Raimon Obiols: L’apunt del dia/329 (Necessitem (bons) partits)

Necessitem (bons) partits

28 de febrer de 2024

En els últims anys, tant els mitjans de comunicació com els propis polítics, i un gruix important de l’opinió publica, han tendit a considerar els partits polítics com poca cosa més que simples màquines per a guanyar eleccions i accedir a funcions de govern. El terme «partit», és el mínim que es pot dir, no té molt bona consideració. És perfectament simptomàtic, en aquest sentit, que els partits de més recent creació (Ciutadans, Podemos, Junts, etc.) hagin evitat de manera sistemàtica usar en la seva denominació el terme «partit», o definir-se com a tal.    

Aquesta concepció, que sovint pren connotacions pejoratives, és simplista i a vegades gens innocent; pot contribuir  a l’afebliment de les democràcies,  a posar-les en risc. Els partits poden ser (alguns ho són) organitzacions que es mantenen en el temps no únicament per una exclusiva motivació de poder, sinó perquè responen a valors, principis i objectius normatius i transformadors, que són compartits pels seus membres.  En la mesura que els seus objectius no poden ser assolits a curt termini i requereixen una acció continuada, que perseveri en el temps, els partits representen l’expressió d’una fidelitat política continuada, que uneix un col·lectiu de persones, organitza la seva acció, la manté en el temps, la renova  generacionalment i la projecta de manera duradora cap al futur. 

No es tracta, naturalment, de donar-ne una imatge idealitzada. Els  problemes inherents  a la forma partit han estat estudiats empíricament i a bastament des de fa molt temps, amb anàlisis i dades convincents. Es tracta  de constatar que, fins al moment, no s’han inventat alternatives als partits polítics que no repetissin o empitjoressin els seus trets potencials més negatius (personalització, hiperlideratge, fraccionalisme, etc.); o que no produïssin, de retruc, efectes d’anomia, disgregació i dispersió. En les vicissituds polítiques d’aquests darrers anys, els exemples han abundat.

La reivindicació de la forma partit com a eina essencial de les democràcia no implica renunciar a la seva crítica. Al contrari: les seves formes contemporànies topen amb diversos problemes i limitacions, que han d’estimular la reflexió i l’acció per tal d’adaptar-les als  canvis en curs, d’ordre social, cultural i tecnològic, que són accelerats. 

L’afebliment dels partits posa en risc les democràcies. Això és degut principalment al fet que l’acceptació de l’alternança és un principi bàsic de la democràcia representativa. Es reconeix la victòria de l’adversari en les eleccions perquè les regles hi obliguen, però també, substancialment, perquè es pensa que es tracta d’una situació temporal, i que en el futur ja vindrà l’oportunitat de disputar de nou, en unes noves eleccions,  la majoria i el govern.  Aquest tret bàsic del procés democràtic, escriu Jonathan White en un llibre interessant (In the Long Run: The Future as a Political Idea), «dóna al futur una significació particular».

White assenyala que «un dels reptes d’avui és que aquesta sensació de continuïtat cap al futur és qüestionat cada cop més. Els problemes del canvi climàtic, la desigualtat, la geopolítica i el canvi social són considerats tan urgents i greus que eliminen qualsevol marge d’error:  esperar la “próxima vegada” no és suficient». El domini absolut i dramatitzat dels problemes i angoixes del present sobre les perspectives i esperances dipositades en el futur fa que «cada batalla política tendeix a sentir-se com la batalla final, que cal guanyar al preu que sigui». 

Aquesta sembla una explicació encertada que explica, en bona part, els actuals fenòmens de polarització afectiva radical, que estan tensionant moltes democràcies i  han produït fets tan dramàtics i significatius com l’assalt al Capitoli de Washington o al Congrés de Brasília. (Atenció: també a casa nostra s’està afeblint molt el consentiment compartit del procés democràtic de l’alternança).   

En aquest context, afegeix White en el seu llibre, el paper dels partits i dels moviments polítics és crucial. O bé combaten aquesta tendència a la polarització tribal, o bé la alimenten, estimulant i beneficiant-se de les angoixes dels electors. Si volem superar les dinàmiques antidemocràtiques  en curs, tan destructives potencialment, tenim necessitat de col·lectius polítics estables, llocs de participació, educació i deliberació col·lectius. És a dir: necessitem (bons) partits. 

P. S.- Antoni Gutiérrez-Rubí comenta avui el llibre de Jonathan White en un article a La Vanguardia: El futur

________________

Paulo Gerbaudo: Partits d’esquerra en temps de pandèmia