Nou Cicle

Raimon Obiols: L’art de l’impossible, una mica de Torra, ungits i excomunicats

Decrease Font Size Increase Font Size Text Size Print This Page

L’art de l’impossible

Creure en la política no com l’art del possible sinó “de l’impossible, del meravellós, del miraculós“. Aquesta és l’autocrítica que es dedicà el ministre feixista Giuseppe Bottai (que sempre he imaginat com una mena de Ridruejo italià), en una carta de 1944 al seu fill: “Vam optar per confiar només en nosaltres mateixos; és a dir en la nostra voluntat, que ens féu veure com il·limitada la nostra potència creadora, més que la nostra consciència que n’hauria mostrat els límits… i menyspreant aquella fòrmula dels pares segons la qual la política és l’art del possible, vam actuar com si la política fos l’art de l’impossible, del meravellós, del miraculós. D’ací la tràgica desproporció entre els objectius i les reals possibilitats, que ens han dut a aquest col·lapse espantós“. (Diari de Bottai, Rizzoli 1982). En vaig llegir fragments en un dels primers llibres polítics que vaig tenir a les mans (El balcón desierto, de Piero Saporiti , editat a Barcelona per Josep Janés el 1948), sobre la sessió del Gran Consell feixista de juliol de 1943 on una majoria, en la que hi havia Bottai, veient com anava la guerra, destituí Mussolini.

Una mica de Torra

Desconcertant Quim Torra. No he parlat mai amb ell, ni crec que ho faci mai, vist com van les coses.  Els seus escrits de batalla van tenir un efecte devastador a Espanya i a Europa. En canvi, els qui l’han tractat de prop el consideren  una persona amable, afectuosa. És com si tingués una mica de tot: és una mica capellanesc, una mica trabucaire, una mica hereu escampa, una mica murri, una mica exaltat, una mica minyó de muntanya, una mica ganàpia…

És ecumènic amb els que considera “patriotes”, de Cambó als germans Badia, però exclou la gent d’esquerres del seu santoral: alguns, als llims o al purgatori; altres directament a l’infern.

Des que ocupa el càrrec de president vicari, ha visitat la Fira de la Gamba de Palamós, l’Aplec del Caragol de Lleida, la Patum de Berga, un taller de ratafia a Santa Coloma de Farners, la Fira del Càntir d’Argentona; ha caminat de Gòsol a Josa, on ha après a segar amb la falç al puny i a treballar el vímet; ha evocat l’esperit de la famosa batalla de Talamanca. Però López Bulla l’acusà, amb tota la raó, de no haver trobat temps per assistir al funeral de Josep Fontana.

Tot això dibuixa un tipus sabut, perfectament previsible. Els darrers psicodrames del Parlament eren exactament els esperats.  I això no obstant, encara hi ha  petits detalls que  sorprenen. Per exemple, m’han dit que el  President proclama la seva  devoció per Lluís Nicolau d’Olwer (s’hi refereix com “el meu secretari general”), però quan vol mostrar una certa familiaritat amb ell l’anomena en els seus articles  amb un castellanisme, “don Nicolau”, d’una manera inconscientment siciliana (don Corleone), i no don Lluís com en tot cas tocaria.

És estranya aquesta devoció. Com recordava fa poc Manuel Lucas, Nicolau d’Olwerva ser un dels tres ministres del Govern d’Espanya que van venir a Barcelona el 17 d’abril del 1931 a convèncer Francesc Macià que renunciés a la República catalana i acceptés la Generalitat i un Estatut d’autonomia”. Ara aquest paper el fa Meritxell Batet.

Ungits i excomunicats

A Catalunya s’apropa el moment de les rectificacions, que no seran col·lectives: ens equivoquem en grup i corregim en solitari. El problema que es plantejarà serà el d’una generació fascinada pel miratge de l’independentisme, pel magma emotiu de l’identitarisme,  l’excitació èpica de les grans manifestacions,  l’odi antagònic estimulat pels  nacionalismes,  la simplificació telegràfica dels missatges, el maniqueisme  primitiu i ofensiu de les xarxes. Ho han viscut com un panorama únic, sense altres referents, sense altra memòria. És el medi natural on han fet les primeres passes, s’han polititzat, s’han construït com a ciutadans. Per ells, una altra opció serà difícil, desconcertant, potser traumàtica. No n’hi haurà prou amb les lliçons de la realitat,  amb el progrés dels  nous projectes. En una societat esquerdada per motius de llengua i de sentiments d’identitat, amb una política escindida entre ungits i excomunicats per un nacionalisme i per  l’altre, serà vitalment indispensable el coratge de la concòrdia.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code: