Fa temps vaig llegir que a l’escriptor francès Serge Quadrappani li van preguntar sobre si tenia encara sentit la clàssica distinció política entre dreta i esquerra, i va respondre: “Hi ha dues maneres de no ser ni de dretes ni d’esquerres, una és una manera de dretes i l’altra és una manera d’esquerres”. Aquesta paradoxa espacial ens pot ajudar a entendre per què molta gent que no ha viscut la transició política evita definir-se en aquest esquema binari tan assentat en el panorama ideològic i polític. Són gent que no accepten un dilema que condueix inevitablement al vot útil, al bipartidisme que només permet escollir entre els pols d’aquest conglomerat que alguns anomenen com “PPPSOE”. No sorprèn que això sigui així, veient la creixent dificultat d’uns (populars) i altres (socialdemòcrates) per presentar perfils polítics diferenciats en els temes centrals de l’economia, el treball o la política fiscal amb què sustentar les polítiques socials. I aquest rebuig a situar-se en els dos clàssics pols no crec que tingui res a veure amb l’ambigüitat amb què els populismes històrics intentaven recollir vots i suports de tots els sectors socials, posant-los finalment al servei de polítiques clarament conservadores i autoritàries.
En el famós llibre en què Norberto Bobbio defensava la vigència de la polaritat esquerra-dreta, es deia que qui es negava a definir-se com de dretes o d’esquerres en el fons volia amagar de quin costat estava. En efecte, resulta impossible no afrontar els dilemes de valors que sorgeixen inevitablement davant de cada decisió. Dir que ets ni-ni condueix a un espai prepolític, de grans valors acceptats per tothom, però això no evita que davant de cada decisió concreta hagis de triar com distribuir costos i beneficis, l’acceptar més o menys nivells de desigualtat o el fer prevaldre interessos individuals o corporatius en lloc de tractar d’afavorir els comuns.
Què passa amb la primavera àrab, amb el 15-M, amb els Occupy, amb la creixent presència de partits pirates? On els situem? Ha passat l’època de les coherències i consistències ideològiques que feien que davant qualsevol situació sabessis per endavant quina seria la reacció de qui se situava en un espai polític determinat. Hi ha ara molt conservadorisme disfressat d’esquerres. En cada cas hauríem de veure com se situen aquests moviments en dilemes concrets, el paper de la dona, les opcions ecologistes, el futur del treball, la independència de la xarxa i el manteniment de les polítiques de benestar, per citar només alguns elements. Però el que sembla clar és que molts dels integrants d’aquestes mobilitzacions no accepten que ser d’esquerres consisteixi a votar i reforçar a polítics que diuen representar aquestes opcions en seu institucional.
La realitat és cada vegada més multidimensional, i davant d’aquesta realitat la visió clàssica bidimensional, amb un únic continuum entre dreta i esquerra ja no funciona. La gent del 15-M expressava amb el “no ens representen” la sensació de traïció o de constant incompliment del contracte que els representants polítics exhibien davant la perplexa ciutadania, i el rebuig a situar-se en els pols clàssics amb la frase “som els de baix”. Així, ser d’esquerres no es redueix a votar partits que proclamen ser-ho, és reconèixer-se en una trajectòria històrica feta d’avanços i retrocessos, en la qual el determinant és la lluita per la igualtat, per la consecució de condicions de vida justes per a tots. I això passa ara per treure’ns de sobre aquesta llosa irracional del nou capitalisme global que acaba per convertir en irracional la pròpia vida. I és indubtable que en aquesta trajectòria històrica queden englobades tradicions molt diverses, i també alternatives de resposta i de reorganització social que ja no passen ni per la pura estatalitat com a resposta al capitalisme corporatiu, ni per les receptes moderadores d’una socialdemocràcia que partia de premisses avui superades i que ha acabat atrapada en la gestió de la irracionalitat econòmica que vivim. No hi ha tercera via, però tampoc una única manera de ser d’esquerres.
Un comentari