Laurent Bouvet: Com ha de gestionar l’esquerra la inseguretat cultural revelada pel vot a Marine Le Pen?
Sempre es diu que els resultats de les eleccions presidencials aporten una sorpresa. Aquest any, si fes falta nomenar-ne una, podria ser ben bé la participació: un 80% dels votants registrats. Encara que es va anunciar una abstenció rècord de menys elevada, no és ben bé així, la participació va arribar gairebé al mateix nivell que el 2007, que va ser una elecció excepcional en la tendència general de disminució de la participació electoral. Malgrat uns candidats, tant coneguts i, en part, usats, malgrat una campanya jutjada a nivell mundial com a mediocre i, especialment, malgrat un context general, sobretot l’econòmic, particularment deprimit i depriment, els francesos han tornat a demostrar com aquesta elecció atípica en les grans democràcies europees els preocupa i com perceben el que està en joc.
El primer punt, que serà important per a la segona volta, és el rebuig al president sortint: Nicolas Sarkozy, que no ha guanyat la primera volta, una situació sense precedents en la història de les eleccions presidencials. Col·locant al seu rival socialista al capdavant i a la seva oponent del Front Nacional més amunt, els francesos han deixat ben clar que volen un “canvi”, mot clau en la campanya. El balanç general, l’estil i la personalitat de Sarkozy sembla tenir enutjats i esgotats als nostres ciutadans, si hem de creure a les enquestes d’opinió.
El segon aspecte d’aquesta elecció es pot resumir com: com es diu el canvi? François Hollande s’ha presentat específicament com el candidat del canvi. En contra del balanç sarkozista, la personalitat enlluernadora i controvertida de l’actual president, ofereix als francesos un projecte que reuneix més que divideix el país tot i fer una marcada orientació “anti-rics”, i assumeix una forma de realisme econòmic i social, que serà, se’ns dubte , el lema de la seva presidència si és elegit. Això serà suficient?
Els resultats de Marine Le Pen indiquen que no. Encara que el candidat de l’esquerra tingui una bona oportunitat de ser elegit el 6 de maig, no tindrà molt marge d’acció. Donada la situació econòmica i financera es podria degradar ràpidament i diluir les esperances suscitades pel retorn de l’esquerra al poder, i a més, un país on gairebé una cinquena part dels electors han votat en l’elecció major a la candidata del Front Nacional no es regeix tan fàcilment. Recordem el segon lloc obtingut el 2002 per Jean-Marie Le Pen i el mur de silenci que havia ajudat a cobrir la vida política francesa. Però el vot al FN en aquell moment era menys important en la veu i certament menys profundament arrelat en tot el país que avui en dia. El resultat de Le Pen, sobretot si es compara amb els altres “grans” candidats (Jean-Luc Melenchon, i François Bayrou) que van plantejar la qüestió de la forma i el grau necessari de “canvi” planteja dues qüestions en la forma d’hipoteques per als pròxims cinc anys.
La primera és la del lloc i el paper de França en la globalització i especialment a Europa. Poc abordat, almenys directament, en la campanya és “el” tema de fons en totes les propostes econòmiques i socials que s’han avançat. Han estat els candidats més crítics amb la integració europea que s’ha portat a terme fins ara (fins al “tractat” que serà o no signat pel pròxim president), els que han estat més compresos. Els pro-europeus “convençuts” com François Bayrou i Eva Joly han patit, cada un en el seu gènere, una aclaparadora derrota. La crida clarament anti-europea de Le Pen sens dubte ha atret a una gran part de la “França invisible”, la que pateix directament de la globalització i fa d’Europa la responsable dels seus mals. La inseguretat econòmica i social induïda per la crisi mundial i europea ha estat al centre de la campanya i serà el gran repte de la segona volta. Els finalistes s’hauran de pronunciar clarament sobre el tema per guanyar els vots lepenistes.
La segona qüestió, que els resultats de Le Pen en comparació amb els de Mélenchon impliquen, és la importància de l’anomenada inseguretat cultural en aquesta elecció. Inseparables en la seva aprehensió, sobretot en les categories populars, la dimensió econòmica i social, és diferent encara. És amb aquesta preocupació que l’estratègia “Buisson” (el nom de l’assessor de Sarkozy que ve de la dreta dura) era adreçar-se al voltant de la focalització dels musulmans i el seu “estil de vida” com una amenaça a la identitat nacional (carn halal, les oracions del carrer, burca, etc.). L’original, com era d’esperar, se n’ha beneficiat més de la còpia. Cal veure si el president sortint estarà en millors condicions per convèncer l’electorat del FN per a la segona volta – clau per a la seva possible reelecció – però l’esquerra no es pot descuidar aquest aspecte que en general és recalcitrant.
La identitat, la immigració, els drets de vot dels estrangers, el laïcisme, el significat del que se sol anomenar la República són els temes que s’han instal·lat subreptíciament en el centre del debat en els últims anys; i en aquesta campanya, sovint en formes subtils, sovint enmig d’una paraula, però mai clarament. El pròxim president, especialment si es tracta de l’esquerra, haurà de considerar per igual els problemes econòmics i socials tot i que ha estat, òbviament, per les manipulacions i usos sarkozystes, que hem vist augmentar el resultat lepenista.
És de fet, un temor que un debat massa simplista entre un Sarkozy, candidat de la inseguretat cultural, contra un Hollande, candidat de la inseguretat econòmica i social, no esgoti el tema.
