Els extraordinaris resultats de Vox a Andalusia, on ha aconseguit no només accedir al llindar de representació sinó també al de rellevància pel seu paper clau en la investidura i en la governabilitat, han despertat l’interès cap aquesta formació sorgida a finals del 2013 com una escissió a la dreta del PP. La seva aparició es va veure eclipsada per la irrupció de Podem i en menor mesura de Ciutadans, tot i que de la mà de l’històric Aleix Vidal-Quadras va estar molt a prop d’obtenir un escó al Parlament Europeu. Després d’aquest fracàs, part del grup fundacional es va desvincular del partit, el lideratge del qual va ser assumit per Santiago Abascal, que va accentuar el seu perfil nacionalista, centralista, conservador en termes morals i liberal des del punt de vista econòmic, així com euroescèptic i nativista, que explica la seva participació en la cimera Llibertat per a Europa celebrada a Coblenza amb l’impuls del Front Nacional, Alternativa per Alemanya i el Partit de la Llibertat Holandès, algunes de les principals formacions de la dreta radical europees.
Fins fa poc Espanya era considerada una excepció i semblava que els partits de dreta radical hi tenien poc recorregut. Com han explicat Sonia Alonso i Cristóbal Rovira Kaltwásser en primer lloc perquè les característiques del sistema electoral dificultaven l’entrada de petites formacions. En segon terme perquè l’estructura de les fractures polítiques a Espanya, la fractura esquerra-dreta i la fractura centre-perifèria, estava molt assentada i obstaculitzava l’aparició de noves línies de conflicte, especialment les de component exclusivista o nativista. Per això els pocs partits que havien provat de mobilitzar la qüestió migratòria o religiosa haurien tingut molt poc èxit més enllà de l’àmbit local com ara Plataforma per Catalunya. I finalment perquè el principal partit del centredreta, el PP, havia sigut capaç d’ocupar la totalitat de l’espectre ideològic des del centre fins a l’extrema dreta.
En aquest sentit, Irene Esteban i Irene Martin havien alertat de l’existència d’un electorat d’extrema dreta ocult entre l’electorat del PP. Segons aquestes politòlogues, aquests votants no eren diferents dels votants dels partits populistes de dreta radical europeus, particularment respecte a la seva visió de la cultura i la religió dels immigrants i al seu paper com a possibles competidors en el mercat laboral, tot i que divergien en què eren políticament més confiats i més proclius a donar suportr al partit governant (una cosa congruent com a electors d’un PP en el govern), que eren menys crítics amb els immigrants ( sobretot els d’origen hispà, per compartir una mateixa matriu cultural) i que eren més europeistes. El PP, per tant, allotjava un votant de dreta radical similar a l’europeu que quedava ocult entre l’heterogeni electorat popular i que permetria a aquest partit complir una important funció sistèmica actuant com a dic de contenció de l’extrema dreta.
Però després de l’anterior cicle electoral algunes d’aquelles condicions es van veure alterades. El sistema de partits es va fer més obert i l’emergència de Ciutadans i la seva competència amb el PP mobilitzant la qüestió nacional com a conseqüència de la crisi catalana ha donat lloc, tal com prediu la teoria de l’outbidding, a la fragmentació i a la radicalització d’aquest espai polític. I igual com el 2012 a Catalunya la competència entre CiU i ERC va donar ales a una formació més radical com és la CUP, la competència entre el PP i Ciutadans, en comptes de beneficiar-los s’ha saldat amb el creixement de Vox, un tercer actor en discòrdia que pot contribuir a alimentar la subhasta en aquest espai polític, tal com ha passat a Catalunya amb la CUP i amb penoses conseqüències.
La situació a Andalusia fa que bona part de l’atenció estigui centrada en si el PP i Ciutadans pactaran amb Vox i per tant cediran a algunes de les seves pretensions programàtiques o si s’establirà una mena de cordó sanitari, una cosa que ha passat en pocs països europeus. Però el rellevant de la presència institucional de Vox –que, segons les enquestes, es farà extensiva a la resta d’arenes polítiques– no és només el seu efecte en les polítiques sinó que pot estimular una subhasta identitària que doni lloc a una permanent inestabilitat institucional i que a la llarga amenaci el mateix manteniment de l’ordre democràtic, en particular si la subhasta segueix a Catalunya i la radicalitat es retroalimenta. I en això Espanya sí que continua sent diferent.
