Nou Cicle

Jordi Font: Savonarola

Decrease Font Size Increase Font Size Text Size Print This Page

Estic llegint Massa foc, de Vicenç Villatoro, acabat de sortir de la impremta, encara amb olor de tinta. Un excel·lent llibre sobre la Florència dels Mèdici, en particular sobre el moment àlgid que va encarnar Lorenzo el Magnífic. A més d’una brillant evocació de l’època i del lloc, el llibre conté una colla de diàlegs espurnejants entre Maquiavel i Savonarola (apòcrifs). Maquiavel, l’home modern, escèptic, crític amb la corrupció i admirador de les virtuts de l’antiga República romana. I Savonarola, el frare irat, que agita el poble en nom de Déu i vol fer net encenent “la foguera de les vanitats”, al preu que sigui. “Jo vull la llibertat de Florència”, afirma. “Jo, a més, la llibertat dels florentins”, replica Maquiavel. És el contrast sovint insalvable entre l’abstracció ideològica i l’interès de les persones concretes, aquesta divisòria que sovint es fa abisme on s’estimben tantes “pureses”, arrossegant-ho tot al seu darrere. Adverteix Maquiavel: “Es pot arribar a perdre la llibertat dels florentins en nom de la llibertat de Florència.” Mentre Savonarola proclama: “Prefereixo una Florència pobra i feble, però virtuosa i neta.” S’hi torna, Maquiavel: “Prefereixo no haver de triar entre aquestes dues ciutats.Savonarola no transigeix: “Sempre s’ha de triar.” Maquiavel tria “una Florència tan rica i tan neta com sigui possible”.

I és que no hi ha virtuts absolutes, sinó tendencials. És important saber que els florentins no seran mai lliures, vull dir que no ho seran mai del tot. No seran lliures de la natura, per més que la dominin i la malmetin. No seran lliures dels respectius ADN, per més que en el futur els puguin modular. No seran lliures de néixer en un o altre estament social, amb totes les conseqüències que se’n deriven… I és que la llibertat i la justícia no es realitzen plenament enlloc que no sigui al cel, si n’hi ha. Els florentins podran tenir més llibertat i més justícia. O menys. Però mai no tindran tota la llibertat i tota la justícia. Les millors virtuts, quan es pretenen absolutes, manejades pel Savonarola corresponent, són el foc que crema els heretges, l’anatema que estigmatitza els diferents, la duana de l’autocràcia il·luminada. Els Savonarola són impossibles d’evitar. Broten en totes les causes. S’hi fan, com els àcars al borrissol de sota el llit. I, si se’ls dona prou joc, s’ho emporten tot avall.

Han aparegut en tots els escenaris de canvi, sempre que la voluntat creixent de millora es debat entre la consciència del límit i la febre d’absolut, entre la progressió raonable i el trencament caïnita. Ha succeït amb la fe religiosa, amb la revolució democràtica, amb la revolució social, amb la formació de les nacions, amb les emancipacions nacionals… Sempre, Savonarola ataca de nou. I tracta de cavalcar sobre les frustracions i les esperances del moment. Nota una frisança que li desperta la voracitat. Salta a la gropa de la noble cavalcadura. Li clava els esperons, s’hi dreça imperatiu, fueteja a tort i a dret. Llança proclames en nom del poble i de la santedat. Atia la gent a encendre fogueres, reals o simbòliques. En nom de Florència i contra bona part dels florentins, titllats de traïdors: aquells que se li oposen o que, simplement, no combreguen amb ell, perquè són diferents o perquè no concorden amb la veritat oficial. En nom d’aquesta, tot és legítim: mentir, suplantar, apropiar-se del comú… anatematitzar o menystenir tants florentins com calgui. Passa a Florència, a l’Espanya uninacional i a la Catalunya irredempta.

Maria Aurèlia Capmany, patriota catalana de la primera hora, fugia dels Savonarola com gata escaldada o bé els plantava cara, enfurismada, fossin catalans, espanyols o xinesos. La seva concepció era tota una altra: “Conec, de la meva ciutat, allò que m’és entenedor i la sé prou gran, prou caòtica, per saber que existeix als antípodes de la meva experiència.” Sabia que els florentins venien de camins molt diversos, amb vivències, idees i sentiments diferents. I que tots mereixien igual respecte. No tan sols: sabia que només un consens bàsic entre la immensa majoria garantiria la vida en comú i, doncs, la continuïtat de Florència. Com m’agradaria poder sentir avui la seva veu clara, quan els Savonarola campen de nou al seu aire, a Florència, a Catalunya i a Espanya.

elpuntavui.cat

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code: