Espanya ha superat, almenys, tres reptes de summa dificultat en la seva història recent. Sortir d’una dictadura atroç, situar-se entre les nacions que compten al món i assolir el nivell de vida i benestar de les altres nacions europees. Després van arribar la bombolla, el buit i el vertigen. Una part del que s’havia construït s’assentava en sorra, de manera que el terratrèmol de la crisi està afectant ara mateix a la solidesa i la integritat de l’edifici.
No hi ha pitjor consellera que la satisfacció excessiva amb un mateix, l’autocomplaença miop que aviat es converteix en arrogància paralitzant. Per aquest camí ha derivat l’esperit de l’Espanya enriquida amb el maó, gràcies a una classe política incapaç de buscar una altra sortida que no sigui seguir excavant en el forat en direcció al centre de la terra. Això és el que li aconsellen els reflexos constitutius de la vella nació centralista i intransigent, una la llengua, la identitat i la cultura, i fins i tot la religió fins a temps ben recents.
El repte que té ara Espanya davant seu es diu Catalunya. Construir una Espanya capaç de comprendre a Catalunya és ara el repte històric que es planteja als espanyols. Comprendre-la en el seu doble sentit: amb el significat d’entendre i reconèixer-la, empatitzar amb els catalans i fins i tot simpatitzar amb les seves pulsions i sentiments, i amb el de seguir incloent gràcies a la construcció d’una proposta o projecte en comú.
No és un repte circumstancial, motivat per una sobtada efervescència nacionalista, és el repte històric, un capítol pendent de la transició que afecta l’estructura de l’Estat, però és també un repte de futur: sense el concurs dels catalans i de Catalunya el futur de tots els espanyols serà més difícil: la segona ciutat, el 18 per cent del PIB, un contribuent net a les arques de l’Estat, una imatge moderna i europea, la força dels seus professionals, empresaris i creadors…
S’em dirà, i amb poderoses raons, que el futur dels catalans sense Espanya seria també molt difícil: sens dubte, sobretot en una separació traumàtica en què tots perdrien. I ho seria sobretot en els primers i difícils temps, però a la llarga Catalunya és perfectament sostenible, i sostenibles serien els sacrificis, perquè sarna amb gust no pica.
El millor negoci que pot fer ara mateix Espanya és donar-li la volta a aquesta crisi i convertir-la en l’oportunitat per fer la reforma profunda de l’Estat que ens permeti seguir vivint junts donant satisfacció a les aspiracions legítimes dels catalans. Aquests manifestants festius i voluntariosos de la Via Catalana no tan sols mereixen una resposta satisfactòria i amistosa per part de la resta dels seus conciutadans, sinó que conformen un dels sectors més dinàmics de la societat catalana, la inclusió en un projecte comú sol pot produir beneficis per a tots.
També cal una altra resposta, naturalment. Els diaris Abc i El Mundo l’estan demanant a crits amb els dits acusadors: secessió, cop d’Estat, traïció. Els gats a l’aigua esgarrapen i miolen indignats. Els seus columnistes i tertulians vociferen i amenacen perquè el Govern posi als catalans al seu lloc. Els descerebrats de l’extrema dreta ja segueixen les seves indicacions. Rajoy amb la seva immobilitat i les seves apel·lacions a la majoria silenciosa rebla el clau d’aquesta Espanya de sempre, irreconeixible des del somni ara esvaït de llibertat i pluralitat espanyoles que hem viscut en algun moment. Es freguen les mans, en canvi, els independentistes de pinyó fix: sense aquesta caspa, tan desagradable com perillosa, l’independentisme tornaria al racó. Que segueixin excavant cap al centre de la terra!
Deixin-me acabar amb un acudit adequat a les circumstàncies. Si l’Assemblea Nacional Catalana hagués tingut al seu càrrec la candidatura de Madrid 2020, ara estaríem celebrant els Jocs Olímpics per a la capital d’Espanya; si els del cafè amb llet a la plaça Major i el Gibraltar espanyol haguessin organitzat la Via Catalana, no haurien unit ni tan sols els barris de la perifèria de Barcelona, ni projectat amb tant d’èxit la imatge festiva i eufòrica de la Diada als mitjans internacionals.
