Siguin quins siguin els resultats del 21-D, el proper govern de la Generalitat no pot ser només d’una part dels catalans, ni estar bolcat en un sol tema. Si ho fos, d’una banda, l’altra part transformarà la seva frustració política a rancor, ira i odi cap al nou govern. I, de l’altra, la manca d’atenció a la gestió dels serveis públics fonamentals i la desconfiança empresarial empitjoraria encara més les coses. El resultat seria l’agudització de la fractura civil i el deteriorament del progrés social i econòmic.
De fet, com a conseqüència que l’anterior govern ho va ser només d’una banda, aquests danys són ja visibles. No només en l’economia i en l’empresa i en el deteriorament dels serveis públics. La transversalitat que caracteritzava la vida catalana està desapareixent. Ja no queden partits polítics socialment transversals. El mateix succeeix amb moltes associacions professionals i socials. També en l’àmbit privat de l’amistat, la família i la parella es deixa sentir aquesta fractura.
Aquesta fractura civil fa que es demonitzi a l’altre. Com poden haver arribat a ser així, es pregunten els uns dels altres? El diàleg i la cooperació desapareixen i són substituïts per retòriques d’intransigència. Això fa que s’assequi la cola que en el passat va fer de Catalunya i, en particular de Barcelona, una societat mestissa, plural, innovadora, meritocràtica i progressista.
És una bogeria col·lectiva o té causes identificables? N’hi ha.
La crisi financera del 2008 i la gran recessió econòmica que el va seguir van ser un parteaguas de la història al posar en qüestió els fonaments polítics, les democràcies liberals i les societats pluralistes. Els efectes socials han estat de dos tipus. D’una banda, l’augment de les desigualtats ha portat l’enfrontament de les classes mitjanes i treballadores contra les elits. De l’altra, la por de la diversitat cultural ha fet renéixer els sentiments identitaris. Depenent de les circumstàncies, en uns llocs dominen els primers i en altres els segons.
A Catalunya es manifesten tots dos. Com va passar a la resta d’Espanya, després de l’explosió del malestar social del 15-M del 2011, van emergir noves forces d’esquerra alternativa que van posar el focus en la dimensió social. Però, com a fet diferencial, van sorgir també altres moviments sociopolítics, com l’ANC, que van posar el seu focus en la dimensió identitària i van aixecar la bandera independentista.
Què podem fer per no aprofundir més la ferida? Tres coses.
La primera és acceptar que tant els temors a la desigualtat com els identitaris tenen la seva raó de ser. En una societat on al voltant de dos milions de votants expressen de forma continuada sentiments identitaris no poden deixar de ser tinguts en compte.
