En les últimes setmanes, gran part del debat dins del PSOE s’ha centrant en com ha d’elegir el futur líder i qui ha de ser, com si es tractés d’un càsting. En canvi, les diferències programàtiques entre els candidats han estat relegades al segon pla. I això és greu, perquè la funció dels partits és presentar una idea de país que pugui guanyar-se la confiança d’una majoria.
El PSOE té poc marge. Si no resol correctament aquesta cruïlla, pot perdre no només el seu lideratge dins del progressisme, sinó també la seva rellevància dins la societat. Això requereix una lectura honesta de la situació del país i les seves institucions davant la nova situació política.
Els consensos de la Transició han caducat en la seva gran majoria. Les institucions s’han vist arrossegades per una onada de desafecció, i els ciutadans no se senten ben representats. Això s’agreuja perquè la resposta per part del Govern ha estat l’immobilisme, frustrant la voluntat de canvi de la societat.
Si no fos poc, la democràcia espanyola s’enfronta ara al major desafiament en els seus 37 anys: la pulsió sobiranista a Catalunya. Davant el terrorisme d’ETA, la resposta de la democràcia era contundent: amb la violència no es pot fer política. Però, com respondre a la voluntat d’una aclaparadora majoria social que vol votar? Emparar-se en l’Estat de dret no és dir molt, perquè el problema de fons no és jurídic, sinó de representació.
Per tot això, el PSOE no està en una situació gens fàcil. La seva única sortida és presentar davant els espanyols un projecte polític que resumeixi de la forma més entenedora possible els reptes pels quals passa el nostre país, presentant solucions audaços i responsables. Això no consisteix a escriure 300 pàgines, sinó en desenvolupar les línies mestres que resolguin les diverses crisis per les que passa Espanya. Quins són aquests problemes? Nosaltres en posem sobre la taula cinc: el debat territorial, cap de l’Estat, la modernització de les administracions públiques i el combat de la corrupció, la desigualtat i la nostra relació amb Europa. Com fer-ho?
El debat territorial i la direcció de l’Estat són problemes que tenen difícil solució, ja que fracturen la societat en dues parts gairebé iguals. A més, en aquests moments, tant en la qüestió territorial com en la successió del Rei hi ha una forta demanda ciutadana a favor d’una votació. Per això, l’única solució possible és una reforma constitucional que s’adapti aquests dos problemes a les noves circumstàncies i que després sigui ratificada pel conjunt de la població.
La qüestió territorial exigeix introduir canvis constitucionals. Només una reforma federal serà capaç d’encaixar la realitat plurinacional d’Espanya dins de l’Estat de dret, aportant reconeixement. Això suposaria garantir l’autogovern de Catalunya blindant competències, sobretot en matèria de l’educació i la cultura. D’altra banda, el nostre model territorial és susceptible de millora. Ni el repartiment de competències ni el seu finançament estan molt clars, i no tenim institucions sòlides que fomentin la cooperació i la coordinació entre governs. L’organització territorial, tan instrumentalitzada pels nacionalismes, no deixa de ser un debat sobre com millorar l’administració de l’Estat de benestar.
El segon bloc de reformes constitucionals hauria de garantir una prefectura de l’Estat més moderna i transparent. El debat no només es limita a la qüestió de monarquia o República, sinó a quin tipus de Monarquia o República. Qualsevol direcció de l’Estat hauria d’estar subjecta a un major control parlamentari tant en la seva agenda com en els seus pressupostos. I és el moment d’acabar amb l’anacronisme que situï en desigualtat d’accés al càrrec als homes i les dones.
Aquesta reforma constitucional ens permetria resoldre dos problemes històrics durant molt de temps. Però no tot el que ens passa com a país són problemes d’aquesta dimensió. Una altra dificultat que arrosseguem des de fa dècades i que exigeix una solució urgent és la corrupció. La solució passa per reformes institucionals. En primer lloc, com assenyala Víctor Lapuente, és ineludible despolititzar algunes de les nostres administracions. Això implica una major professionalització en els mètodes de selecció, reduint els càrrecs de confiança en els llocs on són completament abusius. En segon lloc, el poder judicial és l’únic poder que no ha sofert una transformació profunda des de la instauració de la democràcia. A més de modernitzar tecnològicament i guanyar en eficiència, l’accés a la judicatura mereix una reflexió profunda.
La desigualtat és un altre problema que arrosseguem des dels anys noranta, tot i que s’ha vist agreujat amb la crisi econòmica actual. Per això és imprescindible posar sobre la taula propostes que permetin augmentar la cohesió social. Per a això necessitem reforçar els mecanismes redistributius del nostre Estat de benestar. Això exigeix, sobretot, canvis en els components de la despesa, primant aquells que generen més igualtat. Per exemple, sabem l’enorme efecte que té l’etapa educativa que va de zero a tres anys. Una societat moderna com la nostra necessita d’una xarxa pública d’escoles bressol que garanteixi l’escolarització a edats molt primerenques. El sistema de pensions també té un alt component redistributiu, i garantir el seu futur és indispensable.
Però la cohesió social no és només una qüestió de despesa. Les desigualtats que genera el nostre mercat laboral exigeixen debats i decisions valentes. Per exemple, mesures com el contracte únic o la flexiseguretat s’han rebutjat molt ràpidament sense que s’hagi produït una discussió política d’altura sobre com eliminar la creixent bretxa entre els insiders ben protegits i els outsiders precaris. La pretensió del Govern d’universalitzar la misèria no és cap solució.
A més, el combat de la desigualtat també implica acabar amb alguns privilegis de les elits: portes giratòries, aforaments, etc. No s’entén, ni és acceptable, que el BOE estigui al servei de l’Ibex 35. Una estructura econòmica oligàrquica és un profund llast, tant per la lliure competència com per a la igualtat d’oportunitats.
Finalment, la nostra relació amb Europa té dos condicionants importants en matèria d’economia i democràcia. D’una banda, el mal disseny de la unió monetària ha intensificat la crisi. La combinació de l’ortodòxia monetària d’un Banc Central Europeu juntament amb regles fiscals estrictes ens condemna a un panorama desolador d’anys d’austeritat i una crisi del deute a càmera lenta. En lloc de l’actual Frankenstein econòmic, s’exigeix una unió fiscal, bancària i econòmica de debò.
Mentrestant, el disseny institucional de la Unió s’assembla més aviat a un laberint que a unes estructures útils per canalitzar les demandes ciutadanes. Els ciutadans creuen, amb raó, que moltes de les decisions importants ja no es prenen en les institucions representatives que ells trien. El repte per a Europa és com avançar cap a la unió sense sacrificar la qualitat democràtica. Aquesta pulsió democràtica s’ha de traslladar a tots els nivells.
En definitiva, no es tracta de marxar de zero. La crisi econòmica ha posat de relleu alguns dels problemes que arrossegàvem com a país, però que en època de bonança no semblaven importar. Per poder solucionar-los, el Partit Socialista ha de construir una coalició ciutadana contra l’immobilisme. Les forces polítiques progressistes només perduren si aposten abans per la modernització que per la nostàlgia. L’orgull dels èxits aconseguits en la Transició no pot bloquejar un nou impuls reformista.
