CatalunyaEspanyaPortada

Carlos Hernández: Els trens xocaran i no moriran els maquinistes

firmesesatutPortem més de cinc anys anunciant, setmana a setmana, la gran col·lisió. Pocs desastres s’han vaticinat amb tanta antelació com aquest. Cada dia, els mitjans de comunicació hem anat retransmetent en directe com els dos trens, procedents de Madrid i Barcelona, ​​s’acostaven, un a un altre, a tota velocitat i transitant per la mateixa via. Encara que alguns tractaran de mirar a una altra banda, tots sabíem el que anava a passar si ningú ho remeiava. I si; ara sí es produirà el xoc sense que cap dels irresponsables maquinistes hagi volgut evitar-ho.

El sinistre que s’acosta serà dur, dolorós i deixarà unes empremtes amb les que  haurem de conviure durant dècades. Quan es produeixi, els investigadors catalanistes i espanyolistes intentaran exculpar el seu maquinista i incriminaran únicament al conductor de l’altre comboi. No obstant això, un forense veritablement imparcial que analitzés el trajecte recorregut per cada tren,  repartiria les culpes per igual.

Encara que hauríem de retrocedir, com a mínim, 85 anys per analitzar les seves arrels, la veritat és que la història més recent d’aquest conflicte arrenca al gener de 2006. Eren els temps en què el Partit Popular seguia sense acceptar la derrota electoral que havia patit dos anys enrere i estava disposat a tot per recuperar el poder com més aviat millor. Van ser els temps en què Rajoy i els seus culpaven etarres, policies i socialistes d’estar darrere de la massacre de l’11-M. Van ser els temps en què els seus aliats mediàtics parlaven de forats negres, utilitzaven com a prova de la responsabilitat etarra una cinta de l’Orquestra Mondragón i fins difonien la “exclusiva” que Zapatero lliuraria Ceuta i Melilla al Marroc com a contrapartida pel paper jugat per aquest país en els atemptats (missatge als més joves: va ser així, encara que pugui semblar-ho no és broma ni ironia). També van ser els temps en que el PP s’oposava al carrer i al Congrés al matrimoni entre persones del mateix sexe; els gloriosos temps de sabotejar l’intent d’arribar a un final dialogat a la violència d’ETA perquè no suportaven que la pau arribés a Euskadi de la mà d’un president que no fos dels seus.

Va ser en aquests temps foscos quan Mariano Rajoy va omplir els carrers dels pobles i ciutats d’Espanya amb taules en què, suposadament, es recollien firmes contra el projecte d’Estatut per a Catalunya, però que en realitat només servien per generar una profunda catalanofòbia. El llavors líder de l’oposició no va ocultar als mitjans les raons de pes que el van empènyer a muntar aquella campanya: ho faig “perquè em dóna la gana“, va dir sense tallar-se un pèl. Segons el PP, quatre milions d’espanyols van desfilar per aquestes taules disposats a signar el que fos contra Catalunya i a secundar el boicot al cava i a la resta de productes catalans que s’encoratjava des ràdios, televisions i diaris teledirigits des del carrer Gènova.

Passat el temps, fins a l’actual líder del PP a Catalunya, gens sospitós de ser un perillós independentista, ha reconegut que aquella performance “va ser molt poc afortunada (…) i va ser entesa a Catalunya com una agressió“. El que no s’ha atrevit a dir García Albiol és que l’operació no va ser un nyap ni una improvisació que se li acudís a Rajoy de la nit al dia. Tot va ser dissenyat al mil·límetre perquè el PP sabia que atacar Catalunya li reportaria un bon nombre de vots. Per això aquella campanya va acabar amb la presentació d’un recurs d’inconstitucionalitat contra l’Estatut; per això, després, els populars van maniobrar injustament al Tribunal Constitucional per comptar amb una majoria de magistrats que tombés la reforma. I tot això malgrat que Rajoy era plenament conscient que el nou estatut, d’haver perdurat, hauria diluït les aspiracions sobiranistes durant molts anys. El líder del PP sabia quan ho feia que estava obrint la Caixa de Pandora.

El més lògic hauria estat que el tren que havia partit des de Madrid cap a Barcelona el 2006, hagués frenat la seva marxa el 2011 quan el maquinista Rajoy va ocupar per fi l’anhelat despatx del Palau de la Moncloa. I així hauria ocorregut, molt probablement, si no hagués tingut una espasa de Dàmocles sobre el cap anomenada  Gürtel. Amb una ETA rendida, el PP només podia teixir una cortina de fum utilitzant els colors vermell i groc de la bandera. És aquí on hem de buscar la resposta a la pregunta que tots ens hem fet durant els últims cinc anys:  Per què no fa res Rajoy per intentar buscar una solució dialogada al conflicte? Era per això i només per això: al president li interessava mantenir molt viva la foguera catalana.

L’altre tren, per la seva banda, havia estat aturat davant la còmoda barrera que suposava el nou estatut d’autonomia. No obstant això, al juny de 2010 el Constitucional no només va dinamitar aquesta barrera, sinó que va convertir en paper mullat els vots del 73’9% dels catalans que l’havien ratificat en referèndum. Sense fre, la màquina es va posar en marxa, trobant molt aviat un pilot inesperat i amb una motivació extra, similar a la del maquinista rival: res li venia millor a la Convergència d’Artur Mas, gangrenada per la corrupció, que atiar el victimisme front a Espanya i pujar a un carro sobiranista del que sempre havia renegat.

L’antiespanyolisme i l’anticatalanisme han estat emprats durant aquest lustre com a excusa per guanyar vots i tapar vergonyes a un i altre costat de “la frontera“. Rajoy ha fet del seu Govern la major fàbrica d’independentistes; Mas i altres líders del Procés han alimentat la caldera dels nacionalistes espanyols. Així arribem a aquest mes decisiu en què els trens xocaran sense que ja ningú pugui evitar-ho. Hi haurà grans danys i profundes seqüeles, però, paradoxalment, cap dels maquinistes sortirà ferit; més aviat al contrari, tots dos seguiran empenyent les locomotores destrossades mentre puguin treure rèdit polític de les cendres. Els dos pilots intel·lectuals del desastre deixaran, això sí, una herència enverinada als que vulguin reconstruir la convivència entre Catalunya i Espanya. No serà fàcil. Caldrà temps, molt diàleg i valentes reformes legals. Caldrà també que les societats catalana i espanyola no tornin a permetre que hi hagi nous pilots decidits a avivar la flama de l’odi interterritorial, disposats a apel·lar als més baixos instints per ocultar les seves corrupteles i decidits a enfrontar als ciutadans per a esgarrapar, miserablement, uns quants milions de vots.

Zona Crítica

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code:

Entrades relacionades

Back to top button