Quan una idea adquireix popularitat i s’estén fins als llindars de les majories socials es produeixen dos efectes: d’una banda, es trivialitza, i de l’altra, s’adapta a la diversitat de les gents. Són les dues cares de la democràcia: l’extensió perjudica la intensitat, a l’exigència.
El mateix passa amb la idea política de moda a Catalunya, l’independentisme. Com és lògic, aquesta paradoxa no és un problema per a l’actual projecte que encapçala Artur Mas, al contrari. Per aconseguir l’objectiu necessita que la idea es difongui, trivialitzi i acabi comptant amb aquella majoria indestructible que va demanar infructuosament per si mateix en la campanya electoral.
L’independentisme original ha cregut sempre que la nació catalana s’ha d’organitzar com un Estat plenament sobirà i independent, dins o fora de la Unió Europea, i sense atendre a la rendibilitat econòmica ni als beneficis que pugui suposar per als catalans a curt i fins i tot a mitjà termini. L’existència de Catalunya com una nació independent que jugui en el concert internacional, tal com exigeix el cànon de l’nacionalisme genuí, és un bé històric en si mateix que bé mereix innombrables esforços i sacrificis.
No és exactament aquest l’independentisme que s’està estenent, encara que les formes de la seva popularització hagin adoptat l’estrella solitària de la insurrecció, sigui la blava o sigui la vermella, característica d’aquesta tendència fins ara minoritària del catalanisme. La novetat és l’independentisme econòmic, sorgit amb la crisi, enervat per les retallades i la falta de liquiditat de les administracions públiques i amplificat per l’envergadura dels comptes del dèficit fiscal que pateix Catalunya, tal com les presenta i difon el Govern català, davant la estupefacta passivitat i el negacionisme del Govern de Rajoy. Xavier Vidal-Folch explica amb detall els detalls d’aquest independentisme en el seu llibre acabat de sortir del forn ¿Catalunya independent? (La Catarata) i específicament en un capítol titulat precisament Les causes econòmiques.
Però hi ha més matisos en el neoindependentisme en voga, fills d’actituds subjectives, lògicament, però amb un clar correlat objectiu. Hi ha un independentisme lingüístic, de la intensitat del qual el ministre José Ignacio Wert té alguna responsabilitat. Com que hi ha un independentisme polític de sembra recent, abonat per la por del neocentralisme del PP i al cabdillisme de José María Aznar: aquí està el torrent de lloes a l’expresident del Govern per les seves incendiàries declaracions de la setmana passada des de l’independentisme genuí per demostrar dels efectes benèfics de la seva amenaça. També hi ha una independentisme guai, fill de tots els altres, que Sergi Pàmies va identificar molt prematurament (Indepedenguais, La Vanguardia, 24 agost del 2012), i que correspon, se suposa, al grau màxim de trivialització i es tradueix en una reivindicació ingènua i sense contrapartides, gratis total, o com a màxim segons l’esquema de la màquina expenedora per la qual sempre hi ha alguna cosa a la butxaca: n’hi haurà prou ficar les monedes d’un desig molt intens i estès, expressat naturalment en una consulta, perquè surti la ampolla rodona, bombollejant i fresca d’una Catalunya independent.
Tot aquests independentismes compten amb graus d’adhesió i volatilitat molt variats. Si les coses roden malament per al projecte, bona part dels conversos veuran com les seves creences comencen a esquerdar-se.L’independentisme oportunista fàcilment pot convertir-se en federalisme, per més injuriat i desaparegut que avui es declari. Ja hem conegut aquests canvis en anteriors ocasions a Catalunya, un país històricament salvat per la seva capacitat d’adaptació.
A independentisme extens li passa com a la religió. No podem saber què passa al cor o al cap dels creients, si la seva fe és autèntica o impostada i oportunista, però a cada un dels feligresos se li exigeix resar en veu alta l’adhesió al dogma, un credo que es desdobla en les dues oracions que cal recitar amb fervor: Catalunya té un dèficit fiscal del 8,5%, per tant, Espanya ens roba, i en cas de celebrar una consulta, votaré per la independència.
Jo segueixo dient que el temp és un lenitiu i que expulsa del cap els dolents records. Quan ets fora idealitzes els teus records, és a dir, la passió de viure, el impuls creatiu de la solidaritat de la gent, la llibertat nova, la il·lusió que el futur serà millor, després d’haver superat la sinistra dictadura passada que donava aquella esquerra dinàmica fundamental per la nova democràcia… va ser un moment que semblava que aquest país havia retomat el puls de la seva història… Què ha passat per a que tot aquest impuls se n’anés en orris…?? Això és un galliner… o un circ???