De jove vaig llegir un llibre que configuraria el meu escepticisme polític i el meu ulterior rebuig de tota teoria totalitzadora (no necessàriament totalitarista) del que és social. El marxismo como moral , escrit per José Luis Aranguren, va representar per a alguns de la meva generació no només un argument contundent contra el comunisme estalinista, sinó també una vacuna contra els abusos de la raó socialitzant. Dit això, el valor del llibre no radica simplement en el qüestionament d’una praxi política cruel i esclavitzadora –que aleshores resultava òbvia per a campions de la lucidesa ( Orwell ,Koestler , Camus , Gide )–, sinó en el seu encert a demostrar que el que al capdavall quedaria del marxisme seria un sentiment de compassió davant la misèria i la injustícia social i l’actitud de rebel·lia enfront de la distribució desigual de la riquesa i dels mitjans per obtenir-la; una motivació; un compromís amb la causa dels desafavorits; una capacitat de sacrifici de la bona vida en favor d’una vida bona. Crec que en això Aranguren es va acostar a la magnífica La condició humana de Malraux.
Si avui rememoro aquesta obra d’Aranguren és perquè me la va recordar Jean Leclair durant la seva visita a Barcelona al defensar el federalisme com a moral, defensa que tanta vigència guarda en aquestes dates de crispació política al voltant de recurrents qüestions identitàries. Recolzar avui el federalisme no només és recolzar una proposta per modernitzar les nostres institucions sinó reivindicar certes premisses morals que no s’haurien d’abandonar mai en la política. S’imposa, en primer lloc, reivindicar la idea de la complexitat del que és social; la que diu que qualsevol teoria política que pretengui organitzar la convivència ha de partir del fet que no existeix un principi jeràrquic únic, una autoritat transcendent (nacional, cultural) a la qual apel·lar. Tot intent d’aplanar les diferències s’ha de considerar una simplificació injustificable.
En segon lloc, el federalisme proposa una sana desconfiança en les nostres pròpies capacitats i propostes i no només, com proclama el sobiranisme, desconfiança i culpabilització de tot el que provingui de l’Altre. Costa creure que quedin encara ciutadans tan ingenus per votar els independentistes per creure’ls capaços d’oferir-nos un futur millor que els nacionalistes espanyols. El nostre futur avui es juga en el mestissatge cultural, a l’ONU, a Brussel·les i al nord de l’Iraq. L’Estat de l’endemà només existeix al Gènesi i no apareixerà per art d’encantament gràcies a les polítiques d’exclusió i separatisme fonamentades en la utopia de torn.
Finalment, el federalisme moral no entén de superioritats culturals ni de destins en l’universal. Ningú posseeix el dret de proclamar-se fill predilecte dels avatars històrics, ni responsable del futur d’un poble, ni guardià d’essències medievals. Aquests tòpics han de desaparèixer de l’escenari democràtic sota pena que ressuscitin els finats fantasmes de l’orgull patriòtic i la violència en què aquest acaba derivant tard o d’hora.
Successives onades d’ideologies totalitzadores (no necessàriament totalitaristes) han assolat el nostre vell Occident –i la nostra no menys vella Espanya– en l’últim segle perquè ara despertem novament a la ràbia, al caïnisme i a l’enfrontament per alguns milions d’euros o pels peatges de les autopistes o les hores que s’han de destinar a l’ensenyament del castellà. Sobretot quan els que enarboren aquestes reivindicacions pressuposten projectes faraònics frustrats (Alguaire, carril VAO de la C-58, Hospital del Mar, línia 9 del metro) i subvencions clientelars mentre miren cap a un altre costat quan es tracta d’abordar la corrupció. Siguem seriosos. Parlem. Catalunya ha de passar de la queixa, de la insaciabilitat mendicant, a liderar una segona transició que reti compte de la profunda transformació social experimentada els últims decennis i permeti modernitzar la nostra arquitectura institucional amb un nou pacte.
En un marc de generalitzada desconfiança mútua, de rebuig de les maneres polítiques convencionals, de complexitat creixent de les nostres societats i afany per preservar la nostra riquesa social i llibertat, no hi ha un altre camí que la companyia en la diversitat assumint la dificultat de la tasca que afrontem. Malgrat que molts busquen dreceres i camins plans, aquests han desaparegut. A diferència del nacionalisme, el federalisme no és un oracle, és un mètode i proposa una moral basada en l’absència de fórmules socials màgiques i en la ferma voluntat de conviure en pluralitat.
Article publicat a El Periódico
