En la primera reunió que va mantenir a Brussel·les amb el nucli directiu del seu partit, Carles Puigdemont va dir el següent a Artur Mas, Marta Pascal, David Bonvehí i altres acompanyants: “Si no em presento i aneu sols a les eleccions, us enfonsareu; si em presento com a candidat del PDECat, podem treure vint diputats; si em presento amb la meva pròpia llista, puc guanyar “. 7 de novembre de 2017.
Van quedar atònits. L’home d’Amer els dictava les condicions des d’una evident posició de força. De retorn a Madrid, per acompanyar la Mesa de Parlament en la seva segona compareixença judicial, el grup dirigent del PDECat es va reunir en un hotel molt proper a l’aeroport de Barajas i va decidir acceptar les exigències. Totes, menys una. La llista del president no seria una agrupació d’electors, tal com pretenia l’entorn carlista (de Carles) i amb especial insistència Ferran Mascarell i Agustí Colomines, redactors d’un manifest en favor d’una llista unitària de tot el sobiranisme, que tornés a tancar ERC a la crisàlide convergent. La llista que Oriol Junqueras, camí de la presó, va donar instruccions a Esquerra de rebutjar de totes totes.
(Mascarell i Colomines van militar en la seva joventut a Bandera Roja i això imprimeix caràcter. Bandera Roja va ser l’Opus Dei de l’esquerra en els anys setanta: va fabricar bons quadres, gent llesta i atenta al moviment de les coses. No hi ha mutació política a Catalunya sense gent de Bandera Roja pel mig, tant en la fundació dels Comuns com a la cuina de la llista Puigdemont).
Junts per Catalunya és una oferta competitiva i les enquestes ho estan demostrant. Va pujant i un dels últims sondejos publicats (Gesop per a El Periódico) ja indica un possible empat amb ERC. És la llista del president en una Catalunya de signe presidencialista des dels anys trenta. (El 1980 ja es va intentar una llista Tarradellas al marge dels partits, que l’ancià polític finalment no va voler encapçalar).
És la llista del president cessat per l’article 155. Els seus promotors diuen que no hi pot haver un altre candidat a la presidència de la Generalitat si es volen retornar les coses al seu lloc. És la llista legitimista. El multitudinari acte d’ahir a Brussel·les – gràcies al pont de la Constitució – va ser una demostració de força del legitimisme.
És la llista de Jordi Sànchez, a la presó. Sànchez, possiblement el dirigent sobiranista amb més intel·ligència política, és un home molt respectat.
És la llista que deixa enrere els pecats de la família Pujol. Aquesta és una dada fonamental. L’escàndol dels Pujol va avergonyir a milers de votants convergents i revaloritzar a ERC com a nova casa comuna. El fràgil PDECat, amb Artur Mas al capdavant, encara té pendent la sentència del cas Palau. Només una segona mutació amb format antipartit i amb una tensió visible amb els dirigents del PDECat pot ajudar a redimir els pecats acumulats.
És una llista a la francesa (Macron) en una Catalunya sempre atenta a les novetats que vénen de París.
És una llista amb peces de recanvi, ja que Puigdemont serà detingut en el moment en que trepitgi Espanya (si és que la torna a trepitjar). Aquí hi ha la figura emergent d’Elsa Artadi, formada a Harvard, estudiat contrapunt de Marta Rovira.
És la llista del gen convergent. La novíssima expressió de la voluntat de poder que va encarnar Jordi Pujol.
