El temps situarà l’elecció d’Ada Colau com a alcaldessa de Barcelona en la seva justa perspectiva històrica. Que una dona amb la seva biografia sigui alcaldessa de Barcelona té un gran significat polític i social. Que en tot just un any, la líder del moviment contra els desnonaments governi Barcelona, el principal motor econòmic de Catalunya, una de les ciutats de referència a Europa i al món, té una extraordinària transcendència. Barcelona recupera la seva tradició de ciutat transformadora i torna a figurar al mapa com un immens laboratori social. Barcelona genera de nou grans expectatives i, precisament, el principal repte d’Ada Colau és el de no defraudar-les. Necessita complir les esperances dels seus electors i, alhora, governar en bé de la majoria. Aquests són set reptes de l’època que comença a Barcelona.
Canvi real de poder. Per primera vegada una candidatura formada per persones procedents de l’activisme social accedeix al govern d’una institució de la rellevància de l’Ajuntament de Barcelona. Ada Colau es va enfrontar al sistema econòmic que condemnava al desnonament a milers de famílies i ara haurà de transformar en decisions polítiques les reivindicacions que va defensar al carrer. I a més, en un escenari, Barcelona, amb projecció internacional, on cadascuna de les seves mesures tindrà un potent valor simbòlic. L’establishment, l’estructura de poder tradicional de Barcelona, no posarà fàcil la tasca d’Ada Colau al capdavant de l’Ajuntament. No hi haurà treva. Perquè el que estarà en joc a Barcelona és un nou repartiment del poder, en benefici d’aquells que mai l’han tingut. I això, a ulls dels que l’han ostentat sempre, resulta revolucionari.
La gestió del passat. Des del primer moment de la candidatura, els promotors de Guanyem Barcelona (després, Barcelona en Comú) mantenen una relació complicada amb el passat de la ciutat. Partien d’una crítica global a l’anomenat ‘model Barcelona’, resultat de trenta anys de governs d’esquerres (PSC-ICV). Aquesta actitud els va portar a sacrificar Ricard Gomà, ex portaveu d’ICV que gaudeix del reconeixement dels moviments socials. De forma gradual, van anar modelant el missatge fins a reivindicar el llegat de Pasqual Maragall i, fins i tot, incorporar a ex càrrecs socialistes, com Jordi Martí. Ada Colau haurà de trobar l’equilibri entre la creació d’un nou model de ciutat i el reconeixement de les experiències positives. Aquí haurà de filar prim per no cometre errors.
Un nou model de ciutat. Barcelona va construir un model de ciutat d’èxit, en el sentit més ampli de la paraula. Un model que va permetre a Barcelona ser una potència econòmica i, alhora, una ciutat cohesionada, sense guetos. Gràcies a la força del moviment veïnal, ja fins i tot abans de l’elecció dels ajuntaments democràtics, Barcelona va prendre decisions que permetrien després realitzar un ‘urbanisme social’. Sense les reserves de sòl públic de l’alcalde Josep Maria Socias no s’explicaria la Barcelona de la Transició. Els primers governs democràtics van fer de l’urbanisme un instrument de transformació social i van trobar en els Jocs Olímpics la manera de modernitzar la ciutat: millorar les infraestructures, obrir la ciutat al mar i solucionar els dèficits històrics dels barris més humils, de Ciutat Vella a Nou Barris. Després la lenta decadència. Ara Barcelona necessita un nou model global. I ha de ser liderat pel govern municipal, però amb la major implicació possible, política i social. El model, possiblement, s’ha de centrar ara en la política d’habitatge públic, en la millora dels barris, en la reordenació del turisme, en una oferta cultural més oberta … I, per sobre de tot, en aconseguir una ciutat més cohesionada, més justa i solidària.
Participació ciutadana. Ada Colau i el seu equip han de trobar les fórmules de participació adequades per canalitzar les extraordinàries energies que han generat entre la ciutadania. L’èxit de Barcelona en Comú ha consistit en aglutinar tots els moviments que bullien a la ciutat en els últims anys. Ara els ha donat una dimensió política, fins al punt d’aconseguir els vots suficients per guanyar les eleccions. Colau ha personificat les ànsies d’un canvi col·lectiu, en contraposició a l’actitud històrica de l’Ajuntament d’actuar sota la premissa de “tot per al poble, però sense el poble”. El repte és governar, prendre decisions, i que aquestes siguin compartides per una majoria social. Es a partir d’aquesta participació que el Govern municipal haurà de fixar les prioritats als barris y al conjunt de la ciutat.
Un examen per a la confluència. Barcelona en Comú és el resultat de la voluntat de projectes polítics i socials diferents, amb dos punts de trobada: la figura d’Ada Colau i la coincidència en la necessitat de regeneració democràtica i reconstrucció de la societat devastada per la crisi. És també la suma de partits convencionals (ICV, EUiA…), formacions polítiques emergents (Podem…) i moviments cívics (Procés Constituent…). La gestió del govern municipal posarà a prova la sintonia entre totes les parts i, també, la possibilitat de fer compatibles la pluralitat davant l’agenda nacional (dret a decidir) amb una major coincidència en el projecte social. I aquest procés té dues etapes. Abans del 27-S, Barcelona serà el mirall on es mirarà una possible Catalunya en Comú. I després, Barcelona en Comú pot liderar un govern municipal amb el PSC i ERC, a manera de nova versió del vell Tripartit.
Una tercera via real. El fet que un mateix projecte polític aculli independentistes i federalistes, projectes netament catalans i altres amb vinculacions a la resta de l’Estat, trenca els esquemes que han dominat la política catalana en els últims anys. Obre la possibilitat a una nova tercera via que restableixi els ponts enderrocats en els últims anys. Ponts entre la pròpia societat catalana. I ponts entre Catalunya i Espanya. Una alcaldessa a Barcelona com Ada Colau i una a Madrid com Manuela Carmena, per exemple, trenquen el maniqueisme alimentat des de la intolerància d’uns i altres. El nou mapa polític dibuixat el 24-M i el que s’albira per després de les eleccions generals obrirà possibilitats d’entesa que fins fa molt poc semblaven una utopia. I Barcelona pot jugar un paper clau en aquest nou escenari.
Símbol de regeneració. La biografia de la nova alcaldessa és ja de per si un símbol de regeneració democràtica. Ada Colau aporta a la política institucional l’autoritat moral guanyada mitjançant el seu compromís amb els sectors més fràgils de la societat. En un moment de greu crisi de la política professional, que un personatge amb aquesta trajectòria sigui elegida alcaldessa, situa Barcelona en l’avantguarda de la nova política. I obliga a Barcelona en Comú a complir les màximes cotes d’exigència ètica. Cada decisió del nou govern municipal serà sotmesa a un estricte examen públic i qualsevol error en aquest camp afectaria directament a la línia de flotació del projecte polític.
Són en definitiva set reptes que marcaran la nova etapa que s’obre a Barcelona amb l’elecció d’Ada Colau com a alcaldessa. Si aconsegueix complir-los, els seus efectes aniran molt més enllà de la ciutat i poden contribuir a canviar la política catalana. I, fins i tot, a crear una nova consciència a l’hora d’afrontar la crisi a Europa. Barcelona torna a ser un immens laboratori social i polític. Com tantes vegades ha estat al llarg de la seva història.
