No sóc home de donar consells. Ni de nacions. En tot cas, i si se’m permet apuntar-me a la moda del vacu ‘relat’ retòric imperant, sóc plurinacional que és gairebé tant com no dir res. Però avui em prendré el gust de donar, des del meu petit campanar i qual Elena Francis política, uns petits consells als nostres desorientats polítics.
El primer consell té a veure amb aquestes ampul·loses i democràticament desaprofitades reunions sabatines que solen celebrar els partits polítics i que curiosament han estat batejades com Consells Nacionals. La comprensiva però pesada recerca del minut de glòria dels consellers davant la seva elit política retallen qualsevol indici de millora en l’eficàcia democràtica de les organitzacions. En plural, doncs bé sembla que el mal és generalitzat. No importa el que diguis l’important és demanar la paraula tergiversant així el que hauria de ser un imperatiu bàsic en aquest tipus de maratonianes reunions amb improductiu ordre del dia: tenir alguna cosa a dir. El resultat, i parlo des de l’experiència, és que a meitat de la reunió el percentatge de soferts consellers que estoicament aguanten les previsibles crides a la ‘unitat i disciplina’ no superen el 30%. Trampes al solitari: l’única i perible eficàcia passa a ser la de col·locar el calculat titular en premsa i televisió i que curiosament res tindrà a veure l’endemà, davant l’astorament dels assistents, amb el debatut. En fi, política del segle XIX.
El segon consell apel·la a la necessària desafecció ciutadana amb la infusa ciència de la demoscòpia. Sobretot per no acabar amb la sensació que hi ha algú que et considera ximple. Intentant no caure en el conegut tòpic del postmodernisme gafapastista, ‘les enquestes admeten diferents lectura’, resulta evident que gastar-se tants diners per arribar a conclusions tan òbvies com les que sovint llancen les mateixes pot resultar immoral, per improductiu, si aquestes són encarregades amb fons públics. Per desgràcia només serveixen per justificar els vergonyants anàlisis, fixin-se bé per favor, dels espavilats de torn que queden retratats amb una simple lectura en transversal. I les mediàtiques aparicions tertulianes del clan dels Toni ‘(en honor a dos dels més prolífics predicadors catalans a sou de les nostres ràdios i televisions públiques i que sovint m’interpel·len sobre la més que improbable possibilitat que entre tertúlia i tertúlia pugui haver-hi temps per a una normalitzada vida sexual).
Que el PSC està malament ho pot intuir fins Toni Cantó. Com també resulta evident la ingent i irresponsable pressió de cert establishment polític i econòmic català per aguditzar aquesta crisi. Que l’atur i la corrupció ens preocupa, és evident. Que el federalisme no ven i Junqueras té un barret de copa màgica en la que amaga a Artur Mas, més evident. I moltes evidències més que tenen un cognom: sentit comú.
Estic d’acord, jo també defenso l’economía del llenguatge, i per això li aconsellaria a l’autor que si és per dir que va desaprofitar l’oportunitat de parlar a l’últim Consell Nacional del PSC fa una setmana, ho podria haver fet molt més curt, a més ja ens ho ha recordat aquests dies Pere Navarro, a preguntes de periodistes