Nou Cicle

Raimon Obiols: Més enllà del creixement

Decrease Font Size Increase Font Size Text Size Print This Page

Amb la crisi i el malestar popular, que castiguen electoralment tots els governs, comencen a aparèixer noves possibilitats per a les esquerres europees. Apareix un canvi de tendència, que té el seu reflex electoral: va començar a Dinamarca i Eslovàquia, i ha seguit amb la victòria d’Hollande a França, dels laboristes britànics a les municipals,  i dels socialdemòcrates a Renània del Nord – Westfàlia, el land alemany més poblat, amb 18 milions d’habitants.

És probable que aquesta tendència continuï. El 2013 hi haurà eleccions a Alemanya, on l’SPD podría encapçalar un nou govern,  i a Itàlia, on es pot també produïr un decantament cap al centre-esquerra.

S’està obrint, en una fase embrionària,  un nou cicle d’oportunitats per a l’esquerra.

Això planteja uns interrogants: Es tracta d’un fenomen conjuntural, fruit del malestar dels electorals, que castiguen els govern, fent una mena de zapping electoral, de caràcter més o menys efímer?

O, pel contrari, podran les esquerres, i en primer terme els partits socialistes, obtenir resultats i assegurar un canvi prolongat i profund de tendència, que permeti una sortida europea de la crisi actual?

Vistos els resultats catastròfics de les receptes de la dreta (austeritat a ultrança, un fonamentalisme de mercat que desarma els governs enfront dels “mercats financers”, un intergovernalisme que coarta l’imprescindible  paper de la UE, una manca de resposta eficient a la crisi grega que amenaça el propi avenir de l’euro, etc.), aquesta és una qüestió de màxima importància.

A mi em sembla que això planteja a les forces d’esquerra i centre-esquerra d’Europa un repte que no és sols de programa i de govern, sinó que és també, fonamentalment cultural i social. Calen noves idees i iniciatives que permetin connectar l’acció política i de govern amb les energies de canvi que la crisi estimula en les nostres societats. Diria que aquest  aspecte serà finalment  el decisiu per a determinar quina sortida tindrà la crisi actual.

Si en el terreny social i cultural no es guanya, creixeran les tendències als populismes, a la disgregació, i es produiran situacions d’ingovernabilitat, de les quals la situació grega podria ser una anticipació.

En aquest sentit, una prioritat de l’esquerra hauria de ser debatre noves propostes d’innovació i canvi cultural i social, trobar nous llenguatges, llançar idees alternatives que incideixin en la cultura difusa de masses, amb uns plantejaments  que s’adeqüin a l’esperit del temps, al malestar dels pobles europeus, especialment de la joventut.

En aquest darrer període, la gent ha fet uns cursets accelerats sobre dues matèries:

1) sobre l’actual capitalisme financer i els seus efectes desastrosos. Termes com “prima de risc” o “deute sobirà” han passat a ser habituals en multitud de converses, cosa que no succeïa en el passat immediat. La gent constata amb angoixa el domini dels “mercats” sobre uns governs febles i quasi impotents, s’escandalitza amb l’obscena desproporció entre els emoluments dels caps de les grans empreses financeres, i el conjunt dels  assalariats, etc.

2) sobre la importància decisiva de la qüestió “Europa” en relació a la crisi. El debat Hollande-Sarkozy va ser retransmès en directe per TV3 i TVE i seguit per molta gent, conscient que ens afectava també a nosaltres. El debat sobre “austeritat i creixement” a Europa ocupa les converses i alimenta l’esperança que el model “Merkozy” sigui substituït per uns nous enfocaments abans que l’agreujament de la crisi sigui ineluctable, etc.

Però no serà suficient una resposta que es limiti a proposar uns programes de “creixement” enfront de les polítiques d’ ”austeritat i penitència” que la dreta proposa i imposa. Els socialistes s’han centrat, i és lògic, en el terreny de les propostes de creixement i ocupació (el document “Una estratègia per al creixement i l’ocupació a Europa del Grup socialista en el Parlament europeu, és una bona síntesi de les seves propostes comunes). Amb una nova correlació de forces a Europa, aquesta estratègia es pot arribar a materialitzar.

És una condició necessària, però no suficient.

Perquè, per seriosos i eficients que siguin aquests programes, el més previsible és un futur de recuperació econòmica lenta i precària, en el que la creació de nous llocs de treball serà difícil,  i en el que els drets socials i dels béns i serveis públics seguiran sotmesos a pressions considerables durant molt de temps.

L’esquerra no sols ha d’oferir la serietat d’uns programes d’equilibri pressupostari i d’estratègies de creixement. Ha de tenir el coratge de proposar alternatives que canviïn les tendències de fons de les nostres societats, que facin prevaldre les nocions de democràcia, solidaritat i igualtat, no sols com a “valors eterns” que es donarien per suposats a l’esquerra, com el valor al soldat, sinó com a impulsores efectives de nous projectes de canvi social i cultural, concrets i verificables.

L’esquerra ha de lluitar contra l’individualisme cínic i egoista, contra l’apoteosi del diner, contra la carrera sense fi del consum i del consumisme, contra el risc d’esgotament dels recursos i dels territoris. Ha d’afirmar, amb un llenguatge nou, no la “defensa” dels drets del passat, sinó la conquesta democràtica, al fil de la crisi actual, de  més solidaritat col·lectiva, més béns i serveis comuns, més sobrietat, més qualitat social i cultural.

L’esquerra ha de lluitar contra la manipulació  cultural de masses que estem patint. Allò que Raffaelle Simone descriu com “consum, erosió dels recursos del planeta, transformació del temps lliure en dissipació de l’individu i del medi ambient, l’enviliment de l’activitat intel.lectual, la mediatització portada a l’extrem, la reducció de la vida a espectacle i de l’esfera pública al format mediàtic”.

Aquell que entre nosaltres es reivindica d’esquerra”, afegeix Simone, “si cedeix a aquesta forma de vida, ja ha passat en els fets a la dreta. La paràbola de Strauss-Kahn n’ofereix un emblema extraordinari: què quedava de socialista en aquest home? Els efluvis de la dreta impregnen i arrosseguen amb ells el món de l’esquerra

Es tracta de temes més cabdals que unes dècimes d’increment del PIB, per positives i necessàries  que en el moment actual siguin aquestes. Són els temes que  formen la part central del  projecte històric de l’esquerra. I estan avui sotmesos a un decantament brutal en benefici de la dreta. El laborista britànic Jon Cruddas s’hi referia recentment en una conferència (“La Bona Societat“)  que L’Hora ha publicat.

L’estratègia de “rellançar el creixement” no és suficient. Cal  una lluita cultural de l’esquerra a l’alçada del nostre temps, i és urgent. S’ha d’inscriure en una necessària evolució cap a un nou model social i cultural. La crisi actual ens ho imposa com un repte vital.

 

One Response to Raimon Obiols: Més enllà del creixement

  1. Pingback: Antoni Gutiérrez-Rubí » La modernización de los partidos socialdemócratas

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code: