Moltes gràcies per haver-me convidat aquí aquest vespre; sobretot perquè em permet parlar de filosofia, societat i socialisme. Creguin-me que com a diputat laborista això no em passa molt sovint.
Vaig ser diputat durant deu anys. Vaig anar-me’n amb Tony Blair a Downing Street, el 1997, i vaig passar-hi tres anys. Entre 1994 i 2001 Blair va aconseguir construir un sentiment patriòtic liberal al país, que posteriorment es va ensorrar. Blair, que va sorgir com a socialista ètic, va acabar com un neo-clàssic.
Per començar voldria explicar alguna cosa sobre mi. Per a mi, la política és més sobre les emocions que sobre els programes; un afer més de grups, comunitat i associació –tant imaginats com reals – que no pas de teòrics o científics.
Culpo l’estructuralisme d’això. Era un estudiant en els anys 80, quan l’acadèmia estava plena de debats específics sobre la primacia de la sobredeterminació econòmica, – Althusser, Balibar, Poulantzas, Laclau. El thatcherisme dominava el paisatge, l’esquerra seguia sent abstracta, preocupada però insignificant.
Vaig estar en un seminari recent amb molts dels nostres companys del gabinet a l’ombra, on el debat semblava amagar-se darrere de supòsits sobre els nostres “valors eterns i universals”. Una sèrie d’abstraccions que no realment entenc. Per contra, el ritme polític del país està en un altre lloc.
Em temo una ruptura entre la teoria política i les emocions de la política.
La política per a mi, no és una variant de la teoria de l’elecció racional. Es tracta de la gent de base, de connexions viscerals, de sentiments, temes i llenguatges que agafen a la gent; històries i al·legories que fan intel·ligible el món que ens envolta.
Per a mi el socialisme no és sobre la ciència, sinó que és, en primer lloc, sobre pautes de resistència i lluita per a que que la nostra vida, les nostres relacions, les nostres famílies no estiguin mercantilitzades. Històricament, aquesta forma de resistència es va centrar contra tres formes de despossessió: de la terra, de la pròpia mà d’obra i de la ciutadania.
En segon lloc el socialisme tracta de la creació d’institucions que permeten que ens auto-realitzem i creixem. Vaclav Havel va dir en una ocasió que “som capaços de tenir amor, amistat, solidaritat, compassió i tolerància…: cal alliberar aquestes dimensions fonamentals de la nostra humanitat del seu exili “privat” i acceptar-los com a únic punt real d’una comunitat humana significativa”.
És per això que m’encanta la idea de ‘The Good Society’ (La Bona Societat) vista com una discussió sobre la manera de construir institucions intermediàries que ajudin a la gent a prosperar; sobre les virtuts que volem nodrir, perquè puguem viure una vida més gratificant. En poques paraules, com el lloc per oposa-se a l’atomització de l’individu en l’economia ortodoxa.
Finalment, el laborisme, per a mi, és una cosa tribal, és el meu equip. Per resumir-ho, una sentència de per vida. La font d’una tensió constant, entre l’esperança i la desesperació. L’última tendeix a dominar la primera.
Així que admeto que tendim cap a la utopia romàntica, tot i la disposició tribal.
El que m’interessa no és la política com a tal, sinó la recerca del sentiment, la veu i el llenguatge polític, de la definició general dins d’una història nacional.
Com a diputat, la meva experiència dominant en els últims anys ha estat d’enuig, de vegades violent, envers el nacionalisme anglès, barrejat amb una dolorosa sensació de pèrdua i abandonament. Quan penses sobre el que hi ha sota, set ve al cap una frase que Richard Rorty va escriure una vegada:
“La millor manera de causar dolor de llarga durada a la gent és humiliar-los fent que les coses que els semblaven més importants es vegin com inútils, obsoletes i inviables”.
Això descriu un procés molt real en la situació actual, en termes de llunyania política, de ruptura, de greuges i de globalització.
A vegades, en períodes de crisi econòmica i social, el laborisme ha intentat un rescat intern, una re-apropiació de la seva pròpia història i identitat per tal d’imposar-se en la confrontació al voltant de la nostra història nacional. Aquesta em sembla la tasca a realitzar avui.
Avui, el laborisme es defineix a sí mateix com a “radical” “progressista”. Què significa ser “radical” o “progressista”? El polític progressista mira endavant per aconseguir millores, per canviar les estructures socials. Literalment radical ve del mot llatí desarrelar. Això pot implicar sovint el menyspreu per als temorosos del canvi.
Els sentiments de pèrdua, una recerca de pertinença, una sensació de desarrelament domina gran part del paisatge polític; una anomia moderna. Però, sovint tendim a pensar que aquests sentiments en cert sentit ens obsaculitzen a nosaltres mateixos, i fins i tot el progrés de la humanitat. Per a molts de l’esquerra, s’han convertit en essencialment reaccionaris, una patologia irracional.
Vol dir això que el laborisme ha de restar atrapat per una visió de l’anomia moderna, de l’alienació, com una condició humana essencialment irracional?
Està això lligat a la crisi política del laborisme, a la seva falta d’identitat, llenguatge i connexió? És aquí on entra la història?
Milan Kundera va escriure: “la lluita de l’home contra el poder és la lluita de la memòria contra l’oblit”. Recordar-se a si mateix en una lluita política sobre qui és l’amo del passat.
Encara que això no afecta només al “nou laborisme”, és una condició que afecta moltes formes del racionalisme de l’esquerra que prescindeixen de l’emoció i la connexió. La socialdemocràcia s’ha replega en un gerencialisme fred, en la política com una variant de la teoria de l’elecció racional.
Pel laborisme, redescobrir la seva energia, la seva vitalitat i el lseu lenguatge implica fer front a aquesta realitat, literalment, per tornar a descobrir la seva ànima. Suggeriria redescobrir les tradicions exiliades dins la nostra pròpia història – les tradicions romàntiques i utòpiques que podrien impregnar i posseir la noció “The Good Society” ara, avui.
La història del laborisme és contemporània. Això és del que vull parlar avui.
El laborisme s’ha enfrontat a tres períodes de crisi . El primer va ser el que seguí a la crisi de 1929, i la caiguda del segon govern laborista, i amb MacDonald, Thomas i Snowden, entrant en el Govern Nacional. El segon va arribar amb la pèrdua del poder dels laboristes el 1979, l’ascens de Thatcher i la nostra amenaça d’eclipsi per un nou tercer partit en la dècada de 1980. Finalment, el 2010, un parell d’anys després de la davallada econòmica mundial.
Al laborisme li van caldre gairebé 15 anys per tornar al poder després de les dues primeres crisis i les derrotes en els eleccions de 1931 i 1983. Cada crisi es produeix després de períodes de crisi econòmica i social.
Així que en els tres períodes en què les solucions socialistes apareixerien com les més adequades – en moments de crisi del capitalisme – han estat, precisament, períodes en els que el laborisme s’ha trobat a si mateix afectat per la crisi.
Marx i Engels veien el socialisme com el producte de les lleis de la història, en definitiva una negació del capitalisme. Per al socialisme marxista és un període de transició cap el sorgiment del comunisme.
El text clàssic del socialisme “revisionista”: El futur del Socialisme de Tony Crossland es va centrar al voltant de les qüestions de definició per suggerir que el socialisme era la igualtat, un “fort” enfocament de la igualtat.
També va fer èmfasi en els mitjans, no singularment impulsat per qüestions de propietat, sinó abastant temes com la llibertat i la democràcia, la planificació i el creixement.
Molts anys abans, R, H. Tawney definí el socialisme en termes de resistència al mercat i de limitacions al benefici privat. Va identificar dos enfocaments:l’ ètic i l’econòmic.
La via econòmica és impulsada per la propietat socialitzada, de manera que es produeixi l’assignació de recursos alternatius per fer front a la pobresa, la manca d’habitatge, etc. Fa diversos enfocaments racionals als problemes d’organització econòmica i de distribució, impulsats per la ciència i el càlcul. El socialisme és planteja com transaccional, sobre l’assignació de recursos.
L’enfocament ètic es basa en la recerca de la solidaritat i la fraternitat per aturar la mercantilització de les nostres vides, el nostre treball i les nostres relacions.
Podem detectar en aquest doble plantejament una línia socialista general, entre la racionalitat i les relacions socials, entre el’economia i l’ètica, entre l’assignació de recursos i l’alienació. L’any 1995 com a líder del partit Tony Blair es referia a això quan va dir que “els socialistes han de ser tant moralistes com empiristes”.
Ara vull fer una petita volta, per parlar breument de Tony Blair. No només perquè la setmana passada es va anunciar que estava buscant tornar a entrar en la nostra política interna. Sinó perquè “blairisme” és ara un terme que s’identifica amb abusos dins del partit, el seu nom provoca burles a la nostra conferència anual, i molts, dins i al voltant del laborisme, semblen estar més enfadats amb el “blairisme” que amb Cameron i Clegg.
Penseu-ho d’aquesta manera. Suggeriria que les figures polítiques tendeixen a esdevenir propietat, en la seva vida futura immediata, dels seus partidaris que segueixen en peu després del seu final; generalment són els seus defensors més extrems.
Els últims devots de Margaret Thatcher o els darrers nou laboristes extrems, distorsionen la perspectiva immediata i minimitzen la varietat de corrents creuades, la textura i l’evolució, o fins i tot la regressió, en els seus projectes polítics. En definitiva, enfosqueixen l’enteniment i per tant la renovació política.
Suggereixo que això és precisament el que ha passat amb Blair. Una caricatura conformada pels que han quedat dels que estaven al seu costat al final, i també amb l’ajuda dels seus opositors polítics, amb ressaca i incapaços d’oferir una concepció matisada.
Per contra, podríem veure la història del recorregut de Blair explicant una història més profunda sobre el socialisme; el mateix Blair com una al·legoria sobre el que el laborisme podria haver estat i en el que es va convertir, que encapsula l’essencial del socialisme entre l’esperança i la desesperació –Raymond Williams va dir una vegada que “ser veritablement radical és fer possible l’esperança en lloc de caure en la desesperació”. Blair va fer ambdues coses.
Així que la qüestió és, crec, separar el Blair primerenc , l’impulsat per una ètica, del que sucumbí davant l’altar del liberalisme econòmic.
Recentment, vaig estar a la Universitat de Hull. Estàvem parlant de l’obra de RG Collingwood, Edward Caird, TH Green, Michael Oakeshott i altres. En concret, ens vam centrar en un discurs que, al meu entendre, podria ser el més poderós des del discurs d’ “Amenaça de la violencia sense sentit” de Bobby Kennedy el 1968, el dia després que King fos assassinat. No va ser de Reagan, Clinton o Obama. Va ser de George W Bush, el 22 de juliol de 1999, a Indianapolis,i és titulat «El deure de l’esperança”. Marvin Olasky l’utilitza com a text bàsic en el seu llibre sobre el “conservadorisme compassiu”. Inclou tres paraules clau: el deure, l’esperança, la compassió. Tres paraules que dominen el discurs en una barreja d’idealisme i patriotisme, “units per llaços d’amistat, de comunitat i de solidaritat”. Bush diu que “el Govern ha d’actuar … pel bé comú – i el bé no és comú fins que no és compartit per aquells que ho necessiten”. Conclou amb Sant Francesc “on hi ha odi, sembra amor; on hi ha foscor, llança llum; on hi hagi desesperació, porta esperança”.
On apareix aquest llenguatge en l’esquerra avui? Segur que apareix en la nostra història – en el Partit Laborista Independent, especialment, amb Lansbury, Hardie i Macdonald. Sens dubte, va inspirar el Partit Laborista de Stepney, l’energia de Clement Attlee i l’humanisme de la Nova Esquerra contra l’estalinisme a finals dels 50.
Per Kennedy – exactament la mateixa agenda: el deure, l’esperança i la virtut – en concret la virtut cardinal de la compassió, ancorada en la comunitat local -, és una ètica secularitzada. Per Bush una crida explícitament religiosa a les armes.
Penseu en això de forma una mica diferent. Comencem amb aquesta virtut cardinal – els “exèrcits de compassió” de Bush. La Carta per la Compassió de Karen Armstrong va evolucionar a partir de les seves històries de les religions. Hi ha una història sempre citada per Armstrong en els seus estudis de religions comparades. Es refereix a la forma en que Hyam Maccoby cita la Regla d’Or del rabí Hillel.
Alguns pagans van adreçar-se a Hillel i li van dir que es convertirien si era capaç d’aguantar-se en una cama i recitar la totalitat de les escriptures, mantenint l’equilibri.
Hillel es va aguantar amb una cama i es va limitar a dir: “No feu als altres el que no us farieu a vosaltres. Això és la Torà. La resta són comentaris”.
La resta són comentaris, ratlles nues. Aquest és el nucli de totes les religions -i de cap -, i també el nucli de l’humanisme secularitzat en què recolza el laborisme: un sentit de reciprocitat i d’obligació envers els altres.
La reciprocitat és la base ètica del laborisme, l’estira i arronsa que crea els llaços socials que mantenen a la gent en una vida en comú.
Suggeriria que la brillantor política dels discursos de Bush i Kennedy és l’ús de les ‘paraules clau’, i citaria un cop més a Williams: la compassió, l’esperança i el deure, el patriotisme, la família i la religió. Els seus respectius usos de “comunitat” i la “vida comuna” que comparteixen en cada discurs és la plantilla per a les “paraules clau”. Conscientment, hi ha molt poca política- en comparació a l’objectiu de la construcció d’un sentiment polític per tal d’impulsar i posseir la noció de la nació mateixa.
Crec que això és el que el laborisme ha fet amb èxit en tres ocasions – quan ha definit la història nacional – el 1945, 1964 i 1997.
Tony Blair una vegada li va dir en privat a Michael Foot que “fins i tot en el nostre propi partit hi ha una tendència en contra de deixar la gent expressar-se lliurement”. Més tard, el 6 de juliol de 1983, en el seu primer discurs a la Cambra dels Comuns, va sostenir que “la democràcia britànica rau en definitiva en la percepció compartida que totes les persones participen en els beneficis del bé comú”.
El seu llibre ‘The Journey” (El Recorregut) és una extraordinària peça. En ella s’explica que quan es va convertir en diputat laborista hi havia dos tipus de membres i simpatitzants: “aquells que per tradició eren laboristes, i aquells que van arribar a una posició de suport al socialisme i a la democràcia social a través d’un procés intel·lectual”.
L’ex Primer Ministre, diu, i sembla que sitúa en això la seva pròpia visió de la filosofia política, que: “Començo amb una consideració dels éssers humans com la meva brúixola, la política és secundària” (…) el socialisme és la “comunitat”- és a dir, les persones mantenen obligacions entre si i són éssers socials, no només individus per si mateixos -; això em va empènyer a tractar de separar els veritables valors dels laboristes d del bagatge ideològic, que s’amuntegava a la seva part superior ocultant el seu significat. Per a mi, això era el socialisme, i no un tipus particular d’organització econòmica, ancorada en un punt determinat de la història”.
Aquesta és una peça fascinant. Hi estic d’acord. El problema és que la història del nou laborisme de Blair és la retirada sistemàtica d’aquesta visió. En realitat aquesta visió gairebé mai torna a aparèixer en el llibre! Però va començar bé.
L’any 1995 com a líder del Partit va sostenir que “els socialistes han de ser alhora moralistes i empiristes. Un any abans d’acceptar el lideratge ens va dir que la seva era una missió “per aixecar l’esperit de la nació… un país on, diem, som part d’una comunitat de persones, on tenim un deure superior a nosaltres mateixos… un país on no hi hagi cap racó on tinguem de protegir els nostres ulls amb vergonya… el poder de tots per al bé de cada un… això és el que el socialisme significa per a mi”. La perforació en la història del laborisme per a la recuperació de la seva ètica.
Tot va cristal·litzar quan Tony Blair el 1994, va advocar per una nova missió nacional: “Un nou esperit de la nació sobre la base de treballar junts, units, amb solidaritat, col·laboració. Aquest és el patriotisme del futur. Quan el vostre fill té dificultats és el meu fill, quan el vostre pare està malalt i té dolor és el meu pare, el teu amic desocupat o sense llar és el meu amic, el teu veí és el meu veí. Aquest és el veritable patriotisme d’una nació”.
Aquest és precisament el terreny sol·licitat per Bush i Kennedy, més enllà de l’abast del liberalisme econòmic o el cosmopolitisme a distància. Jo diria que la seva popularitat va ser construïda sobre aquest sentiment. És el que hem perdut. Però, com?
En primer lloc, la política del laborisme s’ha alterat fonamentalment pels canvis radicals en la classe obrera, la seva cultura i les institucions en les últimes quatre dècades.
Fa cinquanta anys, Raymond Williams va publicar un breu assaig anomenat “La cultura ordinària”. Comença amb una elegia a la seva infantesa de classe obrera a les valls agrícoles de les Muntanyes Negres i les generacions de la seva família que havien viscut allà.
És una bella peça d’escriptura – poètica i humana. Williams descriu una forma de vida que posa l’accent en el barri, l’obligació recíproca i la millora comuna. És una història d’orgull i dignitat familiar en el nucli del partit laborista. És fonamental per a la nostra identitat històrica i la nostra capacitat de recuperació, ens dona un significat. No obstant, hem tendit, en el laborisme, a encapsulae aquests sentiments en una noció mecanicista, economicista, de l’estructuració de classes. En fer-ho, hem buidat el veritable sentit de la ubicació de la classe que hem perdut, en termes del seu sentit de pertinença.
Per descomptat, Williams sabia que aquesta cultura estava formada pel sistema subjacent de la producció. Recorda com des de les muntanyes podia mirar cap al sud fins al “resplendor dels alts forns que feien una segona posta de sol.” No podria haver-se imaginat el dia en què no hi hauria una segona posta del sol, en termes de la noció de comunitat.
Penseu en en el model d’Anthony Crosland de la social democràcia. El futur del socialisme (1956) està per a molts sempre allà fora, a l’horitzó – una resposta revisionista del marxisme ortodox a la vegada que també un assalt als fonaments de l’economia de mercat, a la teoria neoclàssica.Va ser la pedra angular d’una social democràcia basada en els ingressos fiscals del progrés capitalista, en un Estat-nació intervencionista i en la reconciliació de classes a través del creixement.
Aquest model s’ha perdut. S’han acabat quinze anys de creixement sense interrupcions. La política ja no és transaccional, redistributiva i racional. El seu llenguatge funciona fins que s’atura l’aixeta dels diners.
Considerem ara una tercera pèrdua: d’optimisme, d’esperança.
Sense adonar-se’n, la descripció més eloqüent del que el nou laborisme ha perdut estava continguda dins de la seva pròpia Bíblia: La revolució inconclusa de Philip Gould. Va fer una distinció reveladora quan va descriure els seus pares com els que “volien fer la feina correctament, no els que tenien una aspiració”.
La possibilitat que aquestes dues categories no fossin mútuament excloents mai va ser entesa. Això és la clau de com Blair va perdre la seva inicial fonamentació ètica a través d’una reorientació de la seva concepció de l’activitat i l’aspiració humanes.
Tenint en compte la separació de Gould entre el que era correcte i al que aspirem, no és sorprenent que en els models pseudomorfològics que va inventar per traçar la ruta del nou laborisme al poder, l’home Mondeo i la dona de Worcester, ens trobem amb el nostre vell amic, l’Home Racional Econòmic, ressuscitat amb una vestimenta actual – la base de l’economia política de la dreta a través dels segles.
En aquesta visió del que és el ser humà, l’aspiració consisteix en l’impuls d’acumular i consumir sense tenir en compte les conseqüències per als altres o cap sentit de responsabilitat cap a la societat en el seu conjunt.
Aquí les persones són considerades com individualistes. Sense sentimentalismes. Defensant el seu propi interès despietadament, perquè l’electorat -o almenys la secció amb que ell comptava- s’aferra a una racionalitat que ratlla amb la misantropia.
El 2001, les noves polítiques laboristes es basaven essencialment en una mítica “Middle England”, elaborada pels enquestadors i situada en algun lloc de la regió del sud-est, al voltant d’un creixement continu de la riquesa, on la política sempre havia hagut de ser individualitzada.
Un líder del Gabinet va afirmar que el missatge essencial del laborisme era ajudar a més gent a “guanyar i posseir”. Ho era? On és la noció del ciutadà virtuós?
Crèiem que només calia una política agra, sobre consumir més, en comptes de les nocions més profundes de la fraternitat, de l’experiència col·lectiva, i del què aspirem ser com a nació.
Però aquest punt de vista no era accidental i de segur que no era original.
Thomas Hobbes, per exemple, va assumir l’interès propi com a únic principi rector: la bondat és una virtut per a perdedors. Penseu en la racionalitat de l’economia neoclàssica.
Abans de la seva mort, Michel Foucault va escriure una sèrie de textos brillants que descriuen com aquest tipus d’economia política es converteix en ‘biopolítica’; com produeix el buidat de la concepció de l’ésser humà pel que fa al que aspirem, i arriba a ser vist com una cosa natural. Per al nou laborisme, fent el recorregut als neoclàssics i lluny de la promesa inicial de Blair, es perdia qualsevol noció de país, de la seva història, de la seva esperança, amb una concepció de l’ésser humà i de la capacitat dels individus, aïllada, desarrelada.
Compareu el Blair de 1994, la seva èmfasi en la construcció de la nació i la forja d’un patriotisme d’esquerra, amb el què va acabar en la Conferència del partit laborista de 2005. Penseu en el que es va perdre. Allà es digué que “el caràcter d’aquest món canviant és indiferent a la tradició. La fragilitat és implacable. No fa distinció de la reputació del passat. No en té el costum ni la pràctica”.
En lloc de veure el món com destructiu i deshumanitzat, se celebrà els qui practicaven una “ràpida adaptació” i estaven “oberts, disposats i capaços de canviar”.
Suggeriria que el veritable canvi en el llenguatge i el caràcter del Govern es va produir no sobre l’Iraq, sinó en els debats al voltant de les taxes diferencials superiors, en la creació d’un laborisme neoclàssic. El llenguatge era el d’un intercanvi econòmic racional, d’una utilitat derivada del càlcul. No hi havia discussió sobre la virtut de crear ciutadans més savis, amb més coneixements; sobre la necessitat que les institucions d’intermediació, com ara les universitats, havien de permetre que els nostres ciutadans puguin viure una vida més virtuosa. L’any 2005, el que havia funcionar era una “economia liberal, preparada constantment per canviar per tal de seguir sent competitius”.
Es tracta d’una distòpia: “el guanyador s’ho emporta tot”, la visió de la modernitat capitalista en la que els valors humans de compromís, fidelitat i lleialtat estan subordinats a les forces anònimes i impredictibles del mercat.
Es tracta d’una “destrucció creativa” que destrueix els valors ètics, la cohesió social i la identitat cultural. La pèrdua del nostre llenguatge. La pèrdua de la nostra ànima.
D’una manera que reflecteix el liberalisme de Hayek, l’utilitarisme del nou laborisme cultivà l’individualisme egoista adquisitiu, desenganxat de les obligacions socials. On és la compassió? On són les fronteres nacionals, els deures i obligacions, el sentit de comunitat?. Com es pot retornar a aquestes qüestions quan t’has aferrat al neo-classicisme? Quan t’has convertit en ‘biopolítica’?
Això va obrir la porta al conservadorisme compassiu de David Cameron, per colonitzar precisament aquest terreny mentre el laborisme perdia la seva llengua, la seva esperança i l’optimisme.
Tornant a Rorty, “la millor manera de causar dolor de llarga durada a la gent és humiliar-los fent que les coses que els semblaven més importants es vegin inútils, obsoletes i inviables”. Em permeto suggerir que això explica el procés continu del “recorregut” de Blair.
Tornem al que Vaclav Havel va dir: No hem de tenir vergonya si “sóm capaços de tenir amor, amistat, solidaritat, compassió i tolerància…: cal establir aquestes dimensions fonamentals de la nostra humanitat alliberant-les del seu exili “privat” i acceptant-les com a únic punt real d’una comunitat humana amb sentit”.
Això va ser el que es va perdre, i de forma profunda, perquè Blair havia començat en un lloc diferent.
‘The Journey’ ha estat precisament el recorregut cap a l’individu aïllat, biopolític. Construït al voltant d’una específica i buida noció d’aspiració. Ha estat una tragèdia per al laborisme.
Fa 15 anys i una setmana des que els laboristes van guanyar les eleccions de 1997. Es tracta de 61 anys des de l’eliminació de Clement Attlee com a primer ministre. 60 anys abans que el Partit Laborista Independent es formés. Fa 105 anys que va morir William Morris.
Avui el partit laborista es troba, sovint sense adonar-se’ n, entre els dos pols del liberalisme econòmic i de les seves abstraccions i la nostra creença en uns valors eterns que pocs poden identificar fàcilment. La nostra teleologia creu en el “progrés” que pugui ensopegar en una condescendència del local, de la recerca de la llar, la família i la seguretat.
Tornar a Attlee, en els seus dies a Stepney i la seva capacitat per entendre la decència essencial i les virtuts dels treballadors. Recordo la cita de John Updike: “el comú és bonic”. Dylan Thomas va dir una vegada que el moviment obrer en el seu millor moment era alhora “màgic” i “parroquial”. Però la història del socialisme sempre ha estat una confluència entre el romàntic i les tradicions racionalistes, en la qual aquestes ha tendit a imposar-se a costa de la nostra ànima essencial, de l’ètica i el sentiment. Suggereixo que això és el que ha de ser redescobert, ja que es troba profundament en el nostre interior.
Potser hauríem de tornar a una política de la virtut, del romanticisme i de la passió. Potser hauríem de tornar a l’idealisme de John Ruskin, William Morris i del Partit Laborista Independent, i a les tradicions exiliades que Tony Blair va sacsejar i que el van portar a la victòria abans que abracés l’ortodòxia. “The Good Society” pot ser el campament base des del qual es pot introduir un fervor ètic i moral a la política dels laboristes.
Fins i tot podríem convertir la gent.
En la seva autobiografia, Attlee comenta la seva primera visita a un míting dels fabians, l’octubre de 1907, on ell finalment es convertí en un socialista. Els fabians, remarcava, una “la plataforma que semblava estar plena d’homes barbuts” van oferir a Attlee el pont que va creuar cap al socialisme. “Tan aviat com va estar a l’altre costat va començar a sentir-se incòmode”, diu Kenneth Harris “no el portarien massa lluny”. Va ser el dirigisme que va detectar, una cultura de dalt a baix. En canvi, Stepney li va ensenyar -en paraules pròpies – que la “classe obrera era apta per governar i que, a més, tenia virtuts i valors que eren en alguns aspectes superiorsals dels fabians de classe mitjana”. Attlee va dir, el 1923, que “L’escola del socialisme fabià era forta pel que fa als fets, però sempre va ser més aviat feble en el tracte amb les persones. Li interessava més l’organització de les coses que la vida de la gent”.
En un món sotraguejat, amb la gent tractant desesperadament que l’esperança venci a la la desesperació, és precís que el Partit Laborista redescobreixi el seu objectiu; el seu respecte pel comú; rebutgi un racionalisme neutral; proposi en el seu lloc una nova visió de la bona societat, on les persones puguin desenvolupar les seves capacitats; floreixi un nou pacte entre l’individu i el poble, una utopia moderna. No és tant una opció com una obligació.
Aquesta columna és la transcripció d’un discurs pronunciat a la Universitat d’East Anglia.
omentaris