Estem en portes de la sessió d’investidura del nou President del Govern, que voldríem que fós un moment d’esperança democràtica. El projecte tímidament majoritari (però lluny de la majoria absoluta) que encapçala Pedro Sánchez planteja propostes de reformes institucionals, algunes llargament esperades, però no encara la transformació constitucional que podíem esperar.
Els problemes d’Espanya, avui, requereixen algunes reformes en profunditat. L’atur, la corrupció, la qüestió catalana, la garantia dels drets socials, la decència del sistema electoral, la independència del poder judicial o les restriccions de sobirania (derivades de la condició de membres de la UE) obliguen a revisar normes constitucionals. No és una qüestió de si es vol o no es vol, de si és fàcil o difícil, de si hi ha o no una majoria: és una qüestió completament fàctica. Si no s’aborden aquestes coses, no s’està resolent cap dels problemes que ens han conduït a la situació crítica que vivim com a societat.
S’equivoca qui interpreti l’actual “quietud social” com desinterés o com benestar generalitzat: l’opinió pública està a l’espera; benèvolament, es vol que el cicle institucional arribi a la seva darrera etapa, el debat i votació al Congrés dels Diputats. Les actituds especulatives del PP o dels independentistes catalans mostren impotència i incapacitat d’actuar; però l’opció tremendista, de “tirem endavant sense majoria, no s’atreviran a tombar-nos” no és suficient. Cal avançar activament cap a una majoria de govern amb un projecte compartit, que a més de governar en una direcció progressista, posi els fonaments d’una profunda reforma constitucional en clau federal i europeïsta.
Molts federalistes ho són per convicció ideal; altres ho són per acceptació resignada de la realitat. Si ara no s’emprenen les primeres passes d’una reforma de la Constitució per a un millor funcionament de les nostres institucions democràtiques, en clau de reconeixement de les realitats diverses i de tractament respectuós d’aquesta diversitat, haurem perdut una oportunitat històrica. El món evoluciona en una direcció federal. Però ho fa amb dents de serra. Hem d’accelerar aquesta evolució. I aquesta és una oportunitat històrica per a fer-ho.
Federalistes d’Esquerres, 29 de febrer de 2016
D’acord, però seria millor sense eufemismes (“les realitats diverses”). O és que no hi ha prou convicció al respecte? El federalisme, en tant que descentralització política en major o menor grau, està molt bé per aproximar el poder a la gent en tot allò que sigui possible, però no comporta necessàriament l’acceptació de la realitat espanyola, que no és altra que l’existència d’un projecte d’Estat-Nació tardà, hipotecat pel Vell règim fins al 1977, amb les excepcions intermitents i breus dels períodes liberals i de les dues repúbliques, no reeixit en l’objectiu assimilador i uniformador que l’Estat-Nació comporta, raó per la qual pervieun velles nacions com Catalunya que han de ser degudament reconegudes i que fan il.legítim un Estat fet a la mida d’una part, que no es reconegui, ell mateix, plurilingüe, pluricultural, plurinacional. L’Estat de dret espanyol no s’haurà legitimat degudament fins que no uneixi, a la igualtat i la llibertat de la ciutadania, el ple reconeixement de les nacions que inclou. Ho sabien els constituents que van treballar sota la remor dels sabres el 1978, per això van convenir en la distinció entre regions i nacionalitats, cosa que el “café para todos” va tractar de diluir i que la sentència de l’Estatut s’ha carregat. La vocació assimiladora de l’Estat-Nació no cessa. Per això, ens han engegat al dia abans del pacte del 1978, en el qual tením sobre la taula el dret d’autodeterminació. Per això, crec que parlar de federalisme sense adjectius és amagar l’ou. Per això, només em puc identificar amb un federalisme sense equívocs, degudament adjectivat, el “federalisme plurinacional” o “assimètric” o “diferencial”…
Els fets són tossuts, com ens recordava sovint el molt enyorat Joan Reventós. Tan tossuts, al menys, com tossuts són els que pretenen uniformitzar les realitats – les diferents nacions – que convivim en aquest territori de “la pell de brau” (en paraules de Salvador Espriu). El model federal és un model d’èxit que ha solucionat l’articulació interna de molts estats del món. El comportament d’algunes forces polítiques de “sostenella y no enmendalla” és un model que fracassa i fracassarà sempre, abocant-nos a un permanent estat d’inoperància i inestabilitat política que perjudica la convivència ciutadana i precaritza el progrès econòmic.
Fins al “café per a tothom” la solució era el federalisme. A 4, és clar, no a 17. Ara crec que ja no, que només queda la solució del pacte bilateral. Però vaja! si voleu en podem dir federalisme asimètric, federalisme a 2…