Raimon Obiols: L’apunt del dia/7 (Tres notes sobre Maquiavel 3: «Com engegar a tomar vent el dimoni»)

Algunes llumeneres no sols han volgut interpretar Maquiavel a la seva manera, sinó que han tendit a equiparar-se i a identificar-se amb ell, ni que fos de manera simbòlica. Després de la desfeta dels nazis, Carl Schmitt, que durant alguns anys havia estat el Kronjurist del III Reich, es retirà a una casa de Plettenberg, que anomenà “San Casciano”. Hi cercava, va dir, “la seguretat del silenci”. 

La seguretat del silenci! Hi van cercar empara tant Carl Schmitt com Martin Heidegger, que també  havia acceptat Hitler i col·laborat amb els nazis. Ni l’un ni l’altre van pronunciar , després de la guerra, cap frase de rectificació (ni un breu “lo siento mucho, me he equivocado”). Devien pensar que si haguès depès d’ells, no hauría mort ni una mosca.

A l’hora de prendre decisions polítiques (abans se’n deia “prendre partit”) , les grans llumeneres -tal vegada per un sobrepès d’intel·ligència-, tendeixen a equivocar-se més sovint que la gent corrent, que fa servir el  discriminant bàsic, instintiu, de la decència comuna.

Ara bé: és en aquest “Si de mi depengués” on rau precisament una gran qüestió que planteja Maquiavel.

No es tracta de la llufa que habitualment se li penja (l’expressió “el fi justifica els mitjans”). Els tirans, dictadors o polítics corruptes que invoquen aquesta màxima no poden escudar-se en Maquiavel (1). Allò que l’obra del florentí planteja és una interrogació més complexa, a la que no dóna respostes, perquè aquestes no poden ser solucions preestablertes de manera abstracta. Es tracta de les fronteres que cal traçar, en cada situació concreta, entre els principis i els càlculs. Es tracta del valor moral i de les conseqüències de la nostra acció ( o de la nostra inacció), dels efectes de les nostres paraules (i dels nostres silencis); dels  límits que cal traçar entre allò que desitgem i allò que detestem, entre allò que es pot acceptar en nom dels resultats futurs i allò que ens és definitivament insuportable. 

Partidari actiu de l’acció política fonamentada i de les seves lliçons, de la passió per llegir i conèixer, de l’ús de l’experiència i de la memòria per a discernir entre la possibilitat i la fantasia, Maquiavel és el nostre contemporani. De fet, la discussió sobre la seva obra no acabarà mai, perquè la qüestió de fons que planteja (la relació entre ètica i política), com deia Raymond Aron, “en el fons és eterna”. 

Hem d’agraïr a Maquiavel que ens indiqués, cruament i amb duresa, que, quan els interrogants es plantegen, és necessari evitar les  il·lusions i  les fantasies, per tal de no deixar-se entabanar pels il·luminats i els fanàtics del moment (2), i  és primordial concentrar-se en el coneixement concret de la veritat efectiva de la cosa (“la verita effettuale della cosa”).

“Sóc contrari”, va deixar escrit Maquiavel, “a l’opinió dels  ciutadans que voldrien un predicador que els hi ensenyés el camí del Paradís, i voldria trobar-ne un que els hi ensenyés com engegar a tomar vent el dimoni (…) perquè crec que aquesta seria la veritable manera d’anar al Paradís: conèixer el camí de l’infern per tal de fugir-ne”.

P.S. – Avui, tal vegada Maquiavel ens advertiria també contra el risc de deixar-nos entabanar pels que representen el reflex simètric i antagònic dels il·luminats i els fanàtics: els cínics i els moralistes de l’antipolítica, escarxofats en el sofà.  
______

(1) La frase no es de Maquiavel, sinó d’un crític literari del segle XIX, Francesco de Sanctis, que l’usà precisament amb la voluntat de desmentir-ne l’autoria:

“Han dit que El Príncep és un codi de tirania basat en la vil afirmació que el fi justifica els mitjans, que l’èxit ho legitima tot, i han anomenat  maquiavel·lisme a aquesta doctrina (…) N’ha sortit un Maquiavel deformat”.

(2) Els Savonaroles, ha escrit Jordi Font, apareixen “en tots els escenaris de canvi, sempre que la voluntat creixent de millora es debat entre la consciència del límit i la febre d’absolut, entre la progressió raonable i el trencament caïnita… Sempre, Savonarola ataca de nou”.