Blair, insomne
Al seu Diccionari sobre les idees rebudes, Gustave Flaubert va donar la volta a l’expressió “adormir-se sobre els llorers”, i va escriure, de manera succinta i lúcida: “Llorers: impedeixen dormir”.
Segons l’autor de Madame Bovary, els llorers, en comptes de comportar el risc d’adormir els qui els reben, més aviat poden provocar ansietat i insomni. Està ben vist, i no és dificil trobar casos que il·lustren aquesta estranya insatisfacció.
Al Regne Unit, el Partit Laborista va guanyar amb una àmplia majoria, el juliol de 2024. Ara, les enquestes el sitúen clarament darrere de Reform, el partit de l’extrema dreta, i es produeixen moviments per a substituir el lideratge de Keir Starmer, el primer ministre.
En aquesta situació crítica, Tony Blair no ha tingut una idea millor que publicar una mena de manifest criticant no sols a Starmer sinó també als candidats a substituir-lo (Andy Burnham y Wes Streeting) acusant-los d’ abandonar el “centre polític”, d’alimentar una “capacitat quasi infinita d’autoenganyar-se”, de “jugar amb foc” i de fer probable una futura derrota electoral.
“Vaig dirigir el Partit Laborista durant 13 anys, al llarg de tres eleccions generals”, diu Blair, tot lamentant-se que ara el partit es negui a “aprendre de l’únic moment en els seus 120 anys d’història en què es va aconseguir”. En termes generals, la intervenció de Blair sembla calculada per a generar el màxim malestar en el Labour, tant pel que diu com pel moment escollit, just abans d’una elecció parcial a Makerfield que podría marcar el destí del Partit Laborista en els propers anys.
Una vegada assolit el poder, afirma Blair, Starmer hauria d’haver abandonat els projectes de zero emissions, les lleis de drets laborals, l’augment del salari mínim i els canvis en el règim fiscal, i hauria d’haver-se bolcat “per complet a fer que les empreses se sentin respectades i recolzades”. En la mateixa línia, Blair diu que el Regne Unit, en lloc de soscavar l’aliança atlàntica, hauria d’haver donat suport a Trump en els seu atac contra l’Iran i en la seva visió d’una OTAN més forta.
El govern, segons Blair, a més de refer unes bones relacions amb Trump, hauria d’eliminar tots els obstacles al creixement empresarial relacionat amb la IA, reformar radicalment la planificació urbanística, revertir la seva política energètica al Mar del Nord i reformar a fons el sistema de benestar social, “Sense una agenda d´aquesta naturalesa, radical però assenyada, la Gran Bretanya continuarà el seu llarg declivi cap al descens a segona divisió”, conclou Blair.
De moment, no ha estat replicat pels dirigents laboristes. Només un, anònimament, ha comentat que Blair “evidentment no ha estat a prop d’un britànic de classe treballadora en dècades” i que “el blairisme reescalfat no té cap resposta quan volen els voltors.”
Com s’ha d’entendre aquesta iniciativa de Blair, o d’altres de sentit similar? A més de la reflexió de Flaubert sobre els llorers i l’insomni, es pot evocar el discurs que pronuncià Bertrand Russell quan li van atorgar el Premi Nobel, el 1950. Es titulava “Quins desigs són políticament importants?”. I hi afirmava que les motivacions psicològiques són el motor real de la política. En va comentar quatre que considerava les més dominants: l’ afany d’adquirir (el el desig de posseir la major quantitat possible de béns, “acquisitiveness”), la rivalitat (el perjudici de l’adversari, encara que el preu a pagar sigui la pròpia misèria), la vanitat (La set de ser reconegut) i l’afany de poder. Russell no descartava els mòbils idealistes, com l’altruisme o la fraternitat; tot al contrari. Però alertava sobre el pes de les motivacions negatives i concloïa afirmant que l’educació de la intel·ligència és l’única via per canalitzar els impulsos humans més primitius cap a finalitats constructives.
P. S.- De les diferents maneres d’estar quan s’ha estat, la més discreta és la millor.
