La millor que prova que l’Onze de Setembre del 2014 ha estat un èxit polític és el desconcert que ahir al matí regnava en algunes destacades capçaleres de Madrid. Encara avui aquest desconcert és perceptible. No hi ha hagut cap incident a què agafar-se. No es pot a parlar d’un descens en el nombre de participants en relació a l’any anterior, com va fer el mateix dijous a la nit, de manera molt esbiaixada, la presidenta del Partit Popular a Catalunya, Alicia Sánchez Camacho. No hi ha cap nota escandalosa sobre la qual concentrar el focus. No hi ha hagut una altra opció que admetre l’èxit de la manifestació més gran mai realitzada a Espanya.
La majoria dels diaris espanyols així ho van fer ahir, alguns amb evident mal humor, altres a contracor, i altres de manera molt lúcida, com “El Correu” basc, que apuntava a la celebració d’eleccions anticipades a Catalunya en un curt termini. Si aquestes eleccions s’acaben produint, caldrà recordar que la portada de ‘El Correo’ va ser la primera a assenyalar.
El Govern ha pres nota de la magnitud de la manifestació. L’any passat, el ministre d’Afers Estrangers José Manuel García-Maragallo sorprendre a tots reconeixent l’èxit de la Via Catalana. Li van dir de tot -alguns dels seus-, però la seva posició en el debat guanyar credibilitat. El García-Margallo d’aquest any ha estat el ministre d’Economia, Luis De Guindos, únic membre del Govern que ahir s’ha atrevit a qualificar de “molt important” la manifestació de Barcelona. Aquestes van ser les seves paraules, a Brussel: “La posició del Govern espanyol és que respectem la manifestació que hi va haver ahir, que va ser molt important, absolutament. Però nosaltres donem suport a la legalitat, no podem fer una altra cosa diferent “. De Guindos és un dels ministres més predisposats a buscar vies d’entesa amb Catalunya, potser perquè coneix bé el pes de l’economia catalana en el conjunt espanyol i els riscos que comporta un conflicte d’alta intensitat entre l’Estat i la Generalitat en un moment molt delicat per a la imatge d’Espanya a l’exterior. El deute públic espanyol, no ho oblidem, s’aproxima al 100% del PIB. El ministre madrileny De Guindos és un pactista. No sé si li faig un favor escrivint-lo.
El ministre d’Economia també coneix, de primera mà, l’opinió de destacats líders europeus sobre la conveniència que Espanya cuidi millor els seus conflictes interns. I sap com aquesta preocupació s’ha accentuat aquests últims dies, esperonada per l’incert resultat del referèndum a Escòcia.
La unitat dialèctica Escòcia-Catalunya -ahir subratllada pels principals diaris anglosaxons, començant pel nord-americà The New York Times no estava en el guió. No, de la manera com s’ha produït. Aquesta concomitància disminuirà si el no a la independència venç en el referèndum escocès del proper dia 18, però no desapareixerà. L’independentisme escocès ja ha guanyat políticament el referèndum, encara que perdi en les urnes. I el sobiranisme català ja ha inscrit la qüestió de Catalunya en l’agenda europea, tot i que els propers mesos siguin confusos i laberíntics, com molt probablement seran. Els governs dels principals països europeus demanaven ahir als seus antenes a Madrid informes urgents sobre el que està passant a Catalunya. Informes per via oficial i oficiosa. Hi ha preocupació a Europa.
I hi ha preocupació en el Govern d’Espanya. Per la magnitud de la manifestació-en un principi, a la Moncloa i en el Partit Popular es va creure que el cas Pujol tindria un gran efecte desmovilizador- i per la incertesa generada pel referèndum escocès. És millor no reproduir alguns comentaris que se senten aquests dies a Madrid sobre el primer ministre britànic David Cameron. La preocupació governamental va poder observar ahir en el to emprat per la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría, durant la conferència de premsa posterior al Consell de Ministres. Un to més neutre i moderat que en altres ocasions, un to menys dur. El Govern no modifica la seva posició i res canviarà en el discurs oficial fins al 9 de novembre. Una altra cosa és el que pugui passar en les pròximes setmanes en els discrets canals que segueixen comunicant políticament Madrid amb Barcelona. Les comunicacions no estan totalment trencades. Sáenz de Santamaría i De Guindos van modular ahir el to del Govern.
Aquest és un primer i provisional balanç dels efectes “per dalt” de l’Onze de Setembre del 2014. Però també és molt important saber quins són els efectes ‘per baix’. Segurament ja s’estan realitzant enquestes al respecte. Es pot afirmar, sense risc d’error, que la manifestació de Barcelona ha causat impressió al ciutadà espanyol, sigui quina sigui la seva orientació política i ideològica. El gran èxit de la V ha accentuat la irritació dels irritats amb la política catalana; ha augmentat la preocupació dels preocupats, i ha accentuat l’atenció dels que veuen a Catalunya l’avançada de la sacsejada política i social que pot haver a tot Espanya en els pròxims mesos, quan es convoquin les eleccions municipals i autonòmiques. Irritats i preocupats conformen una gran majoria, però puc assegurar que la tercera posició existeix i que no són quatre gats. Hi ha gent a Espanya que llegeix els esdeveniments de Catalunya com un indicador avançat de la sacsejada política que li espera a Espanya al maig del 2015, si l’economia no millora de manera ostensible en els propers mesos (atenció als temors que manifestava ahir De Guindos davant el risc d’una nova recessió europea). La decisió del Partit Popular de modificar la llei electoral municipal -intención que manté, després que el mateix PP hagi decidit refredar una mica el debat- forma part d’aquesta preocupació. Hi ha enquestes a escala regional que aquests dies posen els pèls de punta als dirigents dels dos principals partits espanyols. La plataforma Podem pot tallar l mapa electoral espanyol. Maig ve carregat.
L’enorme impacte que ha tingut la manifestació de Barcelona m’ha fet pensar en el comentari que em va fer en una ocasió, a Madrid, un veterà polític que va tenir un paper molt important en la transició, un home des de fa anys retirat del primer pla. Em va dir: “Pensi que el retorn de Josep Tarradellas a Barcelona el 1977 no només va tenir un gran impacte a Catalunya; també ho va tenir en la resta d’Espanya. Molts espanyols es van adonar en aquell moment que la transició anava de debò, que no era un simple maquillatge, i van començar a sentir veritable interès per l’autonomia de la seva regió. Si els catalans concedien tanta importància a l’autonomia, volia dir que l’autonomia podia ser positiva, i molts van pensar que la seva regió no podia ser menys. Podríem dir que l’impactant retorn de Tarradellas a Barcelona, amb milers de persones al carrer, va estimular el desig que hagués cafè per a tots “. He recordat moltes vegades en aquesta observació i crec que és del tot encertada. La societat espanyola mai ha estat indiferent al que passa a Catalunya. Mai.
La V barcelonina estimula desitjos independentistes o sobiranistes a la resta d’Espanya? No, evidentment, no. La radiació sobiranista catalana arriba al País Basc, és cert, on el Partit Nacionalista Basc es troba en una actitud molt vigilant i prudent. El PNB tem veure desbordat per Bildu i està disposat a col · locar davant de la manifestació abans de veure desbordat. Aquests dies, calla, estudia i observa. Hi ha una especial radiació dels esdeveniments catalans a Navarra, atenció a les eleccions autonòmiques a Navarra, al maig de l’any que ve. Té influència a les Canàries, on Coalició Canària, també preocupada pel notable resultat electoral de Podem a les europees -tercera força política a Las Palmas, amb el 16% – intenta promoure una consulta sobre les prospeccions petrolíferes a l’arxipèlag. Hi ha influx a València, on les enquestes apunten a una gran fragmentació en les autonòmiques, però és evident que aquesta vegada no hi ha demanda de cafè sobiranista, un cafè de sabor molt més fort que el afruitat cafè autonòmic.
Tinc la certesa que la manifestació de Barcelona augmenta la inquietud general davant l’estat de les coses a Espanya. I convida a criticisme. Molts joves espanyols han quedat sorpresos. Llegit a Twitter: “Ells es mouen per una idea, mentre els altres ens estem quiets”. No sé el que passarà en les pròximes setmanes i mesos a Catalunya, però la V no ha deixat indiferent a la resta d’Espanya i no totes les reaccions són d’incomprensió i agressivitat. Com en 1977, el complex moment català pot ser un estímul, un contradictori estímul, a la crítica social a Espanya. Sí, les eleccions municipals vénen carregades.
