El deteriorament de les institucions públiques sorgides de la Transició és tan manifest que ja gairebé ningú ho posa en dubte, excepte els seus principals beneficiaris: els dirigents dels grans partits, que es neguen a reformar-les. Però entre les causes hi ha una que sovint s’oblida: l’enorme dèficit de cultura democràtica que acumula aquest país. És actualitat el cas del president del Constitucional, Francisco Pérez de los Cobos. S’ha sabut que va ocultar deliberadament una dada rellevant per a la seva idoneïtat per al càrrec que ocupa: la seva militància al PP. I segueix al seu lloc. Mentre un engany com aquest no comporti una dimissió automàtica, no es podrà dir que Espanya és una democràcia homologada. Seguir en un lloc al qual s’ha arribat mitjançant una omissió conscient d’una informació important és incompatible amb la cultura democràtica. Més si el càrrec en qüestió requereix les màximes garanties d’autonomia de criteri i independència política. Només des de la mentalitat autoritària dels que creuen que la seva persona està per sobre de les lleis i dels càrrecs que ocupen, es pot eludir la dimissió.
Per això és greu que el president del Govern defensi Pérez de los Cobos. Rajoy diu que la renovació del Constitucional es va fer en temps i forma. En temps, és fals: tothom sap que el PP la va estar retardant tres anys per aconseguir una majoria favorable. Les formes: ja estaven viciades per l’etiqueta política de diversos dels escollits, però es van perdre definitivament amb la descarada ocultació de la militància del president. Rajoy coneixia perfectament la seva vinculació al partit.
A l’inici de la Transició, després de 40 anys de dictadura, la cultura democràtica anava escassa en aquest país. La resistència activa sempre va ser minoritària i la clandestinitat no és precisament una escola d’usos democràtics. En construir el nou règim va pesar més l’obsessió per l’estabilitat que la preocupació per crear la cultura democràtica que no existia. El resultat és un règim cada vegada més tancat i opac. Han estat moltes dècades de desactivació de l’esperit democràtic, com si el paper dels ciutadans quedés reduït a votar un Govern cada quatre anys i a resignar-se que s’exerceixi amb tota impunitat. El dèficit democràtic s’ha agreujat des que el PP va tornar al poder, amb un president que defuig de manera sistemàtica el debat polític, que és la base de la democràcia. Al principi hi ha la paraula.
La democràcia és deliberació i opinió pública, i el president Rajoy evita en el que pot les compareixences parlamentàries i les trobades amb la premsa. Ha calgut que l’oposició amenacés amb una moció de censura i que la premsa internacional expressés la seva estupefacció davant els silencis del president, perquè aquest hagi claudicat i s’hagi decidit a complir amb la seva elemental responsabilitat: donar explicacions a la ciutadania per uns fets de corrupció al PP que van ocórrer sent ell responsable principal del partit. És possible que un president no sigui conscient de les responsabilitats contretes? Rajoy gairebé sempre que ha parlat amb la premsa ha estat amb mandataris internacionals al costat. Les rodes de premsa posteriors a les reunions d’Estat són un hàbit establert que el president no ha pogut eludir. Mai troba el moment de donar resposta a les inquietuds de la ciutadania.
Però aquest menyspreu pel debat públic, aquest desdeny pels ciutadans, dels quals només es recorda per dir que li van donar majoria absoluta, és expressió d’una manera d’entendre l’exercici del poder: l’autoritarisme posdemocràtic, que comporta una politització deliberada de tots els poders de l’Estat. L’ús sistemàtic del Tribunal Constitucional, durant els anys d’oposició a Zapatero, com una tercera cambra legislativa, on guanyar el que el PP perdia al Parlament, és un exemple d’això. I no hi ha senyal de rectificació: ara mateix, Rajoy no té una altra resposta a un problema polític com és l’independentisme català que transferir-lo al poder judicial. La judicialització permanent de la vida pública, que va començar al tardfelipisme, és un dels greus problemes de la democràcia espanyola, amb seriosos efectes d’erosió per la justícia.
En qualsevol cas, aquesta idea patrimonial, tan poc democràtica, del poder i de la política és un brou de cultiu extraordinari per a la corrupció, que és alhora efecte i retroalimentació del dèficit democràtic d’aquest país. I que contamina el sistema de dalt a baix. No obstant això, el Govern segueix sense una sola reforma institucional que representi una real redistribució del poder. Així es contribueix a que el deteriorament institucional continuï.
No podem atribuïr al PP la mancança de cultura democràtica, però sí exigir-la al PSOE, que en aquest cas, com en tants d’ altres s’ha limitat a copiar el seu rival ! i el PSC “de los capitanes” a seguir el PSOE cegament !