el problema principal és l’islam, perquè col·loca la lleialtat a la comunitat de creients per sobre de la lleialtat a la nació. No accepta crítiques, no cedeix en matèria de normes i valors, i justifica certs tipus de violència com la jihad. Per als partidaris d’aquest relat, l’única solució és una reforma teològica que generi un “bon” islam, conduent a una religió liberal, feminista i oberta als homosexuals. Periodistes i polítics no deixen d’anar darrere dels “bons musulmans” i d’emplaçar a mostrar les seves credencials de “moderats”.

D’altra banda, molts musulmans, laics o creients, amb el suport d’una esquerra multiculturalista, addueixen que la radicalització no procedeix de l’islam sinó de joves alienats que són víctimes del racisme i l’exclusió, i que el veritable problema és la islamofòbia. Condemnen el terrorisme alhora que denuncien una virulenta reacció que podria radicalitzar més joves musulmans.

El problema és que els dos relats pressuposen l’existència d’una “comunitat musulmana” francesa de la qual els terroristes serien una mena “d’avantguarda”. La juxtaposició d’ambdós ha conduït a un punt mort. Per superar-lo, primer cal tenir en compte diversos fets innegables, que no volem reconèixer perquè ens demostren que els joves radicalitzats no són de cap manera l’avantguarda o els portaveus de la població musulmana i que, en realitat, a França no hi ha una “comunitat musulmana”.

Els joves radicalitzats, remetent majorment a un imaginari entorn polític musulmà (la umma d’antany), estan tan deliberadament enfrontats amb l’islam dels seus pares com amb el conjunt de la cultura musulmana. S’inventen un islam que s’oposa a Occident. Procedeixen de la perifèria del món musulmà. El que els indueix a actuar són les ostentacions de violència que mostren els mitjans de comunicació occidentals. Encarnen una ruptura generacional (els seus pares ara criden a la policia quan els seus fills se’n van a Síria) i no tenen relació ni amb la comunitat religiosa local ni amb les mesquites del barri. .

Aquests joves s’autorradicalitzen a Internet, buscant una jihad global. No els interessen problemes concrets del món musulmà com Palestina. En poques paraules, no aspiren a la islamització de la societat en què viuen, sinó a la materialització de la seva malaltissa fantasia heroica (“Hem venjat al profeta Mahoma”, proclamaven alguns dels assassins de Charlie Hebdo).

La gran majoria dels radicals conversos demostra clarament que la radicalització està tenint lloc entre una part marginal de la joventut, no en el nucli de la població musulmana.

Per contra, es podria dir que les dades demostren que els musulmans francesos estan més integrats del que normalment es creu. En tots els atemptats “islamistes” ha mort com a mínim un membre musulmà de les forces de seguretat: per exemple, Imad Ibn Ziaten, el soldat francès assassinat per Mohamed Merah a Tolosa en 2012; o l’agent Ahmed Merabet, que va resultar mort en intentar detenir els assassins en les oficines de Charlie Hebdo.

En lloc de citar aquestes persones com a exemples, se les considera contraexemples. Es diu que el “veritable” musulmà és el terrorista i que els altres són excepcions. Però, estadísticament, això és fals. A França hi ha més musulmans a les Forces Armades, la policia i la gendarmeria que en les xarxes d’Al-Qaida, per no parlar de l’Administració, els hospitals, la professió jurídica o el sistema educatiu.

Un altre tòpic és que els musulmans no condemnen el terrorisme. Però Internet, i això és només un exemple, desborda de condemnes i de fàtues antiterroristes. Si els fets contradiuen la tesi de la radicalització de la població musulmana, llavors per què no es reconeixen? Perquè es veu en la població musulmana a una comunitat de gran influència a la qual es crítica tant per tenir aquesta influència com per no exercir-la. Es la critica per ser una comunitat, però després se li demana que reaccioni com a tal davant el terrorisme. A això se li diu carreró sense sortida: has de ser el que jo et demano que no siguis.

Si en el nivell local, als barris, hi ha certs tipus de comunitat, no existeix tal cosa al nivell nacional. Els musulmans de França mai han volgut organitzar institucions representatives i ni tan sols el més reduït grup de pressió musulmà. No hi ha indicis que es vagi a crear un partit polític islàmic. En l’esfera política francesa els candidats d’origen musulmà es troben disseminats per tot l’espectre (fins i tot en l’extrema dreta). No hi ha un “vot musulmà”.

Tampoc hi ha una xarxa d’escoles confessionals musulmanes (a França n’hi ha menys de 10), ni mobilització als carrers (cap manifestació al voltant d’una causa musulmana ha atret a més d’uns pocs milers de persones) i gairebé no hi ha grans mesquites (gairebé sempre finançades amb diners de l’exterior), només un grapat de petites mesquites locals.

Quan hi ha hagut un intent de crear una comunitat ha vingut de dalt, de l’Estat, no dels ciutadans. A la suposada representació organitzada del Consell Francès de la Fe Musulmana de la Gran Mesquita de París tant el Govern francès com els governs estrangers la mantenen a distància. I no té legitimitat local. En poques paraules, la “comunitat” musulmana, patint d’un individualisme molt gal, es resisteix a ser controlada. I això és positiu.

No obstant, el mateix l’esquerra que la dreta no deixen de parlar de la famosa comunitat musulmana, tant per denunciar la seva negativa a integrar-se com per qualificar-la de víctima de la islamofòbia. Aquests dos relats enfrontats es basen en la mateixa fantasia: una comunitat musulmana imaginària.

A França no hi ha una comunitat musulmana, sinó una població musulmana. Admetre aquesta senzilla veritat ja seria un bon antídot contra la histèria actual i la venidora.

© 2015 The WorldPost / Global Viewpoint Network, distributed by Tribune Content Agency, LLC

El País

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code:

Entrades relacionades

Back to top button