El procés polític obert al Regne Unit sobre la possible autodeterminació d’Escòcia és modèlic per moltes raons, encara que n’hi ha una que emergeix poderosament entre totes: l’exemplaritat sobre com resoldre una forta discrepància política en una democràcia consolidada. La decisió d’ambdós governs (el britànic i l’escocès) d’afavorir la consulta (prevista per al 18 setembre 2014) en el marc de l’històric Acord de Sant Andreu, estableix alguns principis que haurien d’inspirar altres processos: acceptació escocesa de la legalitat britànica, acceptació britànica de la legitimitat política escocesa, negociació i acord sobre els termes i el procés de consulta, i una campanya d’argumentació i debat sobre la base de les dades i les raons. És a dir, no es voten sentiments sinó que es voten arguments i conseqüències.
Aquest enfocament, més racional i menys emocional, permet parlar a fons sense jutjar a l’oponent. Sense convertir, necessàriament, el discrepant en un rival, ni molt menys en un enemic. Conscients tots que, guanyi qui guanyi, gairebé la meitat de l’electorat (els altres conciutadans amb els que s’ha de construir el futur) ha votat diferent de l’opció guanyadora, i que la relació més rellevant en termes polítics, socials i econòmics serà, precisament, amb els veïns dels que t’acabes de separar, o no.
Aquest enfocament, tan britànic, és el que situa la política al cap i no a l’estómac, donant per fet que tots tenim el nostre cor i que ningú, ni res, pot jutjar els sentiments nacionals de cada persona ni qüestionar. De la mateixa manera que l’indicador d’amor per la pròpia terra, tradicions, llengua o cultura, així com el desig d’autogovern no es mesura (ni es valora) pel grau de nacionalisme de la proposta política. Sí: encara que a alguns els costi de creure, hi ha molts ciutadans que també volen el millor per la seva nació i no són independentistes ni tampoc nacionalistes. L’amor al país no es mesura així en democràcia.
En aquest punt, és admirable l’esforç que fan tots dos governs. En concret, el Govern britànic no discuteix ni el dret ni la voluntat d’autodeterminació dels escocesos. És més, els reconeix i empara. Però els fa pensar, calcular, avaluar i ponderar les conseqüències de la llibertat, alhora que proposa un nou «contracte polític» basat en un win-win (guanyar-guanyar): tots els avantatges de la independència, però sense els seus problemes. Better together (Millor junts) és la seva oferta. Mentre, els escocesos segueixen amb els seus missatges en positiu amb informes molt sòlids, com els que ha elaborat una comissió d’experts presidida pel premi Nobel d’Economia Joseph Stiglitz.
David Cameron i Alex Salmond estan convençuts que només des dels arguments es pot guanyar la consulta. I que qui comuniqui millor guanyarà. El seu esforç sistemàtic i ordenat consisteix en racionalitzar la passió nacional i l’interès col·lectiu. Tots dos estan convençuts que és millor guanyar (o perdre) amb consciència plena del que es vota i les seves repercussions, que sense ella. Prefereixen, per dir-ho, la democràcia al resultat. La democràcia de les idees a la victòria política. La tradició i la cultura del debat britànics contribueixen a una actitud assossegada i respectuosa.
A Espanya, les reaccions institucionals i polítiques a la consulta catalana han mancat, de moment, de la intel·ligència i el pragmatisme que, en situacions similars, han caracteritzat l’actuació dels governs del Canadà i del Regne Unit. Mariano Rajoy, per exemple , fins ara ha seguit una altra via, molt diferent: la de la negació (al dret, al procés, al fet) i amenaça amb impedir-la en qualsevol cas. I si en comptes d’impedir-la es plantegés guanyar la consulta? El canvi d’enfocament, d’actitud i d’oferta seria molt més interessant (i democràtic), alhora que li permetria liderar el combat dels arguments. Rajoy hauria de saber que aquests desafiaments ja no es resolen amb la força (activa o passiva), sinó amb raons. Amb política, no amb jurisdicció. El que converteix en legal i legítim un procés és la negociació d’aquest, no el seu punt de partida. És la política, amb el seu acord, la que crea el marc.
A la Moncloa, Rajoy ha rebut el premier britànic. Espero que el nostre president hagi mostrat interès sincer pel procés britànic. Pot ser convenient tenir una disposició humil per aprendre d’altres situacions anàlogues. Cameron ha afirmat: «Estic més que preparat. Crec en la devolució (de competències), i no em refereixo només a la devolució en termes de poder, sinó en termes de donar al poble un major control de les seves pròpies vides».Està preparat Rajoy? Guanyarà qui comuniqui millor, si. I ho farà qui entengui millor el repte: convèncer, no imposar. Sempre ha estat i serà així. Amb consulta o sense.
