Raimon Obiols: L’apunt del dia/165 (Violència a França: «descivilització» o causes concretes?)
La violència a França: «descivilització» o causes concretes?
2 de juliol de 2023
Macron va comentar, en el consell de ministres del passat 24 de maig, que s’estava produint a França un «procés de descivilització». Com si hagués cridat el mal temps, després ha passat el que ha passat: l’esclat impressionant d’una onada de violència a tot el país, que encara dura.
Diuen que aquella menció presidencial va sorgir d’una conversa en la que Jérôme Fourquet, que dirigeix l’Institut francès d’opinió pública (IFOP) li coomentà a Macron les idees de Norbert Elias, el sociòleg que va descriure el concepte en un dels seus grans llibres, El procés de la civilització (1939).
A França, que és un país que llegeix molt (almenys pels nostres estàndards), els llibres d’Elias no són coneguts del gran públic, però sí els de Renaud Camus, un escriptor que promou idees xenófobes i racistes. Havia publicat, l’any 2011, un assaig titulat justament Décivilisation. Camus considera que cal una «restauració» (diu que els temps passats eren millors) i difón l’amenaça del «grand remplacement» (la «gran substitució»), segons la qual la població europea, blanca i cristiana, estaria sent deliberadament reemplaçada per la immigració musulmana i subsahariana.
Estem vivint un «procés de descivilització»? Anem cap enrere? La realitat és més complicada. D’una banda, la violència s’ha organitzat i tecnificat ràpidament, al fil de les guerres. Però de l’altra, la violència salvatge i ancestral de les nostres societats s’ha reduït al mateix ritme. El vandalisme actual a França no és una una manifestació de cruel salvatgeria popular comparable a les «jacqueries» del passat.
Potser l’ últim episodi d’aquest tipus a França data de 1870. A Hautefaye, a la Dordonya, un jove noble de 21 anys va ser torturat durant dues hores i cremat viu, en presència d’una multitud de tres a vuit-centes persones, que l’acusaven d’haver cridat: “Visca la República!“. No eren «bàrbars» musulmans o subsaharians, sinó camperols francesos de soca-rel, partidaris de Napoleó III, aleshores en guerra contra els prussians. El simplisme, els rumors, la por al retorn del brutal ordre antic, la misèria, l’analfabetisme massiu, les calamitats de tota mena, desembocaren en una acció de barbàrie inconcebible.
Aquella tragèdia (que va acabar anys després, durant la Tercera República, amb quatre camperols guillotinats en el mateix lloc dels fets) va ser estudiada per l’historiador Alain Corbin en un llibre extraordinari (Le village des «cannibales»), que no és de lectura precisament agradable, però permet veure com eren les violències col·lectives dels temps passats i comparar-les amb les actuals. Hi ha enormes diferències, però també algunes causes semblants.
La importància d’aquell terrible episodi d’Hautefaye, escriu Corbin, «deriva de la seva data tardana; si hagués passat entre el segle XIV i 1795, semblaria insignificant». L’any 1870 impressionà la societat francesa, perquè mostrà la bretxa que s’havia obert entre la nova sensibilitat dominant i la d’aquells pagesos, inconscients de la modificació que s’havia produït entre el tolerable i l’intolerable. La gent s’escandalitzà d’aquella crueltat, i de retruc va prendre consciència retrospectiva de la ferotgia que haviat estat freqüent en un passat no massa llunyà. Considerà que aquella mena d’actes pertanyien a una altra «civilització», la de l’Antic règim, o la de l’Edat Mitjana.
En els darrers segles, comenta Corbin en el seu llibre, «s’acostuma a repetir que hi ha hagut un procés d’atenuació de la violència». Ell creu que no és així, perquè aquesta ha augmentat, amb les carnisseries bèliques i els holocausts organitzats. Creu, en canvi, que s’ha produït, correlativament, un ràpid increment de la repugnància social envers els fenòmens de crueltat col·lectiva.
El vandalisme al carrer, el saqueig, la destrucció de béns privats i públics, han de ser condemnats enèrgicament (a més, fan el joc a l’extrema dreta). Però si se’ls vol combatre de veritat, cal abordar-ne les causes. L’ús que Macron fa del terme «descivilització» és confús i serveix per eludir les causes concretes de fons: la precarització del treball, les desigualtats creixents, el cost de la vida, el descens de poder adquisitiu, la fractura territorial (els guetos ètnics, les «banlieues»), el centralisme estatal abusiu, la desconfiança envers els partits i les institucions.
Els fets de França no haurien d’induir-nos a pensar en termes de «processos de descivilització» o de «civilització» alternant-se en cicles successius, més o menys irreversibles. En realitat són processos simultanis, que es desenvolupen a la vegada, contradictòriament, conflictivament, amb els seus corresponents combats polítics, culturals i socials.
____________________
Més sobre Norbert Elias aquí: L’apunt del dia/56 (Esbroncada, multa, descivilització)
