Ahir a l’assemblea constituent del Moviment Avancem van passar-hi coses i s’hi van dir coses molt interessants. A mi la que em va agradar més va ser que la trobada s’iniciés amb la retirada simbòlica del faristol que hi havia a l’escenari, davant de totes les patums de l’esquerra catalana. Després, a l’escenari, no s’hi va fer res més, i tot va tenir lloc a peu pla. És la millor forma de retre homenatge a la sang llibertària que corre per les nostres venes. Després d’aquesta acció simbòlica, qualsevol que organitzi un acte amb faristol els propers dies farà ben bé el ridícul.
Però fins i tot els anarquistes, o potser sobretot els anarquistes, estaven ben organitzats, i per això la trobada d’ahir va ser relativament exitosa (hi ha moltes coses a millorar), perquè es va preparar minuciosament durant moltes setmanes. I cal seguir posant molt d’èmfasi en l’organització. Algunes persones que ens veuen amb escepticisme, per no dir amb profunda desconfiança, tenen raó en algunes coses. Per exemple, que de programes ja se n’han fet molts (tot i que no hi ha res més pràctic que una bona idea i no diguem ja una bona teoria) i que de moviments en la perifèria del partit socialista també se n’han fet molts.
El que marcarà la força futura d’Avancem serà la capacitat per ser un moviment ben organitzat, amb molta gent, a molts llocs; i la capacitat per aprendre de les experiències anteriors, que van tenir molts aspectes positius, però que també ens ensenyen què corregir. Per exemple, no ens hem de conformar amb arribar a unes minories elitistes de determinats barris i professions, sinó que hem d’intentar arribar als llocs on hi ha el nucli de la reproducció de les coalicions d’esquerres: les classes populars, especialment els fills i filles de la classe treballadora (sense excloure a ningú, és clar). I hem de ser un moviment efectiu, que tingui entre una (no l’única) de les seves tasques, forçar una transformació real de les estructures del partit central de l’esquerra catalana. Sense un altre partit socialista no hi ha aliança catalana de progrés, però no hi haurà un altre PSC sense que milers de persones obliguin a fer-lo.
Ah, i com molts pares de nens petits saben, hi ha un conte que és el de la gallineta vermella: aquesta va plantar una llavor (com la llavor del Raval) i va demanar ajuda, i ningú la volia ajudar. Després va créixer el blat, i ningú la va ajudar a segar-lo, així fins que va fer la farina i el pa, i llavors tothom s’oferia per ajudar-la a menjar-se’l. Però ella, orgullosa, va dir que ja no necessitava ajuda. Avancem necessitarà ajuda fins i tot a l’hora de menjar-se el pa, però potser alguns es penediran de no haver ajudat abans.
Després d’aquesta acció simbòlica, escriu Francesc Trillas, qualsevol que organitzi un acte amb faristol els propers dies farà ben bé el ridícul.
Avui, a l’acte de Nou Cicle als locals de la UGT, desprès que des de la tribuna parlessin (darrere el faristol!) set dirigents, un participant ha suggerit que potser que per un futur, primer es deixés parlar “el poble” i que se l’escoltés allò que volia a dir, i al final donar la paraula als qui “en saben més” per fer el seu discurs i contestar a interpel•lacions si fos necessari.
Poc a poc, veig que acabarem formant els nostres dirigents!
Bromes a part, aquestes dues constatacions denoten un cert estat d’esperit.