El balanç, el paper i el futur de les comunitats autònomes (CCAA) estan avui a debat. La qüestió de fons és per quin model d’Estat optem? Des de fa uns mesos determinats sectors han llançat una ofensiva contra les comunitats autònomes, és a dir, contra l’actual configuració de l’Estat de les Autonomies. L’expressió més pintoresca han estat les declaracions d’Esperanza Aguirre plantejant la devolució de les competències de Sanitat, Educació i Justícia per estalviar 48.000 milions d’euros a l’erari públic. No sé com ho calcula, però crec que ella tampoc ho sap.
El tret de sortida el va donar la FAES el 2010 amb l’estudi Per un Estat autonòmic racional i viable. Simultàniament una nodrida representació de coneguts financers i líders empresarials sota el paraigua de la Fundació EVERIS va fer entrega al Rei (sí, sí, al Rei!), de forma inusual i sorprenent, el document Proposta Transforma Espanya en què es planteja la necessitat, entre altres qüestions, de reordenar el model d’Estat. Des de llavors la impugnació del paper de les CCAA ha anat en augment.
La crisi econòmica ha proporcionat nova -i falsa- munició a aquests sectors. Es comença dient que les comunitats autònomes tenen la responsabilitat de l’incompliment de l’objectiu de dèficit i del volum del deute públic per acabar afirmant que malgasten i en conseqüència conclouen que es tracta de “racionalitzar”, de tornar enrere, perquè s’ha anat massa lluny en el grau de descentralització.
Anem a pams, l’Estat de les Autonomies ha facilitat un període de desenvolupament social, econòmic i cultural indiscutible. Complex, insuficient, inacabat. Cert. Però de balanç positiu inqüestionable.
La descentralització ha comportat una convergència en termes de benestar
Vaig tenir l’oportunitat d’assistir, amb el llavors president de la Generalitat José Montilla, a la Conferència de presidents de comunitats autònomes que va convocar l’anterior president del govern, José Luis Rodríguez Zapatero. La conclusió de la Conferència va ser que globalment el desenvolupament autonòmic havia estat un èxit. Veus de diferent color polític van demanar seguir avançant. Més autogovern, millor finançament. Ningú va plantejar retrocedir.
D’altra banda, la descentralització produïda ha comportat una convergència en termes de benestar com assenyala l’estudi Autonomies i desigualtats a Espanya (R. Gallego i J. Subirats) encara que la percepció de la ciutadania no coincideixi sempre amb aquesta realitat.
En aquests moments l’atac més profund ha vingut de les acusacions -no fonamentades- d’irresponsabilitat fiscal i malbaratament de les comunitats autònomes i de ser responsables de l’incompliment de l’objectiu de dèficit i del volum del deute públic.
Vegem, la despesa pública de les administracions públiques (AA PP) es distribueix el 2010 i segons Eurostat de la següent manera: 44%, l’Administració Central (AC); 39%, les comunitats autònomes i 17%, l’Administració Local (A L.) Doncs bé, la distribució del deute entre les diferents administracions és: del 77%, l’AC, molt per sobre del seu 44% de despesa, mentre que les comunitats autònomes són responsables del 39% de despesa pública, però tenen només el 17,5% de deute públic.
Semblant anàlisi es pot fer del dèficit. El 8,5% de dèficit del 2011 va ser el resultat del 5,1% de l’AC, del 2,9% de les comunitats autònomes i del 0,4% de la AL. Si la distribució del dèficit entre les administracions s’hagués fet proporcional al seu percentatge de despesa, els objectius del dèficit haguessin estat: 3,74%, l’AC; 3,31%, les comunitats autònomes; i 1,45% la AL. És a dir, un repartiment coherent amb el percentatge de despesa de cada administració ens diu que les comunitats autònomes complirien folgadament amb el seu objectiu de dèficit mentre que l’Administració Central l’incompliria.
Les comunitats autònomes no compleixen els objectius de dèficit perquè aquests s’han fixat arbitràriament de manera que el marge per l’AC està inflat mentre s’ha reduït el marge a les comunitats autònomes.
Vénen a tomb tantes xifres per demostrar la falsedat de les acusacions que es llancen, sense que això signifiqui deixar de criticar determinades actuacions i inversions, ni negar les possibles i necessàries millores de gestió i transparència, ni passar per alt els episodis de corrupció.
Cal pensar, a més, que tot i que les partides d’Educació i Sanitat pugen aproximadament al 70% del pressupost de cada comunitat autònoma a Espanya s’està gastant per càpita molt menys que es gasta en la UE en els capítols de Sanitat, Educació o Dependència. A més, cal tenir en compte que les CCAA actuen com a primers i principals responsables de donar resposta als problemes socials que la crisi planteja. No són el problema són part de la solució.
En la passada legislatura diverses comunitats autònomes van aprovar nous estatuts d’autonomia. Es tractava, i es tracta, d’augmentar l’autogovern per resoldre des de la proximitat dels problemes i les aspiracions de la gent. Avui el desenvolupament i aplicació dels mateixos està bloquejat. No se sap que política farà el govern. Ni Rajoy ni cap dels membres del seu govern han comparegut al Senat (cambra de representació de les comunitats autònomes) per explicar quina és model d’Estat que el govern proposa. Com pensa desenvolupar els nous Estatuts? Avançar en un sentit federalitzant? Deixar-ho tot igual? ¿Recentralitzar? Com i en quin sentit vol reformar el Senat? El temps que porta el Govern supura progressiva i preocupant recentralització.
Al meu entendre és necessari un salt qualitatiu federal. Sé que no és fàcil, sobretot perquè la dreta pensa que un estat federal és un estat feble (quan països com Alemanya ho desmenteixen) i sovint expressa nostàlgia d’un Estat unitari. Sé, també, que no és fàcil perquè a l’esquerra estatal l’incomoda aquesta qüestió, per això els seus silencis són clamorosos. Els retrocessos i els silencis haurien abandonar i encaminar cap a un horitzó federal.
Un comentari