De 50.000 folis o, dient-ho d’una altra manera, una columna de sis metres de paper, és la part de la causa Gürtel de la qual ahir es va aixecar el secret. Una primera conclusió se n’ha d’assenyalar: les problemàtiques intervencions de les comunicacions a la presó entre els imputats empresonats i els seus lletrats, processalment, són un tema menor, ja que, vist el material revelat, les dades incriminatòries no provenen d’aquestes converses.
El pitjor escàndol de corrupció de la democràcia afecta, com a mínim, el principal partit de l’oposició, amb l’extresorer nacional al capdavant, i també diputats i senadors estatals, eurodiputats, membres de consells de govern autonòmics –fins i tot algun president–, diputats autonòmics i un bon grapat de regidors municipals. Tots ells connectats pel principal imputat particular, Francisco Correa, que, amb el seu feix de societats interposades, a Espanya i en paradisos fiscals, i un grupuscle d’adlàters ha fet i desfet contractes, convenis i concessions dependents d’administracions regides pel Partit Popular. Segons anem llegint, es confirmen revelacions anteriors. Tot indica que aquesta trama va generar un botí impressionant, que es repartia en tres parts: entre administracions, partit i particulars, encara que és de témer que les administracions hagin estat les menys afavorides en aquesta fira del lladronici i del luxe hortera.
El botí dista de ser una truaneria perpetrada en una barra americana si es té en compte el que també es va saber ahir: l’instructor del cas Gürtel a Madrid ha decretat una fiança per responsabilitat civil –és a dir, per restituir i/o reparar els danys causats pels delictes dels gairebé 70 imputats– de 200 milions d’euros. Això és una mica menys de l’import d’inversions reals programat per al present exercici per al Ministeri de Justícia.
El cas Gürtel, com al seu dia el cas Guerra o Filesa, va tenir un inici censurable: obtenir finançament extra per als partits titulars de les administracions públiques afectades i, en alguna mesura, per a les mateixes administracions. Però aquest abús es converteix clarament en delictiu quan, aprofitant la necessària opacitat de la trama il·legítima, els seus ordidors, brivalls particulars i polítics sense escrúpols, decideixen quedar-se amb tot el flux subterrani. Allò que un dia va néixer com una operació pretesament filantròpica s’acaba com el que és: un acte de rapinya desmesurada. Un acte més, aquest colossal, que ratifica que a Espanya es consideri, segons estudis de Transparency International, gairebé igual de corruptes els partits polítics que el sector privat: un 27% contra un 29% dels enquestats així ho consideren.
I és aquí on hi ha la nafra, és aquí on s’ha de posar el dit i escampar-hi sal i vinagre fins que els poders públics decideixin, recorrent si cal a la cirurgia major, purgar el pus, desinfectar i suturar. És cert que la legislació, tant la de finançament de partits polítics com la de contractació administrativa o d’urbanisme, és manifestament millorable. Però no ens enganyem: per fer un país millor, és a dir, per dotar-nos d’una democràcia de més qualitat, de molta més qualitat, no n’hi ha prou amb les lleis; són una condició, potser necessària, però sempre insuficient.
Parlant clar: el que fa falta per eradicar la corrupció que patim és llençar a la foguera aquest subconscient latent d’estraperlistes que tant abunda, especialment entre els galifardeus plens d’ínfules, que, sense que se sàpiga bé per què, se sostreuen a una raonable selecció meritocràtica i s’enfilen cap a posicions clau en àmbits públics i privats, cosa que desperta una certa admiració, fruit, al seu torn, d’un altre mal nacional: l’enveja. Aquest cercle, secular en la nostra vida pública, és el que s’ha de trencar. No és una qüestió de lleis; simplement, és de decència.
Però, UN COP dit això, tampoc és qüestió de pensar que la llei s’ha de deixar de banda. Abans deia que amb la llei no n’hi ha prou, però sí que és necessària. I més aquí, quan una sèrie d’individus han foradat la nostra butxaca, xuclant els diners de tots i gastant-se els milions en roba, viatges, quadros, vehicles de terra, mar i aire, i tiberis diversos. D’això se’n diu, com a mínim, malversació, suborn, prevaricació, falsedats documentals, tràfic d’influències, delicte societari i urbanístic…
A més a més, el, per ara, segon partit polític d’aquest país està implicat orgànicament en la trama. Això té una conseqüència molt singular en dret penal: la responsabilitat criminal genera responsabilitat civil, és a dir, la reparació o restitució és un deute que s’ha de saldar. Alguns implicats la poden evitar, però un partit polític no: d’entrada, té la seva principal font d’ingressos en les subvencions electorals. Com als clubs de futbol amb la taquilla, als partits polítics se’ls poden embargar aquestes subvencions. És un detall que en aquest context convé recordar: no tot són flors i violes i disparar amb pólvora del rei, amb la del poble en aquest cas, té un límit: que el rei, en aquest cas el poble, es cansi de ser qui paga en una funció en la qual no pinta res.
